Ningú vigila els super-obames

Per José Téllez

L’adaptació cinematogràfica de l’aclamat còmic Watchmen arriba en moments de crisi de lideratge dels EUA i d’ascens de la fe en els canvis superheroics dels super-obames.

Estats Units, 1985. La guerra freda continua violenta, liderada per Richard Nixon, escollit president per a un tercer mandat. La por a una tercera guerra mundial protagonitzada pels atacs nuclears atemoreix tota la població.

En el passat queden aquells Estats Units victoriosos després de guanyar la guerra del Vietnam en una setmana, sobretot gràcies a l’ajuda del dr. Manhattan, un superheroi que té el poder de controlar la matèria, i del ‘Comediante’, un cínic supersoldat que serveix tant per dispersar a trets una manifestació com per matar adolescents vietnamites.

Aquests dos són els únics superherois que van acceptar de treballar pel govern de Nixon, i per tant, els únics que disposen de la llicència per exercir de ‘vigilants’. Tota la resta viu una jubilació decadent, fora de les malles, les màscares, el cuir i vehicles ridículs.

Aquest és l’escenari de realitat alternativa que ens planteja la pel•lícula ‘Watchmen’, basada en el còmic homònim escrit per Alan Moore a finals dels vuitanta.

Com serien els Estats Units si existissin els superherois? Després de la rapidíssima victòria dels EUA a la guerra de Vietnam, els moviments antibel•licistes dels ‘60 dirigeixen la seva malestar amb l’autoritat contra la presència d’aquests ‘vigilants’. La consigna principal és ‘qui vigila els vigilants?’.

I és que aquests personatges no tenen res a veure amb els gloriosos superherois de la Marvel o de DC. Són feixistes, infantils, arrogants, inhumans...

Al•legoria de l’imperialisme

El dr. Manhattan, que va ser presentat pel govern amb les paraules “Déu existeix i és americà”, funciona com a metàfora del poder militar dels Estats Units, que de tant poderosos acaben sense compartir cap sentiment amb la Humanitat.

Rorschach, el narrador de la història, és el ‘vigilant’ més fatxa, violent i absolutista. Ozimandias és un antic superheroi reciclat a membre de l’elit intel•lectual i empresarial del país a qui no importa sacrificar la vida de milions de persones per salvar-ne bilions de la guerra nuclear. El ‘Búho Nocturno’ és un aventurer infantil i ingenu, aparentment molt pragmàtic, bondadós i desinteressat, però que amaga una veritable personalitat fetitxista i egocèntrica en el seu interès per posar-se la seva ridícula disfressa.

Amb l’assassinat del ‘Comediante’, la resta de superherois retirats desenvolupen una teoria conspirativa: el govern els persegueix per evitar que puguin salvar el món d’una guerra nuclear amb Rússia.

La història és una profunda reflexió sobre el poder, la guerra i la humanitat a través d’uns superherois atípics, cadascun dels quals representa una part del desgastat lideratge mundial dels EUA.

Va ser un revulsiu en la societat nord-americana dels vuitanta, en plena crisis del somni americà i cansada d’una guerra freda sense sentit. Ja no creien en els superherois omnipotents que representaven l’imperialisme americà. I el film arriba en un moment en què, finalitzada l’era Bush, la població nord-americana necessita de nou creure en ‘super-obames’ que poden solucionar-ho tot d’un dia per l’altre.

No és una mala adaptació, però sempre serà millor que ens quedem amb els matisos de l’obra escrita (i dibuixada) i deixem de creure en vigilants salvadors, i més en el poder de canvi de la nostra pròpia força.