La pujada d’impostos de Zapatero consolida el sistema fiscal com un mecanisme d’explotació institucionalitzat

La pujada d’impostos recentment anunciada és conseqüència de carregar en els comptes de l’Estat els costos del rescat bancari i el desenvolupament improvisat d’una sèrie d’estímuls fiscals mal planificats amb una destinació que acaba engrossint les rendes del capital sense traducció en el benestar social.

Una crisi recaudatoria per a l’Estat com l’actual i amb les demandes de rescat empresarial per a la banca i algunes indústries, només podien conduir a un increment d’impostos o a un desequilibri insostenible en l’erari públic. Però, enfront del que va prometre demagògicament el govern ZP, el model escollit d’increment impositiu és un pas més que aprofundeix el biaix regressiu de les mesures amb les quals està afrontant la crisi, mitjançant una política de “keynesianisme proempresarial”.

Segons venim denunciant des de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista, la política de l’Executiu s’està caracteritzant per prioritzar la despesa destinada a subvencionar als grups socials i econòmics que han generat aquesta crisi. Mentre, les necessitats dels grups que, com les i les aturats, les i les hipotecats, les i les treballadors i les classes populars en general, estan sofrint els seus efectes, són clamorosament desateses.

D’una banda, amb diners públics se sufraguen ajudes en la solvència d’entitats bancàries i grups empresarials, en dubte per la seva irresponsabilitat en la gestió financera, que en aquests últims anys han acumulat beneficis colossals. I, per altra, aprofiten els nous fons per a fer-los coincidir amb increments salarials i avantatges materials de tot tipus per als seus directius.

Malgrat que l’Estat espanyol arrossega un dèficit considerable en despesa pública social (que representa només un 20,3% del PIB, sent el terme mitjà per a la UE del 27%) els increments en aquestes partides són clarament insuficients. Tant per la seva escassa quantia com per la seva naturalesa assistencial (valgui com exemple la publicitada mesura dels 420 euros per als aturats i aturades). I els suports públics l’empresariat no es condicionen a millores i increments en la inversió o en l’ocupació. Però el súmmum és que, a més, l’Estat es proposa finançar aquestes despeses addicionals substraent més quantitat de recursos de la població que menys en té, en particular l’assalariada. La socialització de les pèrdues es produeix, així, per una doble via.

Una pujada d’impostos és necessària. Necessària per a reorientar el nostre model productiu, enfortir el sistema de serveis i de regulació públics, generar llocs de treball de qualitat i edificar un veritable Estat social.

El nostre sistema fiscal ja era molt regressiu, i les mesures que anuncia el govern encara el faran més. Després d’haver eliminat fa poc més d’un any l’Impost sobre el Patrimoni, el Projecte de Pressupostos Generals de l’Estat per a 2010 inclou dues mesures addicionals: elevar el gravamen de l’IVA i el d’algunes rendes de l’estalvi.

En primer lloc, la pujada del tipus general de l’IVA en dos punts percentuals (del 16% al 18%) i del tipus reduït en un punt (del 7% al 8%) és un clar atac que erosiona la capacitat adquisitiva dels i les assalariades. Això es deu al fet que l’IVA, com els altres impostos indirectes que també s’han elevat recentment (sobre l’alcohol i el tabac), impacta de forma majoritària sobre els pressupostos de les famílies amb menys ingressos: degut al fet que aquestes famílies dediquen una part molt major de la seva renda total a consumir, el pes d’aquests impostos dintre de la renda familiar és superior. És l’exemple més bàsic, que s’utilitza en els manuals d’Hisenda Pública per a explicar el què és un sistema fiscal regressiu: aquell que no té en compte el nivell de renda dels contribuents.

En segon lloc, la pujada del tipus de gravamen de les rendes sobre l’estalvi del 18% al 19% per als primers 6.000 euros i al 21% per a l’estalvi restant és, a més de regressiva, profundament demagògica. Amb aquest canvi el govern llança el missatge que es pugen els impostos al capital, complint així, presumptament, la consigna retòrica de ZP segons la qual la crisi la pagarien “els més rics”. Però en realitat, aquelles persones amb capacitat d’estalvi important, és a dir, les i les, no acumulen el seu capital mobiliari en els mateixos instruments d’estalvi a l’abast de la major part de la població, sinó que ho fan, fonamentalment, en les denominades SICAV (Societats Anònimes d’Inversió de Capital Variable). A ningú se li escapa que si l’objectiu és que els que més tenen paguin més impostos, els gairebé 450.000 rics que tenen el seu patrimoni en les SICAV no haurien de seguir pagant un minso 1% (el govern no altera aquesta tributació), que resulta un important greuge comparatiu amb el ja reduït tipus del 30% (o ara el 25% per a algun segment de PYMES) de l’Impost de Societats. Al seu torn, la resta de les persones que tenen els seus estalvis en altres actius financers pagaran per ells entre el 19% i el 21%.

Segons demostra l’experiència d’altres països, la crisi es podria afrontar d’altra manera. El govern podria fer gala de la seva suposada adscripció socialdemòcrata i enfortir, en comptes de desmantellar, el nostre renquejant Estat del Benestar. Podria prendre’s de debò, d’una vegada per sempre (i en quin moment millor que en aquest), la lluita contra el frau fiscal, que és un dels més alts de la UE i contra el qual no s’ha anunciat ni una sola mesura.

És necessari un model fiscal no només amb major capacitat recaudatoria per a finançar inversions públiques i despeses socials, sinó també un model que alteri la seva composició interna, donant més pes a impostos directes i progressius, enfront dels indirectes i regressius. Just al contrari del que ara existeix.

No és admissible que en la tributació a Hisenda siguin els i les assalariades els que declaren uns ingressos personals molt superiors a les de l’empresariat. Això és un clar símptoma de frau i evasió fiscal. No és admissible que els ingressos fiscals tinguin una composició d’unes ¾ parts procedents de la massa salarial, i que després les despeses i inversions públiques es vagin en un gran gruix majoritari a subvencionar al capital d’una o altra forma. No és admissible que l’Estat sigui un instrument més d’explotació, on la majoria paga a la minoria més rica. En efecte, és necessari denunciar que l’Estat és just el contrari a un Robin Hood.

És possible i necessari no només restaurar l’Impost de Patrimoni, sinó també dotar-lo de tipus impositius progressius perquè es converteixi en un impost sobre les grans fortunes. S’haurien d’eliminar les exempcions a l’Impost de Successions i Donacions. I naturalment incrementar els tipus en l’IRPF a les rendes més altes. I fins i tot podria mantenir-se la mateixa pressió fiscal i reduir els tipus de l’IVA sobretot en els béns més necessaris socialment. Es podria fer que els especuladors que han generat aquesta crisi paguessin una mica per això i, de passada, s’evitaria que tornessin a fer-ho: seria tan senzill com elevar el gravamen de les SICAV fins a almenys el de l’Impost de Societats, i introduir un impost que gravés les transaccions especulatives, o establir que els impostos sobre les rendes del capital depenguessin de la capacitat adquisitiva de cadascú (per exemple, fent-les tributar al mateix tipus que es faci en l’IRPF). O es podrien incrementar els tipus de l’Impost de Societats (sobre els beneficis) o bé establir una regulació empresarial que exigeixi una dotació de reserves mínimes per a inversions sostenibles ecològicament i de renovació de l’aparell productiu en aquesta línia. I si aquestes mesures es fessin a escala europea o més enllà, doncs fins i tot millor.

Totes aquestes coses són possibles, encara que també som conscients que en mans de representants polítics de la burgesia i dels gestors del capital això no és esperable. Per això, segueix sent imprescindible, no només la denúncia crítica d’aquest Estat burgès i les polítiques de sortida pro-capitalista a la crisi, sinó l’enfortiment organitzatiu i la major presència social i política de l’esquerra anticapitalista.