Aturem l’ofensiva: defensem la sobirania de Catalunya

Editorial RG#19 [novembre]

A partir del 2 de novembre, data en què s’iniciarà previsiblement el debat del nou estatut al Congrés de diputats, les aspiracions nacionals i socials de Catalunya, recollides en un projecte moderat, autocensurat i passat pel filtre del dictamen del Consell consultiu, serà sotmès a un judici polític implacable per part del nacionalisme espanyol i dels seus representants.

El clima polític generat després de l’aprovació del projecte pel Parlament de Catalunya per una majoria del 89% dels diputats i diputades, on no han mancat els pronunciaments contraris de totes les institucions neutrals de l’Estat (Corona, Exèrcit, Banc d’Espanya...) ens fan témer el pitjor. Descartat, per inviable, un pacte global PP-PSOE, el govern Zapatero utilitzarà la intoxicació dels mitjans de comunicació i la pressió de la dreta i dels barons del PSOE per obtenir dels parlamentaris catalans noves renúncies que legitimin el retall i les mutilacions que deixin desfigurat el nou estatut.

Ens preocupen especialment les primeres reaccions dels partits catalans (i en particular del govern tripartit), atemorits davant la sola possibilitat de no obtenir algun fruit immediat després del procés tortuós seguit a Catalunya, que ha posat a prova la paciència de la ciutadania. Des del president Maragall, que reconeixia errors en el projecte (sense precisar quins), fins al conseller Saura (definint el projecte com una proposta de màxims), passant pel propòsit del PSC d’autoesmenar el text, tothom sembla més disposat a fer pinya amb Zapatero (i amb les seves intencions quirúrgiques) que no pas a defensar amb fermesa el projecte del Parlament.

Durant el llarg procés d’elaboració a Catalunya, des de Revolta Global hem reclamat la incorporació, amb plenes garanties, al text articulat, dels drets nacionals, cívics i socials per a tota la població de Catalunya, sense exclusions. Acabat el procés, les insuficiències del document són prou clares, com la renúncia al dret d’autodeterminació, la formulació genèrica i sense garanties dels drets socials, l’exclusió de la població immigrant dels drets polítics, una formulació més que confosa del caràcter laic de l’ensenyament i un sistema de finançament que no garanteix una política social justa, basada en la progressivitat fiscal i l’enfortiment i ampliació dels serveis públics.

Aquestes crítiques, que reiterem, i altres que es puguin formular des dels moviments i des del teixit associatiu, no ens ha de fer oblidar que només la població de Catalunya està legitimada per modificar el projecte d’estatut. Cedir en aquests moments davant l’ofensiva de la dreta i de l’espanyolisme, acceptar noves rebaixes en el document estatutari, representaria no únicament limitar l’autogovern de Catalunya, seria frenar els intents que des d’Euskadi i altres punts de l’Estat s’estan fent per avançar cap un model plurinacional, respectuós amb la diversitat i amb el dret dels pobles a decidir el seu futur.

Davant els dubtes i vacil·lacions dels representants polítics, ara és l’hora de fer pronunciaments clars des de la societat civil. Els sindicats i entitats que han donat suport al projecte, les plataformes cíviques que s’han pronunciat per un estatut més ambiciós i les organitzacions d’esquerra i independentistes, amb les quals compartim moltes crítiques al projecte, han de saber confluir per defensar la sobirania del Parlament de Catalunya.

També és el moment d’estrènyer lligams amb la gent d’esquerres de tot l’Estat, de demostrar fermesa en les conviccions democràtiques i de fer front a l’allau de demagògia i, molt particularment, a l’ús barroer i sense escrúpols de conceptes com ara igualtat i solidaritat per part d’aquells que han afavorit que la distribució personal de la renda sigui cada vegada més desigual, que el sistema fiscal sigui cada vegada més regressiu i que la majoria de Comunitats autònomes pateixin una insuficiència financera creixent per fer front a les necessitats de despesa social, apart de condemnar milers de persones immigrades a la marginació i a la sobreexplotació. L’autogovern, la capacitat de decidir, no és cap privilegi. Independentment de les opinions que puguin expressar-se legítimament, l’actitud bàsica ha de ser la d’acceptar la decisió del Parlament de Catalunya.

El camí no és fàcil. El procés seguit fins ara a Catalunya ha afavorit la passivitat i l’escepticisme de la gent. Davant la virulència dels atacs aquest estat d’ànim, però, pot canviar en poc temps, sobre tot si es fa una campanya unitària en defensa de la sobirania i la capacitat de decidir del Parlament de Catalunya. Aleshores es podrà passar de la passivitat al posicionament, i de les declaracions, a la mobilització.