Euskadi mira Catalunya. Cap a on mira Catalunya?

Isa Garnika

El càstig de la ciutadania al PP marca un punt d’inflexió en la política espanyola. Les “multituds” han castigat el menyspreu amb el qual han estat tractades pel PP, el seu alineament acrític amb l’imperi dels EUA, el seu allunyament dels socis de la UE.

No obstant això existeix una raó ètica per a explicar el càstig al PP, raó que va més enllà del pensament comú, fins i tot en l’esquerra alternativa, que el poble vota en funció de la seva economia. En una situació on l’economia “va bien” segons el PP, s’ha produït una rebel·lió de les multituds contra la immoralitat de la guerra. Per descomptat aquest fenomen no és aliè a la massa crítica generada pel moviment antiglobalització i la seva capacitat per a generar ètica individual i col·lectiva. Introduir aquest element com reflexió per als nostres debats em sembla no carent d’importància.

En les nacionalitats històriques, Euskadi i Catalunya sobretot, però també Galícia, es produeix a més dels motius anteriors, una raó amb pes específic propi i de gran calat. És el desig majoritari d’acabar amb un nacionalisme espanyol de visió colonial i somnis imperials, representat pel PP.

Les primeres reaccions del govern Zapatero fan preveure que ha entès el missatge: retirada de les tropes de l’Iraq, rebuig al recurs del PP contra el Pla Ibarretxe, nomenament de Cándido Conde que va condemnar a Barrionuevo i Vera pel segrest de Marey, previsió d’anul·lar la llei que impedeix convocar referèndums, compromís amb la defensa del català a Europa, reforma del Senat, reforma de l’Estatut. No hem d’oblidar, no obstant això, que aquestes mesures poden convertir-se en una operació de maquillatge per a anestesiar els debats de fons: tornar a l’Iraq si intervé l’ONU, enviar tropes a l’Afganistan, no derogar el Pacte Antiterrorista, no legalitzar Batasuna fins després de les eleccions del 2005, continuar amb la política de dispersió dels presos i les preses bascos i catalans, votar a favor de la Constitució europea patriarcal, sense reconeixement dels drets socials, laborals i nacionals, no reformar la Constitució espanyola, impedint de nou resoldre la segona transició i els conflictes nacionals.

PSE, atrapat en la seva estratègia. El PNB i els “matissos” interns.

Jesús Eguiguren en nom del PSE insisteix que està disposat a debatre una reforma estatutària per a la CAV, sempre que s’emmarqui dins del desenvolupament estatutari. Aquest partit es troba atrapat per l’estratègia d’enfrontament que va compartir amb el PP, fet que li impedeix resituar-se en el nou escenari que suposa el resultat electoral del 14M . Al seu torn, Iñaki Zarraoa, afí a Arzalluz i Egibar, candidat al EBB, “aposta per una aliança entre les forces abertzales, i amb IU-EB”, afirmant que “Joseba va obtenir més vots en l’EBB que Josu Jon Imaz”, en un clar intent de contentar a les seves bases i restar vots a l’esquerra abertzale per la qual cosa necessita mantenir la seva il·legalització fins les eleccions del 2005.

Euskadi mira Catalunya. Cap a on mira Catalunya?

Imaz demana al PSE que “emuli al PSC i faciliti acords sobre la seva proposta de reforma de l’Estatut en el Parlament de Gastéiz”. En això quedarà el Pla Ibarretxe? Eguiguren respon a Imaz que el Pla Ibarretxe és un obstacle per a arribar a acords perquè la proposta del lehendakari trenca amb el marc polític de la Constitució espanyola. “Han parlat de lliure associació, de reconeixement d’autodeterminació, de referèndum, tot molt diferent a una reforma de l’Estatut”. Saura assegura que “per disposar d´un Estatut ambiciós no cal fer una reforma de la Constitució, sinó ampliar l’article 152”. ERC no “plantejarà la reforma de la Constitució perquè això és començar la casa per la teulada”. Per a quan la reforma de l’article 8 de la Constitució?

El debat estratègic de les esquerres abertzales. El Fòrum de Debat Nacional i la Proposta per a la Construcció Nacional.

“Obrir una via real que, de forma democràtica, permeti accedir a escenaris de sobirania i autodeterminació i permeti solucionar definitivament el conflicte polític que viu Euskal Herria”. Sabino Quadra a la revista Viento Sur, abril 2004. L’11M, Otegi va manifestar dues coses inèdites: la condemna de la massacre i la no autoria d’ETA. L’endemà, el sindicalisme basc (ELA, LAB, ESK) convocava 15 minuts d’aturada, al mateix temps que avançava en la demanda d’una treva a ETA i en el diàleg i la negociació per a resoldre el conflicte que viu Euskal Herria. La posició ferma de Batasuna a culpar a Aznar de la seva responsabilitat en l’estratègia de guerra imposada als pobles i la condemna de l’atemptat ha fet créixer el prestigi d’aquesta formació política, que manté un vot fidel de 120.000 persones malgrat la il·legalització. Nafarroa Bai amb 60.000 vots no ha respost a les expectatives creades en el que es percep com un projecte sense càrrega de profunditat en el terreny social, que pot acabar regalant els seus suports al PNB. Per altra banda, Ezker Batua obté 102.000 vots amb un projecte social ben definit i en creixement lent però sostingut, segurament per la seva acció de govern, però cada vegada més allunyada de la condemna del terrorisme d’Estat i de la criminalització dels moviments socials antagonistes al sistema.

En el marc de l’Aberri Eguna 2004 a Iruña, el sindicalisme basc d’ELA i LAB, juntament amb les formacions polítiques EA, Aralar, Batasuna i AB, llencen una “Proposta per a la Construcció Nacional”, com a resultat del Fòrum de Debat Nacional, Nazio Eztabaidagunea. Aquesta Proposta crearà un Consell per a la Construcció Nacional que comptarà en la seva composició amb els agents socials, polítics i sindicals, plantejarà com a funció de màxima importància aconseguir el suport més ampli possible d’institucions, agents populars, sindicats i partits i tindrà com una de les seves funcions el desenvolupament d’un discurs propi. Proposa com a primera iniciativa la recuperació i dinamització d’Udalbiltza i la seva extensió a Iparralde, així com l’elaboració de la Carta de Drets d’Euskal Herria que tingui en compte en la seva elaboració al món sindical i els moviments populars. Presenta també la creació d’una Taula per a la resolució del conflicte polític i armat que enfronta als dos Estats i a Euskal Herria i proposa una metodologia de resolució de conflictes.

Uns dies més tard, el 20 d’Abril, Gorka Knörr publicava un article a l’Avui defensant la Proposta. “En un escenari de no-violència hi haurà una recomposició dels espais a l´esquerra del nacionalisme tradicional. És l´hora de la tasca de construcció nacional que plantegi la recomposició de l´espai abertzale progressista cada vegada més confluent a Euskal Herria i que es pot identificar amb propostes i discursos com els de Carod Rovira”.

Alguna cosa s’està movent en les esquerres abertzales d’Euskal Herria en el que s’albira com una estratègia de llarg abast amb potencialitat d’arribar a un nou Pacte de Lizarra, però sense el PNB. El protagonisme del sindicalisme basc en aquesta aposta és la prova de la càrrega de profunditat social d’un projecte al qual, molt probablement, s’aniran afegint altres agents socials populars. És l’hora que les esquerres nacionals i socials del poble de Catalunya iniciïn un període de convergència amb les esquerres abertzales d’Euskal Herria, convergències que tindrien efectes sinèrgics en les lluites comuns per l’alliberament nacional i social dels pobles de l’Estat.

Publicat al nº6 de Revolta Global (Maig 2004)