Resistències a l’imperialisme

Entrevista a Tariq Ali

- Quines són les noves característiques de l’imperialisme actual en comparació amb les descrites per Hilferding, Kautsky, Lenin i Luxemburg? És un fenomen policèntric, una “nova distribució del món”, un “govern de monopolis”, una “última i superior etapa del capitalisme”, o és quelcom diferent?

 L’aspecte més sorprenent del segle XXI —quelcom que és vertaderament nou— és que tenim, per primer cop en la història humana, l’existència d’un únic Imperi. No és l’abstracte “Imperi” utòpic de Hardt-Negri, sinó quelcom molt concret i real. La posició dominant d’Estats Units no té precedents en la història. Les xifres parlen per sí mateixes: hi ha 189 estats membre de Nacions Unides, existeix una presència militar d’EE.UU. a 121 països. Estem més a prop que mai de l’“ultraimperialisme” de Karl Kautsky. El text de Kautsky “Der Imperialismus” fou escrit abans que esclatés la Primera Guerra Mundial, però es va publicar més tard, tot i que la guerra mateixa, una manifestació clàssica de contradiccions interimperialistes, havia invalidat la tesi central de Kautsky, és a dir, que l’última fase del desenvolupament capitalista representaria l’abolició per sempre més dels conflictes interimperialistes.

Tot i la guerra, Kautsky insistí a publicar el seu text, i per bones raons. Considerava que el creixent augment dels moviments anticolonials a Àsia i a l’Est àrab portaria l’imperialisme a tancar files contra un enemic comú. I argumentava que la carrera armamentista es convertiria en una càrrega inacceptable per al capitalisme, que requeriria una estratègia de pau, no de guerra entre les principals potències imperialistes. Respecte aquest últim punt, per cert, es va demostrar que estava totalment equivocat. Les despeses militars van ajudar a protegir el capitalisme després de la depressió dels anys trenta, com ho van demostrar Alemanya, Japó i Estats Units. I necessitaria una altra guerra interimperialista per a fer que el món capitalista tornés a entrar en raó. La negativa de l’imperialisme alemany a acceptar la divisió del món en zones britàniques i franceses va conduir a la Segona Guerra Mundial. La seva ampliació a la Unió Soviètica i Àsia va crear la base per a una extensió de la revolució. Vietnam, la Xina, Corea i Indonèsia van beneficiar-se dels conflictes interimperialistes. Només després de la derrota d’Alemanya i Japó el món capitalista acceptà el lideratge d’EE.UU., encara que els antics rivals van celebrar en secret les derrotes d’EE.UU. a Cuba i Vietnam.

Tanmateix, l’existència d’un “món comunista” va obligar el capitalisme a disciplinar els seus impulsos competitius en l’esfera político-militar. EE.UU. va reconstruir el capitalisme d’Alemanya, Japó i Europa Occidental, que havia estat devastat per la guerra, i, per la seva part, aquests estats acceptaren el lideratge d’EE.UU. En paraules de Kautsky, el “resultat de la guerra mundial entre les grans potències imperialistes podria ser una federació dels més forts, que renuncien a la seva carrera armamentista”. Allò que va predir després de la Primera Guerra Mundial va succeir en realitat després de la segona.

No obstant això, mentre existia el món no capitalista seguia havent-hi un cert espai de maniobra. Els francesos sota De Gaulle i els escandinaus s’oposaven enèrgicament a la guerra d’EE.UU. a Vietnam. I cap país de l’OTAN va enviar tropes per a contribuir a l’esforç bèl·lic d’EE.UU. al sud-est asiàtic. El colapse de 1989 va canviar tot això i va portar una nova lluita sense armes per l’hegemonia. Només hi podia haver un guanyador: Estats Units. Els principals estats europeus podien lamentar-se, queixar-se i buscar ansiosament engrunes reconfortants (el “multilateralisme”, l’ONU, etc.), però l’hegemonia político-militar d’EE.UU. era indiscutible. Els dirigents britànics i espanyols l’acceptaren i van posicionar-se permanentment al cul de l’Imperi d’EE.UU. Malgrat això no fou possible exorcitzar del tot l’antic fantasma. Va plantejar-se la següent pregunta: donat que no hi ha un enemic real per a unir el món capitalista (la idea de l’islam com el nou enemic és un acudit), no podrien emergir de nou les contradiccions interimperialistes? I, horror d’horrors, podrien portar a la guerra?

Aquesta pregunta no la formulaven marxistes aïllats a les acadèmies occidentals. Fou presentada per primer cop a la Casa Blanca durant el regnat de George Bush I. Un ideòleg nord-americà d’origen afganès, Zalmay Khalilzad, va publicar un assaig on suggeria que l’hegemonia d’EE.UU. s’havia de preservar a qualsevol preu. Si fos necessari per la força! La desintegració de Iugoslàvia —un resultat directe de les rivalitats econòmiques globals i interimperialistes dins de la Unió Europea— va centrar l’atenció de la Casa Blanca de Clinton. La intervenció d’EE.UU. a la guerra civil iugoslava fou una imposició del poder salvatge... Ruanda, on es desenvolupava un autèntic genocidi, fou ignorada.

- És l’economia de guerra un component bàsic de l’actual imperialisme? És consistent amb les xarxes globals en cadena, el lliure comerç, el neoliberalisme?

 Sí. El consens de Washington inclou les guerres necessàries per a preservar-lo. El fundador del neoliberalisme, Friedrich von Hayek, era un imperialista acèrrim. Va suggerir que es bombardegés Teheran el 1979-1980, i aconsellà Margaret Thatcher que bombardegés Buenos Aires durant el conflicte de les Malvines.

Les recents guerres a Iugoslàvia i Irak van tenir com un dels seus objectius l’“apertura” dels mercats. Les corporacions d’EE.UU. estan fortament involucrades en els projectes de privatització del petroli iraquià i de “reconstrucció” del país. Haliburton i Bechtel, les dues corporacions estretament vinculades a l’elit governant d’EE.UU., esperen beneficiar-se de l’ocupació, tot i que la creixent resistència pot dificultar les coses. L’estatus privilegiat de la indústria de defensa d’Estats Units reflecteix la força del complexe militar-industrial. Durant força temps els teòrics marxistes van estudiar l’imperialisme sobretot des de la posició estratègica de l’economia.

La situació actual és que cal analitzar l’Imperi d’EE.UU. des d’una posició político-militar. Econòmicament, EE.UU. no és tan dominant com ho és des del punt de vista militar, de manera que utilitzarà el seu potencial militar per a enfortir la seva economia. En aquest aspecte, el canvi ha estat molt pronunciat. L’Imperi d’EE.UU. manté la seva hegemonia global malgrat els nivells sense precedents d’endeutament i dèficit. En això l’Extrem Orient ha substituït Europa i té un 70% de les reserves de divises extrangeres del món, la major part en dòlars, amb la qual cosa ajuda a mantenir la taxa de conversió de la moneda imperial. La Xina podria crear fàcilment una crisi del dòlar i de l’economia d’EE.UU. si canviés a l’euro o a l’or, però té un excedent comercial enorme amb EE.UU. (105.000 milions de dòlars) i no desitja provocar una depressió. La interdependència d’EE.UU. amb les dues potències de l’Extrem Orient, la Xina i Japó, és el taló d’Aquil·les de l’economia d’EE.UU. D’aquí la importància de mantenir oberta l’opció militar. Si la Xina resistís, l’Imperi té dues possibles vies d’atac i balcanització: Taiwan i Tíbet. Per descomptat, és un assumpte molt arriscat, però el capital sempre ha pres riscos.

- Existeix una nova ideologia imperialista dominant? Quins elements ideològics són realment nous? És una ideologia dominant o hegemònica a escala mundial?

 Sí. Com he explicat més amunt, el consens nord-americà domina el món (amb les úniques excepcions de Cuba i, parcialment, Veneçuela). La base econòmica d’aquest consens està lluny de ser un secret: obrir els dominis fins ara protegits de la provisió pública al capital privat. El control estatal de la salut, l’educació, la vivenda, la radiodifusió i la televisió, que era la base de la socialdemocràcia a Europa Occidental, ha estat efectivament desmantellat. L’especulació s’ha convertit en el centre de tota l’activitat econòmica, inclòs l’ús sense escrúpols dels fons de pensió dels empleats per a inflar els beneficis. Els escàndols d’Enron i WorldCom no han tingut cap influència en absolut. En vista de l’absència de qualsevol alternativa político-econòmica i social, es torna a la vida de tots els dies. El rebuig per part de Brasil del consens, que portà a la desindustrialització del país i al colapse de la burgesia, va conduir al triomf de Lula, però l’Administració del PT, atemorida per la seva pròpia ombra, sigueix enfonsada al pantà del FMI. De tots els continents, Amèrica Llatina es troba en oberta revolta contra el fonamentalisme econòmic del Nou Ordre. Els moviments socials a Brasil, Bolívia, Mèxic, Equador, Colòmbia i Veneçuela han creat un nou clima polític. La gent vol el canvi, però els polítics estan atemorits […].

- Quin és el significat de l’imperialisme cultural? ¿Constitueix la dimensió cultural una característica bàsica de l’imperialisme actual?

 L’imperialisme cultural és Starbucks + Hollywood. El control dels mitjans d’informació per les corporacions ha significat la restricció de la diversitat. La televisió està estrictament controlada. La cobertura de la guerra d’Irak a la CNN i a la BBC World fou pura propaganda. Fox TV (propietat de Murdoch) hauria comptat amb l’aprovació de Goebbels. El control per part d’EE.UU. de la distribució cinematogràfica ha obligat els seus rivals a tractar d’imitar els èxits de Hollywood. L’oposició prové dels marges: els cinemes iranià, coreà i xinès, la cadena al-Yasira... Amèrica Llatina necessita els seus propis equivalents. Una TV-Bolívar que informi sobre allò que passa realment a Veneçuela, Bolívia o Brasil seria un sensacional pas endavant. La idea que les xarxes privades de televisió són “lliures” és vista ara com un exemple d’humor negre. L’ús d’aquestes xarxes a Veneçuela per a desestabilitzar i derrocar un govern electe recorda l’ús dels mitjans impresos contra Salvador Allende a Xile.

- Com estructura global del poder, l’imperialisme pot considerar-se un sistema de conflictes. Quins són els límits del seu poder i les seves contradiccions bàsiques? Quines són les forces que s’enfronten dins l’imperialisme actual? Existeix una “contra-potència” emergent? Quins són els principals conflictes als quals s’enfronta l’imperialisme com a sistema de dominació global? Quins factors estan configurant les tendències imperialistes a llarg plaç?

 La major resistència a l’imperialisme prové avui dia dels moviments socials a Amèrica Llatina, els palestins i, recentment, la resistència a Irak. La recolonització d’Irak no es desenvolupa sense problemes. La resistència al país (i a Palestina) no té com a causa, al contrari d’allò que als propagandistes israelians i occidentals els agrada afirmar, que l’islam hagi embogit, sinó que, en ambdós casos, és una conseqüència directa de l’ocupació.

Abans de la recent guerra, alguns de nosaltres vam argumentar que el poble iraquià, per molt que hagi despreciat Sadam Husein, no aceptaria de bon grat l’ocupació per Estats Units i el seu testaferro britànic.

Per contra, als iraquians arropats que havien estat en nòmina d’EE.UU. durant massa temps i que van dir-li a George Bush que les tropes d’EE.UU. serien rebudes amb guirnaldes de flors i dolços, els vam advertir que l’ocupació portaria a l’hostigament i a la mort de soldats occidentals tots els dies i que aviat es convertiria en una guerra de guerrilles de baixa intensitat.

El fet que els esdeveniments hagin confirmat aquesta anàlisi no és motiu per congratular-se. Tot el país es troba ara en una situació desastrosa i la situació és molt pitjor que l’existent abans del conflicte. L’única explicació donada pels gerents de les notícies occidentals al voltant de la resistència és que són restes insatisfetes del règim anterior.

Washington va contradir la seva pròpia propaganda en decidir el reclutament dels autèntics residus de l’antic aparell estatal —la policia secreta— per tractar de perseguir les organitzacions de resistència, que sumen més de quaranta grups diferents. Les manifestacions a Bàssora i la mort de més soldats britànics són senyals evidents que aquests antics bastions del sentiment contrari a Sadam estan ara disposats a unir-se a la lluita.

L’atemptat contra la central de l’ONU a Bagdad va commocionar Occident. Com va informar Jamie Tarabay, d’Associated Press, en un despatx des de la capital iraquiana, existeix una profunda ambivalència vers l’ONU entre els iraquians del carrer. És un eufemisme.

En realitat, l’ONU es veu com un dels sàtrapes més implacables que operen a les ordres de Washington. Va supervisar les sancions que, segons les xifres d’Unicef, foren directament responsables de la mort de mig milió de nens iraquians i d’un fort augment de la taxa de mortalitat. Dos importants funcionaris de l’ONU, Denis Halliday i Hans von Sponeck, van dimitir com a protesta contra aquestes polítiques, i van explicar que l’ONU no havia complit amb el seu deure vers el poble d’Irak.

Al mateix temps, EE.UU. i Gran Bretanya, amb l’aprovació de l’ONU, van llençar centenars de tonelades de bombes i milers de míssils a Irak des de 1992, i l’any 1999 funcionaris d’EE.UU. van informar tranquil·lament The Wall Street Journal que se’ls havien acabat els objetius. L’any 2001, els bombardejos d’Irak havien durat més que la invasió nord-americana de Vietnam.

Per això l’ONU no és vista amb simpatia per molts iraquians. La recent decisió del Consell de Seguritat d’aprovar retrospectivament la invasió, una violació directa de la carta de l’ONU, no ha fet més que augmentar la còlera.

Tot això fa que ens preguntem si l’ONU és actualment quelcom més que una operació de neteja de l’Imperi d’EE.UU.

Els efectes de la resistència iraquiana comencen ara a sentir-se en els dos països ocupants. L’últim sondeig de Newsweek revela que l’índex d’aprovació del president Bush ha baixat 18 punts, fins a un 53%, i per primer cop des de l’11 de setembre, més votants inscriptes (un 49%) afirmen que no els agradaria que fos reelegit. Només pot empitjorar (o millorar, segons el punt de vista de cadascú) mentre continuen augmentant les baixes nord-americanes a Irak.

Una comparació amb la guerra de Vietnam podria ser instructiva. El moviment contra la guerra dels anys seixanta no fou només un moviment contra la guerra. També fou un moviment que volia la victòria d’un bàndol, que volia que guanyessin els vietnamites. Això va donar-li més vigor. La gent sabia de quin cantó estava. Fou ultrarradical per aquest motiu.

El moviment contra la guerra que esclatà abans de la guerra d’Irak fou evidentement més ampli i molt més gran. Si es junten totes les manifestacions per Vietnam y se sumen al moviment contra la guerra a Irak fou, globalment, cent cops més gran. Però no fou un moviment a favor d’un dels bàndols —perquè ningú en el moviment contra la guerra recolzava Sadam Husein—; fou més bé un moviment que tractava d’aturar una guerra que molts consideraven totalment injustificada.

I no només injustificada, sinó que les raons per fer-la van mantenir-se totalment ocultes al públic pels governs d’EE.UU. i Gran Bretanya. No es tractava d’armes de destrucció massiva. Es tractava de capturar un país productor de petroli, amb un règim molt hostil a Israel, que estava donant diners als palestins. Aquestes van ser les raons per aquella guerra; a més, era una manera de mostrar què és el poder imperial i què pot fer.

La gent va tenir l’impressió que els estaven enganyant. No els agradava aquella guerra. Van tenir la sensació que era irracional. Això explica la dimensió de les mobilitzacions. Va treure al carrer enormes quantitats de persones que no eren usualment polítiques. El motiu que el “síndrome de Vietnam” tingués tanta força fou que el poble vietnamita va infligir una derrota a EE.UU. Cinquanta mil soldats d’EE.UU. van morir en aquella guerra. Els nord-americans no van poder mantenir el seu control sobre aquell país i van tenir que retirar-se com a resultat de la combinació dels èxits militars vietnamites i del fet que el moviment contra la guerra s’havia estès al propi Exèrcit d’EE.UU. Els soldats oposats a la guerra van organitzar grans manifestacions de soldats davant el Pentàgon i això els va provocar un ensurt majúscul. Dir que la guerra d’EE.UU. contra Vietnam va acabar gràcies al moviment [occidental] contra la guerra és un error. Fou així perquè el poble de Vietnam havia estat resistint front a tres grans imperis durant molt i molt temps i tots coneixien la història d’aquella lluita. En part, va posar-li fi el moviment contra la guerra, però el que va aconseguir el moviment contra la guerra [??] després de tot no va existir un gran moviment fins que el poble vietnamita començà a aconseguir grans victòries contra les forces d’EE.UU. El que va fer que el moviment contra la guerra fos molt gran fou que molta gent a EE.UU. va comprendre que no es podia guanyar la guerra.

Penso que hi ha desmoralització, però no crec que la gent s’hagi de desmoralitzar. La guerra a Irak no va bé per a Washington. L’Administració d’EE.UU. va pensar que capturaria Irak i que tothom els donaria la benvinguda. Això no ha passat. Existeix un moviment de resistència, i no el formen solament els residus del Partit Baaz. Hi ha molta altra gent que també lluita contra l’ocupació.

Els únics capaços d’aturar l’ocupació dirigida per EE.UU. són els membres de la resistència a la regió. Si aquesta resistència continua, penso que EE.UU. canviarà la seva tàctica, probablement introduïnt mercenaris amb cascos blaus de Nacions Unides per a que governin Irak pel seu compte. Per a EE.UU., el més important a Irak és imposar la privatització del petroli iraquià, aconseguir la liberalització de l’economia d’Irak i introduir les corporacions d’EE.UU. No els preocupa massa com es governi el país mentre aquest tipus d’estructura econòmica es mantingui.

En última instància, aquest Imperi, com els seus predecessors, també anirà més enllà de les seves possibilitats i arribarà a la seva fi. Penso que, quan passi, molts de nosaltres haurem mort, però els nostres néts podran arribar a presenciar aquest dia.

Publicat al nº6 de Revolta Global (Maig 2004)