Bush, el rei nu

Pepe Gutiérrez

Estic convençut que a l’hora de parlar de Farenheit 9/11 encara no se’ns ha passat el bon gust de boca que ens va deixar Bowling for Colombine. Mentre que ja es va considerar un “miracle” que aquesta pel•lícula es pogués estrenar aquí, ara hem de parlar d’un veritable esdeveniment tant cinematogràfic com polític. Es tracta d’una ruptura del “consens” imposat per la restauració conservadora – el mateix que va portar els Demòcrates a votar a favor de l’agressió a l’Iraq. Ha constituït un “èxit de taquilla”, fins el punt que, contra vent i marea, durant les primeres setmanes, la pel•lícula ha recaptat aproximadament la meitat del que va recaptar Harry Potter y la piedra filosofal.

Això ha permès que el seu director obtingués quasi tant protagonisme com l’infumable candidat demòcrata –el mal menor, el seu Zapatero-. Moore va més enllà dels seus objectius immediats: demostrar que Bush és un rei nu i evidenciar que la guerra de l’Iraq és una mera prolongació dels negocis polítics que representa. Moore apunta al cor mateix del sistema quan denuncia l’existència d’una economia generadora d’una creixent polarització social. Podem estar en desacord amb el seu suport tàctic a Kerry i el seu abandonament de Nader, però també hem de reconèixer que els seus dards també apunten contra una política “demòcrata” que únicament es qüestiona l’“extremisme” republicà sense denunciar la seva raó de ser.

Feia molt de temps que una pel•lícula no resultava tan gratificant. Ha incomodat moltíssim els que fins ara han combregat quotidianament amb les rodes de molí de la barbàrie neoliberal, al mateix temps que ha posat de relleu la mateixa incapacitat de reacció dels gossos guardians, de manera que l’últim recurs dels intel•lectuals que cotitzen a Wall Street ha estat el silenci. Heu sentit algun dictamen de Vargas Llosa al respecte? Han hagut de ser quatre periodistes mercenaris mal pagats els que han sortit a l’arena per denunciar les seves “mentides”. Tanmateix, ningú els ha donat la menor credibilitat, tot i que aquí no han faltat els que han sortit en defensa seva, com l’“anarquista” Fernando Savater (El País, 14-09-04), que ironitza sobre Sant Michael Moore.

No hi ha cap possibilitat que Moore pugi als altars; per això cal haver estat catòlic i franquista. Però això no impedeix enlluernar; sobre tot en la primera part de la pel•lícula, quan desmunta d’una forma brillant, i amb una capacitat excepcional per transmetre la realitat per sobre de les aparences- aquest retrat de George Bush que rep la notícia de la seva vida i es queda penjat, indecís i paralitzat, intentant fer alguna gràcia amb els nens… O quan sotmet al bisturí les fosques relacions entre la família de Bush i la del mateix Bin Laden, resident a Estats Units. I, finalment, quan els parents d’aquest són els únics a qui permet volar de tornada al seu regne d’Aràbia Saudita, quan l’espai aeri americà havia estat tancat a tot el tràfic internacional després dels atemptats. Són acusacions contra un poder fins ara indiscutit i davant el qual els polítics i intel•lectuals del regne del diner retien el degut culte.

Es pot considerar fàcil demagògia la posada en escena d’una campanya personal, demanant firmes als congressistes americans perquè els seus fills vagin a combatre a l’Iraq. Sembla rodada amb bastant precipitació, però fa patent una realitat molt sentida entre els nord-americans. També es pot considerar esquemàtica, i fins i tot ofensiva, la descripció “patxanguera” dels aliats de Bush )llàstima que no s’hagués recordat d’Aznar i de Blair a les Açores). Tanmateix, aquest detall no qüestiona el que ens en diu el nostre John Berger: “Aquesta pel•lícula aïllada i heterodoxa és, moltes vegades lenta i reflexiva, i no té por del silenci. Convoca els espectadors a pensar per sí mateixos i relacionar les coses després de reflexionar. I la gent amb la qual s’identifica i a la que defensa és la gent a la qual no se sol escoltar”. Bastaria el fet que mostri al públic nord-americà allò que els seus mitjans “democràtics” els oculten, aquells cadàvers de nens iraquians, víctimes “col•laterals” d’una guerra que, en la versió de Bush pare, era presentada com una joc de llums de Nadal, perquè Moore pugi als cels.

Amb aquest cine-periodisme d’investigació, Moore ha obert una esquerda en una programació cinematogràfica embrutidora als Estats Units. També ho ha fet aquí, on el millor cinema –i sobre tot si és documental- queda relegat per a les “sales especials”.

Per suposat, aquesta no és una pel•lícula amb patent de cors, també està subjecta a crítica com ho està el propi Moore, sobre el qual s’han fet acusacions diverses com ara la d’egocentrisme (diuen que surt massa, sense ser precisament Clark Gable), o que darrere ell figuren productors milionaris… I què? De moment ja ha posat la corrupta Disney en evidència. També ha declarat que no li importa la pirateria si això permet que Fahrenheit 9/11 arribi a gent que d’una altra forma mai no la veuria. No són aquestes unes declaracions d’un Gibson qualsevol agarrat als claus de Crist per santificar els seus guanys. A més a més, ja deia Marcuse que el penúltim capitalista seria penjat amb la corda venuda per l’últim. Repetim, aquesta pel•lícula és una petita revolució que demostra que una quimera pot fer-se possible, fins i tot en oposició als poderosos que creuen que sempre guanyaran. També és un pel•lícula la utilitat pública de la qual hauria de portar-la fins a l’últim col•legi, fins a la última entitat cultural o sindical. El cinema no ha de ser un mitjà al servei de les grans corporacions; també pot servir a causes que es qüestionen l’absolutisme d’aquestes.

Potser l’únic que cal lamentar és que aquí no tinguem ningú capaç de fer alguna cosa semblant amb Aznar sense patir el buit que va patir Sobran motivos, una primera temptativa que difícilment s’hauria fet sense el camí obert per Bowling for Colombine.

Publicat al nº9 de Revolta Global (octubre 2004)