Dilemes de l’ internacionalisme

Per Ana Montero i Josep Cruelles [1]

“En l’imaginari de la lluita internacionalista en general sempre ha quedat aquest element de referent polític que té a veure amb països en processos revolucionaris en les seves diferents fases, però sempre des d’una perspectiva d’anàlisi marxista o antiimperialista. (...) Però (...) és evident que ens falta trobar respostes a una sèrie de preguntes que sorgeixen en la pràctica internacionalista quan aquesta manca de referent, ja sigui pels condicionaments històrics o culturals, deixa al marge la majoria de països del món àrab i del continent asiàtic i africà." Encara que el nostre company Jorge Sánchez ens convidava a fer aquesta reflexió pensant en Palestina, des de la nostra tasca de solidaritat política amb l’Amèrica Llatina podem establir-hi alguns paral·lelismes.

Què passa quan certs processos revolucionaris llatinoamericans no entren en les tipificacions tradicionals de les categories marxistes? Sense protagonisme del proletariat, no hi ha revolució? Quin tipus d’activitat econòmica és compatible amb la transició al socialisme? En una sessió de la primera escola d’estiu del Nou Partit Anticapitalista francès, es van plantejar aquestes qüestions, sobretot a l’entorn del procés veneçolà. Es percebia una certa "angoixa" per part d’alguns companys i companyes en no poder encaixar el procés en cap de les categories conegudes. Perquè és cert: a Veneçuela no hi ha socialisme i, fins i tot, podríem pensar que ni tan sols "transició a", malgrat la nacionalització de l’explotació petrolífera.

Eric Toussaint, ponent d’aquesta sessió, va ser molt clar quan va afirmar que tant a Veneçuela com a l’Equador i Bolívia, hi havia governs capitalistes amb economies capitalistes. A diferència dels casos de Nicaragua o Cuba, els governs d’aquests tres països no van venir precedits per cap "guerra de guerrilles" i, en el cas equatorià, ni tan sols per una gran mobilització social. Morales, Chávez i Correa van arribar a la presidència emprant la legalitat de l’estat burgès, no solament sense destruir-lo, sinó a més, conservant-ne la major part. Aleshores topem amb conceptes ambigus com "Socialisme del Segle XXI" o "Socialisme Bolivarià" que responen a una necessitat de definir teòricament una cosa que es percep (tant des de l’interior dels processos com externament) diferent i propi que a l’anàlisi tradicional marxista li resulta difícil d’encaixar.

Ara bé, el dilema es planteja quan la manca de referent fa trontollar la solidaritat política amb els processos que poden arribar a ser considerats "il·legítims" per la seva no comprensió des d’una perspectiva europea. No és d’estranyar, per exemple, que el procés bolivià provoqui més "simpatia" que el veneçolà. Simplement, des d’aquí entenem millor que un procés de canvi sigui encapçalat per un indígena que per un militar.

I aquí ens trobem amb el segon dilema en la solidaritat política: Qui o què és l’objecte de la nostra solidaritat? El líder? Els moviments socials? El govern? Un exemple d’aquest dilema seria Hondures. Tothom podíem estar d’acord que cal condemnar un cop d’estat, però havíem de cridar "que torni Zelaya", tenint en compte la seva biografia? Qui era la nostra “contrapart” en un país més conegut per ser gestor de la contra nicaragüenca que per la seva mobilització social?

Però, allò que va començar sent una lluita pel retorn de Zelaya s’ha convertit en un formidable moviment per l’assemblea constituent que Zelaya, la qual havia cedit en els acords de San José. L’estratègia de desgast a què van jugar EUA i els seus aliats a la zona ha fracassat totalment. Aquest moviment va començar amb la consigna democràtica justa de la restitució del president elegit i contra el cop. Exigir, amb tota la població, la restitució de Zelaya combinada amb una crítica d’aquests acords en què Zelaya renunciava a la consulta popular, era evidentment la posició correcta.

En aquests moments, El Frente Nacional de Resistencia Contra el Golpe de Estado és la nostra “contrapart” a Hondures, és a dir, com sempre: l’expressió organitzada de la població mobilitzada.