La crisi, el Nou Partit Anticapitalista, l’ecosocialisme…

Per Raoul Marc Jennar [1] [2] [3]

És la crisi! Però, si ens aturem a pensar-ho una mica, sempre és temps de crisi! Des de fa trenta anys, hem conegut potser períodes on no hi havia crisi?

I fins i tot abans. Jo vaig nàixer al començament de l’època que es va anomenar “el trenta anys gloriosos”. Però aquests anys foren gloriosos per a qui? Per als minaires que assistiren al tancament de les explotacions de carbó? Per als obrers de la siderúrgia que tancava les seves fàbriques? Per a totes i tots els que van haver d’esperar l’adveniment del major moviment social de la postguerra, maig del 68, per obtenir finalment algunes engrunes dels grans profits obtinguts per la patronal?

Però també quan, pretesament, no hi ha crisi. Quan els índex de creixement s’enfilen. Quan les empreses declaren beneficis. Tanmateix, aleshores hi ha crisi per aquelles i aquells que pateixen les fusions i les compravendes d’empreses, les reestructuracions, les deslocalitzacions, les desregulacions, les supressions de llocs de treball en el si de firmes que, no obstant, segueixen obtenint guanys. I, finalment, per a milions de persones que, un cop pagades les seves despeses corrents, no disposen més que de 50 euros per menjar, no hi ha potser crisi, des de fa temps i cada dia?

La veritat és que el capitalisme és la crisi. És un sistema que genera crisis. Hi ha crisis financeres, crisis econòmiques, crisis socials, crisis alimentàries, crisis sanitàries, crisis ecològiques... I cada cop, en nom d’aquestes crisis, el capitalisme imposa les seves solucions, solucions que mantenen les desigualtats, solucions que nodreixen l’explotació, solucions que emparen l’acumulació de beneficis per part d’una petita minoria. I quan no en té prou amb la crisi, fa la guerra. Recordeu allò que deia Jaurès: “El capitalisme porta la guerra en el seu si com els núvols duen la tempesta”. Allí on el capitalisme no pot explotar lliurement, provoca la guerra. Moltes guerres africanes que ens presenten com a conteses civils o tribals són, en realitat, guerres provocades pel capitalisme. La guerra d’Iraq és una guerra del capitalisme.

L’any 1991, quan es va ensorrar l’imperi soviètic, el discurs dominant ha certificat el fracàs del comunisme. Ningú pot negar que el capitalisme d’Estat, burocràtic i policial, ha fracassat en la realització de l’ideal comunista. Però, aquest fracàs ens hauria de condemnar tal volta a acceptar resignadament el capitalisme? No ha arribat el moment de dir clarament i amb força als capitalistes: “I quin és el vostre balanç?” Quins són, per a la majoria de la població, els resultats del capitalisme?

Quan prop de tres mil milions d’éssers humans no tenen accés al saber, a les noves tecnologies i als coneixements que podrien millorar els seu nivell de vida; quan dos mil milions de persones no tenen accés als medicaments essencials; quan mil cinc cents milions de persones han de viure amb noranta cèntims d’euro al dia; quan mil milions de persones pateixen fam; quan mil milions d’adultes – dues terceres parts dels quals són dones – segueixen sent analfabets; quan més de cent cinquanta milions d’infants – la meitat nenes – no tenen accés a l’escola primària; quan un 44 % del jovent mundial en edat de treballar es troba a l’atur; quan en la nostra rica Europa hi ha cinquanta milions de pobres i divuit milions d’aturats... no tindríem potser raó de preguntar: “Capitalistes, digueu-nos, on és el vostre èxit?”

El capitalisme s’ha beneficiat, a còpia de desregulacions massives decidides a nivell mundial i a escala europea, d’una llibertat d’acció que no n’havia tingut des del segle XIX. I vet aquí el seu balanç. Alguns ens diran: “Aneu errats. Mireu la Xina, des que allí han adoptat l’economia de mercat, 400 milions de xinesos han sortit de la pobresa”. Aquesta gent s’oblida de dir que mil milions de xinesos més romanen en la pobresa. Perquè, fonamentalment, és això el capitalisme: l’organització de la desigualtat, l’explotació de la majoria per part d’una minoria.

Davant d’aquesta realitat, observem dues menes de comportament. Hi ha qui considera que el capitalisme forma part de l’ordre natural de les coses i que la crisi actual només és una relliscada de mals capitalistes que caldria castigar per tornar al bon capitalisme, que la democràcia liberal i l’economia de mercat representen els menys dolents de tots els sistemes, tal com declarava abans d’ahir al vespre a France 2 el ministre belga de finances.

Els qui diuen això els trobem a la dreta – per descomptat! -, i evidentment al centre, però també a l’esquerra. Efectivament, es tracta dels socialdemòcrates que, a partir dels anys vuitanta, a França com a la resta d’Europa, han acompanyat - i sovint endegat ells mateixos - el que s’anomena la globalització, aquesta transformació del món en un mercat global en què els poders públics cedeixen el pas als actors econòmics i financers, on els éssers humans són tractats com a mercaderies i sotmesos a les lleis d’una competència que es pretén “lliure i no falsejada”. La llei de desregulació financera és una llei del PS. L’Acta Única europea i el Tractat de Maastricht, proposats per Jacques Delors, són l’obra dels socialdemòcrates. L’esquerra plural comparteix amb altres onze governs socialdemòcrates europeus la responsabilitat de l’estratègia de Lisboa i de les decisions de Barcelona sense les quals el desballestament dels serveis públics i del dret laboral no hauria estat possible. I hem trobat a la direcció del PS els més fervents defensors del Tractat constitucional europeu elaborat sota la direcció de Giscard d’Estaing. Els mateixos que avui desitgen ardentment que entri en vigor aquesta còpia calcada del TCE que representa el més recent Tractat de Lisboa, rebutjat per l’únic poble que ha pogut pronunciar-se, el poble d’Irlanda.

Enfront d’aquests liberals de dreta i d’esquerra – als quals s’afegeixen avui aquells que els segueixen per no perdre els càrrecs que depenen d’una aliança amb el PS -, hi ha gent convençuda que el capitalisme no representa de cap manera un horitzó insuperable per a la humanitat. Aquelles i aquells que no es resignen a veure la bandera de la revolta caure de les mans de Rosa Luxemburg a les de Ségolène Royal.

Es troben entre aquelles i aquells que van fer campanya i es van pronunciar per un no d’esquerres al TCE. Entre aquelles i aquells que han donat suport a l’una o l’altra de les cinc candidatures a l’esquerra del PS durant les eleccions presidencials de l’any passat. I també n’hi ha, vull dir-ho de seguida, entre les dones i els homes que han votat a favor del PS i del Verds. A falta d’una altra cosa millor, al seu parer. I, més enllà d’aquelles i aquells que acompanyen o donen suport a un partit polític, n’hi ha també entre aquestes desenes de milers de persones que anomenem de vegades “no afiliades”, altermundialistes, antinuclears, ecologistes, partidaris del decreixement, segadors voluntaris de camps de transgènics, militants dels drets humans, per a molts dels quals el gran aplec de Larzac, a l’agost de 2003, fou un moment fundador.

És a aquestes dones i a aquests homes que no es resignen al capitalisme a qui la LCR ofereix una perspectiva. Jo, que no sóc membre de la LCR ni pertanyo a la cultura política sorgida de 1917 – la meva cultura política té les seves arrels al 1793 i al 1871 i en la tradició de l’home assassinat a l’agost de 1914 al Cafè du Croissant de París -, jo que sóc un d’aquests “no afiliats”, vull subratllar amb força: la decisió de la LCR de dissoldre’s a fi de fondre’s en un moviment polític que la ultrapassa, que abraça alhora la qüestió social i la qüestió ecològica i s’obre a totes i tots els qui compateixen aquest projecte ecosocialista, constitueix una decisió sense precedents en la història del moviment obrer francès.

N’estic convençut: som milions a somniar amb una esquerra que no renegui de si mateixa cada cop que arriba al poder; una esquerra que afirmi sense complexos: “Sí, hi ha hagut i encara hi ha explotadors i explotats”; una esquerra que reconegui la realitat de la lluita de classes, tot i que la composició de les classes i les formes de lluita hagin canviat. Som milions a no pas acceptar el capitalisme com una fatalitat. Som milions a voler una alternativa. Aquesta alternativa, si així ho volem totes i tots, amb el Nou Partit Anticapitalista (NPA) esdevé avui possible.

Ens hem posat a treballar. I som molta gent. Som rics de les nostres diversitats, de les nostres cultures polítiques respectives, de les nostres experiències i també de la frescor i de la creativitat d’aquelles i aquells que no tenen cap experiència, més enllà dels seus primers passos a la vida i les seves primeres confrontacions amb el capitalisme.

He qualificat el projecte que impulsem amb una expressió nova en el nostre vocabulari polític: ecosocialisme. Què volem dir amb aquesta paraula? Partim d’una constatació: el capitalisme explota la humanitat i la terra. El capitalisme es troba a l’origen de la qüestió social i de la qüestió ecològica. Com ho ha assenyalat oportunament François ChesnaisF [4], Marx constatava ja a la seva època que “la producció capitalista només es desenvolupa esgotant les dues fonts de les què brolla tota riquesa: la terra i el treballador” (El Capital, p. 182). I Chesnais ha deplorat molt justament que “el pensament crític que es reclama del marxisme ha estat terriblement deficient pel que fa a les relacions amb la natura”.

Un enfocament ecosocialista significa cercar la satisfacció de les necessitats socials d’una manera ecològica. I la satisfacció ecològica de les necessitats socials no es pot realitzar ni per vies autoritàries, ni per vies fiscals. Només la deliberació democràtica pot presidir la definició de les opcions. Això implica revisitar la democràcia per tal de fer-ne allò que, ja en el seu temps, Jaurès desitjava: un estri revolucionari.

Però, el perill més imminent que ens amenaça és el tractament capitalista dels problemes ecològics. Un capitalisme verd és en curs d’elaboració. N’hem vist les premisses amb els Acords de Grenelle sobre mediambient i els múltiples impostos que contempla el govern. Es tracta d fer pagar per la majoria de la població el cost dels estralls ecològics provocats pels guanys d’uns pocs. Aquestes són les solucions que proposa la dreta, però també els social-liberals, els Verds i tots aquells que no volen admetre que la cursa pel profit és a l’origen de la destrucció de l’entorn amb totes les seves conseqüències pel que fa a la salut, la preservació de la biodiversitat, el manteniment dels grans equilibris i la pròpia supervivència del planeta tal com les generacions precedents ens l’han legat.

Vet aquí una tasca immensa davant nostre. Volem abordar de front el doble impacte social i ecològic del capitalisme. Cap solució no podrà ser duradora si s’acontenta d’arranjar el sistema. Aquest és el fonament de la nostra opció anticapitalista. Considerant l’abast de la tasca que volem endegar, podem fer molt més que política. Podem escriure una pàgina de la història.