Marroc: Que no comptin amb nosaltres!

per Brian Anglo [1]

Si el 2002 la participació va arribar a un molt modest 51,6%, aquesta vegada ha baixat en picat al 37%. Tanmateix, fins i tot aquesta xifra és enganyosa.

Per una banda, cal remarcar que un 19% de les paperetes dipositades a les urnes eren vots blancs o nuls. I per l’altra, que, malgrat tots els esforços de l’estat i d’un seguit d’ONGs, uns 4,7 milions de persones en edat de votar ni tan sols es van inscriure al cens electoral, sense comptar els més de tres milions d’emigrants que viuen a l’estranger.

Aprofundint una mica més, veiem que el rebuig del procés se situa especialment entre la gent jove i a les grans ciutats. Tres milions i mig de persones entre els 18 i els 24 anys no es van “molestar” a apuntar-se a les llistes electorals, mentre que a Casablanca, per exemple, l’abstenció de les persones inscrites va fregar el 73%, i el 28% dels vots emesos eren blancs o nuls (els percentatges a Tànger eren encara més espectaculars: el 78% i el 32% respectivament).

Qui va guanyar?

Amb tantíssima gent girant-se d’esquena al procés, l’anàlisi del resultats dels diferents partits té un interès menor. El fet que el Partit de la Justícia i del Desenvolupament (PJD) no va obtenir la majoria relativa prevista i es va quedar amb només 46 escons es pot interpretar com un revés per a aquesta formació.

No obstant això, va ser el partit més votat i els seus portaveus tenen una part de la raó quan es queixen de la reconfiguració de moltes circumscripcions per tal de donar més pes al camp, més conservador i més manipulable (amb la compra de vots), respecte a les ciutats. En tot cas, el PJD va obtenir la majoria relativa dels 30 escons reservats per a dones elegides en una circumscripció única per a tot el país. (Per cert, solament quatre dones van ser elegides a la resta de les circumscripcions).

De tota manera, estava descartat d’entrada que aquest partit, titllat d’ “islamista moderat” pels mitjans de comunicació occidentals i tolerat pel règim (ja que no qüestiona l’estatus del rei com a comanador dels fidels i pot actuar com a contrapès a Justícia i Caritat, més radical), formés un govern entorn seu o entrés en un govern dominat per altres forces.

Crida l’atenció que després de l’enfonsament dels socialistes, el partit amb més presència dins el nou parlament -Istiqlal (Independència)- hagi aconseguit tan sols 52 dels 325 escons. Tanmateix, probablement podrà conservar més o menys intacte el bloc heterogeni del govern de la legislatura anterior del qual havia format part.

Rebuig al règim

Quines són, doncs, les raons que expliquen el distanciament cada cop més gran de la població respecte al sistema parlamentari marroquí?

En primer lloc, hi a els motius de fons. Al Marroc, el rei (acceptat plenament per l’Estat espanyol) no és solament una figura simbòlica, sinó que la constitució concentra tot el poder en les seves mans. És ell qui designa el primer ministre i té el control del govern i tot un entramat d’organitzacions a través de les quals manté el seu domini de la política i de l’economia.

I després, tenim els motius més conjunturals. El nou rei ha defraudat totes les expectatives erròniament dipositades en ell i, tal com el seu pare, ha exercit el seu domini al servei d’una capa molt reduïda de la societat marroquina i a favor dels interessos del capital internacional.

En el darrer període, els governs han aplicat les mateixes polítiques neoliberals que han arrasat arreu, amb el resultat –entre altres coses- d’altíssimes taxes d’analfabetisme, de pobresa i d’atur que deixen la joventut sense cap perspectiva de sortida (si no és la sortida del país!), acompanyades de la repressió de tot moviment contestatari).

Els nostres companys i companyes d’Al Mounadil (El/La Militant, secció marroquina de la IV Internacional) tenen clar que “el canvi no vindrà pas del parlament, sinó de les lluites populars” i treballen per “una assemblea nacional constituent democràtica que permeti de reconstruir un altre Marroc al servei de les aspiracions populars”.