Defensar els drets i la unitat de tota la classe treballadora

El tractament de la immigració per part dels successius governs espanyols és un escàndol de primera magnitud que no ha estat contestat pels moviments socials, i en primer lloc el moviment obrer, amb la contundència que mereix.

Amb la coartada aparentment raonable de la “lluita contra la immigració il•legal, l’economia submergida i les màfies”, tant el PP com el PSOE són responsables de polítiques institucionals que laminen els drets laborals, socials i polítics d’una part significativa de la classe treballadora i que fomenten actituds racistes entre la població autòctona.

L’actual Llei d’Estrangeria, reformada i consensuada entre el PP i el PSOE, estableix un marc tan restrictiu i repressiu que qualsevol Reglament que l’apliqui barrarà el pas a la regularització dels sense papers que ja són presents a l’Estat espanyol.

És més, tota llei d’estrangeria constitueix una mena d’”apartheid jurídic”, ja que és una norma que s’aplica només a una part de la població i regula el seu accés als drets bàsics de la vida en funció de la seva procedència.

No obstant això, hem de tenir una anàlisi i una resposta concretes al nou Reglament. Vegem, doncs, com el govern central va presentar el nucli del mecanisme de regularització, carregant tota la responsabilitat sobre l’immigrant:

La persona sense papers denuncia el seu empleador amb proves fefaents d’haver treballat per ell un any i aquest atorga a aquell un contracte d’un any. El denunciant rep un permís de residència temporal transitori que entra en vigor quan l’empleador ha pagat els endarreriments a la Seguretat Social i dura mentre dura la relació laboral.

Un cop finalitzada aquesta relació, si l’immigrant no té cap més oferta de treball en aquell moment, torna al seu país d’origen. La lògica de tot això: l’única cosa que justifica la presència d’un immigrant amb papers és la seva contractació pels patrons de forma quasi permanent.

Aquest plantejament, malgrat algunes modificacions “suavitzadores” posteriors, està destinat a perpetuar una gran bossa de gent sense papers, i per tant sense drets, així com mantenir la pressió sobre les persones que han tingut “la sort” d’obtenir-ne.

Aquesta situació és plenament funcional per al capitalisme. Permet el ple rendiment de sectors basats en l’ús intensiu de mà d’obra barata; contribueix a cobrir determinats dèficits del sistema socio-sanitari, com ara la cura de gent gran; crea divisions i rivalitats entre diferents segments de la classe treballadora; i presenta la immigració, en comptes del sistema, com a culpable de l’atur, l’anomenada inseguretat ciutadana o la manca places de guarderia.

En alguns casos, la seva desesperada situació pot portar sectors de la immigració a ser la punta de llança contra aquestes mesures. Tanmateix, si la seva lluita resta aïllada, té poques possibilitats d’èxit. D’aquí ve la necessitat d’organitzar la solidaritat més àmplia possible, la que es basa en principis morals i la que es basa en principis de classe.

En aquests moments, les dificultats són enormes. El govern del PSOE gaudeix d’un fons de crèdit que està lluny d’esvair-se, mentre que els atacs fora mesura del PP en aquest terreny, on busca rèdits electorals, fan “bones” propostes clarament insuficients. A més, amb la seva insistència sobre l’arrelament laboral, el PSOE ha reeixit a convèncer molta gent que qui ho mereix tindrà papers, mal que el govern ni vol ni pot expulsar tota la gent que se’n quedarà sense.

A Catalunya, hem vist que els sindicats majoritaris, i algunes associacions d’immigrants, estan disposats a abonar la política del govern central i no es mobilitzen ni a favor dels petits retocs que reclamen. El govern tripartit es limita a proposar petites modificacions dins el més absolut respecte de la Llei d’Estrangeria i a demanar algunes competències, però deixant clar que això és perquè també vol controlar la immigració.

Davant aquesta situació, l’esquerra conseqüent haurà de treballar a diferents nivells: directament amb les persones immigrades; fomentant marcs amplis de solidaritat activa específica; transversalment, plantejant el tema en tots els àmbits on té presència, i “indirectament”, lluitant contra l’atur, la precarietat i la manca de recursos socials, que són el brou de cultiu d’actituds xenòfobes i racistes.

En aquest procés, caldrà explicar que els drets més elementals de les persones immigrades, com ara la llibertat de circulació i d’establiment, estan subordinats a les necessitats i a la voluntat dels empresaris. I que això afecta greument a la força, i a les condicions de vida i de treball, de tots els treballadors i treballadores.

Publicat al Revolta Global nº10 (novembre 2004)