El capital contra la natura, els empresaris contra Kioto

Manolo Garí

El Protocol de kyoto sobre emissió de gasos contaminants a l’atmosfera constitueix un mínim que el govern del PP s’ha negat a cumplir i que ha de ser exigit al nou govern de Zapatero. Un dels principals reptes de Cristina Narbona al front del Ministeri de Medi Ambient, tenint en compte les pressions que rebrà de la indústria i del seu propi partit, particularment des dels ministres econòmics, és fer realitat la seva promesa de realitzar un gir de 180 graus per cumplir amb el Tractat de Kioto. El PP li deixa difícil. Els empresaris li posaran encara més difícil. Nosaltres li exigirem.

Els objectius del protocol de Kyoto

El protocol de Kyoto conté objectius obligatoris y quantificats de limitació i reducció de sis gasos que provoquen l’efecte hivernacle: el diòxid de carboni (CO2), el metà (CH4), l’òxid nitrós (N2O), els hidrofluorocarbons (HFC), els perfluorocarbons (PFC) i l’ hexafluorur de sofre. Aquests sis gasos s’originen com subproductes de processos industrials contaminants, de la generació no neta d’energia i dels combustibles utilitzats en el transport. Kyoto no és una maravella, però avui és una barrera innegociable.

A Kyoto la UE va subscriure una reducció d’emissions entre el 2008 i 2012 d’un 8% respecte al nivell de 1990, mentre que l’Estat espanyol es va comprometre a no superar les emissions de 1990 en més d’un 15%. L’anomenada “bumbolla europea”, defensada amb entusiasme per la llavors ministra de medi ambient Isabel Tocino, que es mostrà com una apasionada partidaria de les mesures de reducció d’emissions (dels altres), permetia que l’Estat espanyol fos un contaminador en creixement net gràcies a les reduccions contabilitzades per altres països com el Regne Unit o Alemanya.

Augment de las emissions durant el govern del PP

Un dels més pesats llegats del PP són les tones de CO2 que seguim emitint. Durant el seu llarg i devastador govern, no només no s’han adoptat mesures, sinó que la situació s’ha agravat. L’Estat espanyol ha augmentat en un 38% les seves emissions respecte el 1990 en un temps récord. Diverses estimacions coincideixen en afirmar que en cas de construir-se les centrals tèrmiques previstes i de no adoptar-se mesures d’estalvi i eficiència energètica, l’increment de les emissions serà del 60% abans del 2012.

El 31 de març acabà el plaç donat per la Comissió Europea per remitir el Plà Nacional d’Assignacions (PNA) de drets d’emissions contaminants. El Plà enviat pel govern en funcions del PP és incomplet i no mereix la denominació de plà, perquè defuig l’enfrontament amb qualsevol dels sectors empresarials afectats. Aquests han llançat una de les campanyes més vergonyoses imaginables. Per exemple, afirmen sense rubor que l’aplicació de Kyoto costarà a l’Estat espanyol 19.213 milions d’euros i una pèrdua creixent de competitivitat i productivitat de les empreses. Aquesta actitud es fomentà des del PP. Per una banda, virtuds proclamades i autobombo. Per això hi havia fins ara el secretari d’Estat d’Energia, José Folgado Blanco, qui el passat 16 de febrer assegurava que Espanya cumplia els plaços recollits en el protocol de Kyoto sobre reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Les equacions sense solució del PP

D’altra banda, el 23 de febrer a Saragossa, Rodrigo assegurà que l’assignació de quotes d’emissió no era un assumpte prioritari, que s’havien d’adoptar plaços més llargs i exigir de la Comissió Europea ajudes econòmiques per l’adaptació de les empreses. Sempre tan liberal. I, al mateix temps, Loyola de Palacio, Vicepresidenta de la Comissió Europea i responsable d’Energia i Transports, demanà el passat 16 de febrer prudència i canvi de rumb respecte de Kyoto, ja que Rússia no es decideix a ratificar el Tractat i qualificà d’equació sense solució el tancament de les nuclears, la disminució de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i el manteniment del creixement econòmic.

El Ministre d’Energia de Berlusconi, Antonio Manzano, sortí en defensa de la seva correligionària espanyola, i afirmà que calia pensar en objectius alternatius. Els Caps d’Estat i de Govern suscribiren després una declaració –a proposta d’Aznar!- molt poc difosa i coneguda que en part feia seva aquesta tesi mentre es plantejaven estudiar els costos potencials de l’incompliment de Kyoto i la inacció. Al mateix temps, un estudi publicat per la mateixa Comissió Europea afirma que l’augment del nivell d’emissió en el 2030 pot arribar a un 60% respecte a 1990, fins i tot si la UE cumpleix amb Kyoto. I que, de no fer-ho, es corre el risc d’arribar a un increment del 100%. Per a no dormir.

Però els qui derrotàrem al carrer i a les urnes al PP, els qui sabem de la duresa de la patronal, els qui sabem que no ens podem fiar sense més de les promeses socialistes, els qui creiem que una altra Europa i un altre Món són possibles, no ens adormirem. Ben al contrari, exigirem de Zapatero i Narbona, de la Comissió i el Consell, d’Europa amb Rússia inclosa, y dels Estats Units que compleixin amb Kyoto. Ens ho deuen.

Publicat al nº6 de Revolta Global (Maig 2004)