França: el repte d’un nou partit anticapitalista

per Lluís Rabell [1]

Rècord absolut de participació a la XVI edició de la Universitat d’estiu que, a finals d’agost, reuneix tradicionalment la Lliga comunista revolucionària per preparar el nou curs polític.

Enguany, més de mil participants s’han donat cita a Port Leucate, prop de Perpinyà, durant quatre jornades d’apassionants debats, de convivència i d’intercanvis d’experiències militants.

Dada significativa: una quarta part dels assistents ho feia per primera vegada. Forta presència juvenil i femenina, doncs, que palesava els progressos acomplerts per la Lliga en el decurs dels últims anys de lluites socials a França – campanya pel “No” al Tractat Constitucional europeu, mobilització contra el CPE... -, així com a través de les diferents conteses electorals, especialment els últims comicis presidencials en què Olivier Besancenot va aplegar un milió i mig de vots, superant àmpliament el PCF i situant-se com la candidatura d’esquerres més votada després de Ségolène Royal.

De fet, la majoria dels 4.000 afiliats i afiliades que compta a hores d’ara la secció francesa de la Quarta Internacional hi milita com a molt des de l’any 2002, arran de la primera campanya presidencial amb Besancenot com a portaveu de la LCR. Només en els últims mesos, s’han enregistrat 1.200 adhesions.

Aquests elements ajuden a comprendre el viu interès amb què fou debatut el tema estrella d’aquesta Universitat: la construcció d’un nou partit anticapitalista ampli, capaç de respondre a les exigències de l’actual situació. Una situació dominada pel triomf de Sarkozy, prototip d’una dreta neoliberal agressiva, decidida a seguir arrabassant les conquestes social de la població treballadora, i per l’ensorrament d’una esquerra tradicional profundament emmotllada en l’ordre i les institucions del capitalisme globalitzat.

La recent incorporació de Michel Rocard, primer ministre socialista en temps de Mitterrand, al ja nombrós staff de personalitats d’esquerres que s’han anat integrant al projecte sarkozià, constitueix el paradigma d’aquesta hecatombe moral i política. Per la seva banda, enrocat en la preservació del seu aparell, incapaç d’ultrapassar la perspectiva possibilista d’una entesa amb el social-liberalisme, el PCF prossegueix el seu declivi.

Un sentiment de gravetat travessava els nombrosos debats i tallers d’aquesta trobada, on s’hi abordaven les temàtiques més variades - des de les revoltes juvenils de les barriades populars fins a les lluites feministes, des de la crisi ecològica planetària fins a les convulsions borsàries del capital financer –, en què una lúcida i emotiva evocació del “Che” per part de Daniel Bensaïd vorejava les sessions de formació teòrica i on les problemàtiques de la lluita de classes mundial – Amèrica llatina i, molt especialment, Veneçuela – o les experiències d’altres seccions de la Internacional – indispensable aportació del nostre company i diputat de “Rifondazione”, Salvatore Cannavò, sobre la fi de tot un cicle de l’esquerra antiliberal a Europa – nodrien la reflexió col·lectiva.

Resistència social + alternativa política

I és que el discurs d’Olivier Besancenot en el tradicional i multitudinari míting central de la Universitat va sacsejar els ànims de tothom. Reprenent el contingut de la moció recentment adoptada per la Direcció Nacional de la LCR que obre la preparació del seu proper Congrés, Olivier va llençar una doble proposta: una crida al front únic de totes les esquerres polítiques, associatives i sindicals per resistir i mobilitzar-se contra les escomeses antisocials de Sarkozy des de les properes setmanes, i una crida a endegar el procés per a la constitució d’un nou partit revolucionari, especialment dirigida al jovent i a tota aquesta gent “anònima” que ha de prendre per fi la paraula i reconstruir solidaritats.

Un partit que “ha de passar una pàgina de la història del moviment obrer i ha d’encetar-ne una de nova, on el millor de les tradicions socialista, comunista, llibertària, guevarista o trotskista, així com totes les dimensions de la lluita contra l’explotació i l’opressió puguin dibuixar la fesomia del socialisme del segle XXI”. Un partit “militant, proletari, internacionalista, arrelat entre els oprimits, hereu d’una lluita secular i tan fidel a la classe treballadora com Sarkozy és lleial als capitalistes”.

No es parlava doncs d’una “Lliga bis”, d’un simple creixement orgànic de la LCR, sinó d’avançar cap a la constitució d’una formació revolucionària molt més àmplia. “La Lliga ha d’esdevenir instrument de la seva pròpia superació”, deia un company.

Proposta de gran impacte mediàtic, no han faltat diaris com “Le Parisien liberé” que han arribat a parlar d’un “projecte d’autodissolució de la LCR”. Ben al contrari! És en aquests moments quan la Lliga, enfortida, assumeix una enorme responsabilitat llençant aquesta iniciativa davant l’absència de socis, de corrents polítics organitzats d’abast nacional, disposats a respondre a l’exigència d’una reconstrucció de l’esquerra. Ara com ara, només alguns grups com la fracció pública de Lutte ouvrière, la Gauche révolutionnaire o Alternative libertaire, presents a la Universitat, entren en el debat que comença...

Milers de joves, de dones, de sindicalistes, de militants associatius... esperen, però, una proposta que puguin fer plenament seva. Hi ha urgència social i política. I la Lliga no vol seguir “esperant Godot”.

30/08/2007