La pròxima llei d’avortament: una oportunitat -perduda?- de resoldre els problemes de l’actual

Per Glòria Marin

El cos de les dones: un territori per alliberar.

Durant segles no s’ha reconegut a les dones el control de les seves pròpies vides, tampoc de la seva capacitat reproductiva. Ara, encara que formalment se’ns reconeix com a éssers autònoms, recuperar el control dels nostres cossos no està resultant tasca fàcil. Hi ha per a això raons ideològiques i pràctiques. Al terreny ideològic, l’Església s’ha oposat sempre a l’avortament del fetus "animat", el que té ànima, encara que ha variat el moment en què considerava el fetus animat. Tanmateix la penalització legal i efectiva de l’avortament té una altra causa més recent: la preocupació dels Estats per la població com a riquesa natural. Precisament quan els Estats europeus es prenen més seriosament controlar la capacitat reproductora de les dones, el segle XIX, l’Església oficial endureix les seves actituds, oposant-se amb enorme bel·ligerància a tota possibilitat d’avortament legal.

La llei de 1985: ni lliure ni gratuït.

Un dels primers objectius del moviment feminista que va sorgir a l’Estat Espanyol a la dècada dels 70 va ser la lluita per canvis legislatius que ens permetessin el control de la nostra capacitat reproductiva. El 1979 vam aconseguir la legalització dels anticonceptius. El 1985, la despenalització parcial de l’avortament. La llei actual va suposar una millora respecte a la situació anterior: morts pels avortaments clandestins o viatges a l’estranger per a qui hi podien accedir. Tanmateix aquesta llei té grans limitacions. En estar l’avortament penalitzat excepte en algunes situacions -les "indicacions" -, les dones i els i les professionals corren el risc de ser denunciades i investigades "per si l’avortament no corresponia realment a la indicació que es va al·legar".

Aquesta inseguretat jurídica, al costat de la no regulació de l’objecció de consciència i l’aplicació de polítiques neoliberals que porten a la privatització de la sanitat, han fet que només un 3% d’avortaments es realitzin en la sanitat pública.

A més, la dona embarassada no pot decidir si vol continuar o no el seu embaràs, són els i les professionals que ho fan per ella. Després de gairebé 20 anys de manteniment de l’estatus quo, amb el beneplàcit no explícit del PP, les denúncies de grups ultracristians i les investigacions judicials i del Servei de Protecció de la Naturalesa, (dependent de la Guàrdia Civil), van fer esclatar el consens i van provocar una forta reacció feminista, amb un grau d’unitat que feia anys que no s’aconseguia.

El dret de decidir: tampoc el 2009?

El PSOE ha engegat el procés per a una nova llei. El Comitè d’Experts del govern i la Subcomissió del Congrés (SC) han fet públiques les seves conclusions. Ara el govern ha de presentar el seu projecte de Llei. El PP manté una posició completament incoherent, intentant acontentar diferents sectors del seu electorat. Per una banda proposa mantenir la llei actual, com va fer quan va governar. Per una altra, dóna suport al discurs a bel·ligerant antiavortament. Per als i les "experts" citats pel PP, el producte de la concepció és una persona i tot avortament és un assassinat: no hi pot haver avortament legal. El discurs a què el PP ha donat veu en el Congrés és el dels qui ataquen les clíniques on es practiquen avortaments, dels enemics declarats dels nostres drets. Per la seva part, el PSOE es balanceja entre la seva anàlisi i el seu discurs d’un cantó, i d’un altre, una política de concessions al PP i a l’Església en nom del "consens".

Les conclusions de la SC contenen una anàlisi bastant encertada de la situació. Tanmateix les seves propostes no poden resoldre els problemes dels quals són conscients:

 Es reconeix el dret a decidir de les dones... però només dins d’un termini, previsiblement de 14, o pel cap alt 16 setmanes. A partir de llavors i fins a les 22 setmanes, serien altres persones qui decidirien si el risc per a la salut de la dona o les malformacions fetals són motiu suficient per accedir a l’avortament.
 No està gens clar que hi hagi una despenalització real de l’avortament, per la qual cosa continuarà la greu inseguretat jurídica.
 Tampoc no es garanteix la seva realització dins la sanitat pública.

La mobilització unitària és la resposta.

És moment de fer sentir les nostres reivindicacions. Hem de participar a les mobilitzacions unitàries reclamant:
 Dret a decidir sobre els nostres cossos. Avortament lliure.
 Supressió de l’article 145 del Codi Penal. Despenalització de l’avortament.
 Garanties de realització dins la Sanitat Pública.
 Desenvolupament efectiu de l’educació afectiva i sexual i de l’accés a l’anticoncepció, incloent-hi la postcoital.