La crisi està lluny de tocar fons

Encara que el govern pretengui que la desacceleració de l’augment de l’atur que es va produir en el passat mes d’abril és un indicador que la crisi econòmica ha tocat fons, tal afirmació es troba per desgràcia molt lluny de la realitat

Superant la crisi del 29

No semblen existir ja molts dubtes pel que fa a que la crisi mundial actual està superant, en intensitat i rapidesa, a la del crack del 29. Indicadors macroeconòmics com la caiguda de la producció industrial (propera ja globalment al 15%), el desplom borsari o la contracció del comerç mundial, així ho indiquen. És cert que les polítiques “anticrisi” que s’han començat a aplicar -totes elles encaminades en la seva major part a promoure diferents tipus d’ajudes a les mateixes entitats financeres i empreses causants del desastre- es recolzen en una certa “experiència històrica” de crisis anteriors i per això són més decidides i agressives.

També ocorre que el matalàs de protecció social existent en estats com el nostre està minorant, en un primer moment, els efectes de la crisi sobre la classe treballadora. Però ni és segur que les polítiques governamentals puguin frenar finalment que el capitalisme globalitzat s’enfonsi en un veritable crack econòmic, ni tampoc la feble cobertura contra l’atur representarà per molt temps una protecció efectiva si la crisi segueix avançant.

I per descomptat, per a una gran part de la població mundial, que ja en l’època de les “vaques grosses” es trobava en la misèria, la crisi ha significat des del primer moment un agreujament de la seva situació sense cap tipus de pal·liatiu.

La taxa d’atur en l’estat espanyol va arribar en el primer trimestre de l’any al 17,4%, el seu major nivell des de finals de 1998. Amb facilitat podria arribar fins al 19% a la fi del present any i al 21% en el 2010. La destrucció del teixit productiu, paral·lelament, continua també el seu avanç. Segons l’Índex de Producció Industrial (IPI), difós per l’Institut Nacional d’Estadística, al març es va registrar l’onzena baixada consecutiva d’aquest indicador, de tal forma que la producció industrial va caure el 24,7% al març pel que fa al mateix mes de 2008, el que suposa la major baixada des que es va començar a elaborar l’estadística, en 1993. El degoteig de tancaments empresarials i d’expedients de regularització d’ocupació s’ha convertit ja en un vertader diluvi.

Un futur molt fosc

Pronòstics molt raonats i raonables, allunyats de les interessades demagògies governamentals, assenyalen que, de mantenir-se l’actual dinàmica econòmica -i de les polítiques associades a ella, respectuoses en grau summe amb els principis neoliberals i el lliure mercat- és previsible una accentuació de la crisi almenys fins a l’any 2012.

Aquesta situació d’enfonsament es veuria seguida, en el millor dels casos, per un període d’estancament la durada del qual seria almenys equivalent a la de la fase anterior. Estem parlant d’un lapse de temps que pot arribar amb facilitat a una dècada.

Les conseqüències que tot l’anterior pot tenir per a la classe obrera i els sectors socialment desfavorits en l’estat espanyol i a nivell mundial són terrorífiques. No cal pensar només en la misèria econòmica, sinó en totes les xacres que vindran associades a la gran crisi: pèrdua de drets democràtics, conflictes bèl·lics de gran escala, desastres ecològics, possibles pandèmies fora de control...

El mal no és inevitable

Aquesta “tempesta perfecta” no és no obstant això inevitable. Pot ser dissolta i frenada aplicant polítiques adequades, l’objectiu de les quals sigui un rellançament productiu sobre noves bases econòmiques, ecològiques, de repartiment de la riquesa a nivell mundial i de defensa i desenvolupament dels drets democràtics. Unes polítiques encaminades fonamentalment a aconseguir el benestar de la majoria de la població en lloc de perseguir la defensa dels beneficis bancaris i empresarials.

Tals polítiques han estat formulades ja per Revolta Global-Esquerra Anticapitalista de manera general en el document Deu mesures d’urgència contra la crisi global i l’Europa del capital.

La lluita és necessària

Però, per a poder ser aplicades, mesures com aquestes requereixen d’un important esforç combatiu i de lluita per part de la classe treballadora i d’una coordinació d’energies en la seva defensa.

Fins a ara, no ens cansarem de repetir-lo, les respostes a la crisi per part de la gent que la sofreix han estat respostes aïllades i insuficients.

Amb totes les seves limitacions, la vaga general del 21 de maig a Euskadi, ha estat el primer intent en l’estat espanyol per a sortir d’aquesta situació. No obstant això, els sindicats majoritaris, CCOO i UGT, continuen entossudits a reeditar polítiques de pacte social que només poden afavorir als capitalistes, promovent una “sortida a la crisi” favorable a aquests i dolorosa per a la gent treballadora.

Des de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista no deixarem de criticar en cap moment aquesta errònia concepció, al mateix temps que fem tot el possible per promoure les lluites, fomentar la seva coordinació en marcs el més amplis possibles i, alhora, construir una alternativa política anticapitalista de masses que sigui capaç de defensar conseqüentment polítiques de sortida a la crisi favorables a la gent treballadora. Contra la crisi i l’Europa capitalista: Anem a totes!!