El nostre deute amb Haití

Per Hortensia Fernández Medrano [1]

La tragèdia d’Haití ens fa rememorar coses que fàcilment oblidem. Haití, com s’ha repetit incansablement aquests dies, és el país més pobre del continent americà i un dels països més pobres del planeta.

No obstant, molts no saben, o no recorden, que Haití va ser el primer país independent d’Amèrica sorgit d’una revolta d’esclaus; aquells esclaus que els europeus vam arrencar del continent africà i que varen ser portats a Amèrica, en condicions infrahumanes per a treballar en les plantaciones de canya de sucre i que, a força d’intensificar els cultius per a l’extracció del màxim benefici, van acabar amb un sòl abans fèrtil, la qual cosa va provocar la desertització del país.

Haití era un paradís, fet que li va valer el nom de "la perla de les Antilles", com era anomenada pels colons francesos quan constituïa la colònia més rica de França.

Més tard, aquesta illa es convertiria en un erm a força de monocultius i de la sobreexplotació que estaba molt per sobre de la capacitat de reposició dels nutrients al sòl -explotació provocada per la nostra cobdícia de metròpoli insaciable. I per si no fos poc, el pagament del deute extern i les nefastes polítiques d’ajustament estructural a canvi Ede crèdits concedits pel BM i el FMI amb grans interessos van dur a la població a la misèria més absoluta, la qual va haver de buscar llenya a les muntanyes més properes per a cuinar els seus aliments acabant, d’aquesta manera, de desforestar i erosionar el país.

Però, qui deu a qui? La cancel·lació d’aquest deute, el qual és molt superior del que el país rep en ajudes, és una obligació moral en aquests moments però, a més, un sentit més ampli de justícia ens obliga, no només a cancel·lar, sinó a assumir i pagar el deute ecològic que hem contret amb el poble d’Haití per tanta natura devastada a conseqüència dels llargs anys del colonialisme. També ens obliga a reconèixer el gran deute contret a causa de l’antic món colonial i esclavista cap els esclaus negres per un treball forçat amb violència i que constitueix un inmens deute històric cap al poble d’Haití en front de tants anys d’humiliació i barbàrie.

I encara hi ha més deutes amb aquest país. Tota Amèrica i el món sencer devem a Haití l’abolició de l’esclavatge arran de la seva independència, la qual fou arrencada al govern francès el 1804; la primera revolució d’esclaus que va triomfar al món. El govern de la jove i petita República d’Haití, nascuda d’una revolta d’esclaus, va enviar soldats a Simón Bolívar quan aquest demanà ajuda el 1916 durant el seu alçament contra la Corona Espanyola amb la única condició que en tots els països que s’anessin alliberant s’abolís l’esclavatge. Condició, no obstant, que no va complir-se en molts dels casos. Però, aquesta, és una altra història.

I hi ha coses que no es saben, que no es diuen, i una d’elles és que Haití va nèixer pobre degut al gran deute que va haver de pagar durant un segle al govern francès en compensació per la gosadia de revoltar-se contra l’encadenament colonial i esclavista. Aquest deute va asfixiar a l’illa en moments tan importants com varen ser els de la seva naixent independència.

Haití va néixer pobre per atrevir-se a no se esclava, com molt bé ho explica Eduardo Galeano, i va néixer pobre amb la dignitat dels que no es deixen trepitjar. Però pobre, extremadament pobre. I ningú va donar-li un cop de mà degut a que era un país de negres per a civilitzar i incapaços de’autogovernar-se. Va haver de suportar ocupacions durant 20 anys i dictadures mantingudes des dels Estats Units, com foren les dictadures dels Duvalier -pare i fill durant gairebé trenta anys- governs titelles i perversos com el de Jean Bertrand Aristide -l’ex-salesià populista que es va deixar comprar pel FMI i el BM i, de resultes d’això, va sembrar el caos per tot el país.

Més recentment, Haití ha tingut que fer front a una crisi alimentària provocada per la pujada del preu de l’arròs, el qual ha produït episodis de fam entre la població i després d’haver empès prèviament els camperols, que vivien dels seus propis cultius, a abandonar els camps per no poder competir amb els preus de l’arròs nord-americà, aquest últim subvencionat pel mateix govern dels Estats Units. Aquesta situació els ha dut a un èxode imparable per a instal·lar-se als bidonvilles de les rodalies de Port-au-Prince, on viuen vora tres milions de persones amuntegades. Un altre cop les nefastes i endimoniades polítiques de la OMC, les quals maten més que ajuden.

Aquesta tràgica tarda del 12 de gener, quan va arribar el terratrèmol, Haití era un país pobre, molt pobre, i no hi ha res més que mati més que la pobresa. Aquests milers, o milions, de persones, amuntegades a les barraques de la capital, van trobar-se amb que el terra es movia sota els seus peus i que els sostres se’ls queien a sobre. I no van poder fer-hi res; ni resar, perque la Catedral es va enfondrar i als nens se’ls va caure a sobre l’escola. Només podien vagar i vagar pels carrers amb la mirada perduda, mentre buscaven un rostre familiar sota les runes i es preguntaven què haurien fet per merèixer tanta desgracia.

La falla que tenen els haïtians sota els seus peus -la falla Enriquillo- és el contacte entre la placa del Carib amb la Nord-americana i travessa el sud d’Haití i el sud-oest de la República Dominicana. Aquella es va desplaçar, aquell fatídic dia, en el pitjor lloc i en el pitjor moment, com si ho hagués dissenyat el mateix diable; una falla que no havia donat senyals de vida en més de 200 anys.

Això és el que té la Terra: de tant en tant reajusta la seva energia i nosaltres oblidem que allà algun cop va esdevenir quelcom. Però ella no ho oblida i, tard o d’hora, ens recorda la seva existencia. És el que els geòlegs especialistes en Riscos anomenen Perillositat o probabilitat d’esdeveniment d’un fenòmen que no s’ha de confondre amb el risc. El Risc depèn, també, d’altres factors com són l’Exposició o nombre de persones exposades que, en la capital era molt elevada donada la densitat de la zona, i també de la Vulnerabilitat o percentatge de persones amenaçades, el qual depèn de la qualitat, solidesa i tipus de construcció de les infraestructures; sens dubte el factor que ha causat major devastació.

Haití és un país molt vulnerable sotmès de forma normal a la pobresa més absoluta, sense infraestructures o que són de pèsima qualitat, amb edificis construïts sense control per a guanyar diners ràpidament. Aquestes autoconstruccions sense fonaments de cap tipus són amb les que s’ha acarnissat la tragèdia. I és que no hi ha pitjor risc que la propia pobresa .