"Homenatge a Catalunya" de George Orwell

José Téllez

“L’aspecte de Barcelona resultava espalmador i aclaparador. Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera. Totes les botigues i els cafès exhibien una inscripció fent constar que havien estat col·lectivitzats. Els cambrers i els depenents et miraven a la cara i et tractaven de tu a tu. Ningú no deia “senyor” o “don”, i ni tan sols “vostè”; tothom es tractava de “camarada” i de “tu”. Sobretot hi havia fe en la revolució i en el futur, el sentiment d’haver entrat bruscament en una era d’igualtat i de llibertat. Els éssers humans intentaven comportar-se com a éssers humans i no com a dents de l’engranatge de la màquina capitalista.” Aquesta és la descripció que fa George Orwell a la seva arribada a la Barcelona revolucionària del 1937, en el seu llibre sobre la guerra civil, Homenatge a Catalunya, obra escrita en primera persona i que reflecteix la seva experiència personal viscuda a Catalunya i al front d’Aragó durant la guerra.

Encara que mai fins aleshores s’havia definit políticament, la revolta feixista contra la República democràtica espanyola el va compungir i va voler defensar la democràcia d’una manera més activa que com feien els intel·lectuals anglesos d’esquerres. Llavors va contactar amb el PC anglès per allistar-se a les Brigades Internacionals. No va ser possible degut a la desconfiança que reflectia Orwell per les seves crítiques a l’ortodòxia comunista. Es per això que va arribar al front de la mà de la ILP (Partit Laborista Independent), que el va allistar a les milícies del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista). Quan va arribar a Barcelona, a la caserna Lenin, per preparar-se a anar al front d’Aragó, es va quedar meravellat amb la revolució obrera catalana. Les primeres pàgines d’aquest llibre encara són un dels escrits més famosos d’inspiració revolucionària. Una revolució silenciada a l’historia. Una revolució de la que, si no fos per Orwell, no tindríem cap testimoni directe. I es que els seus ulls, com a anglès que desconeixia totalment la lluita partidista interna que patia el front republicà (“Espanya sofreix una epidèmia d’inicials”), ens serveixen per entendre la situació com cap altre llibre de la guerra civil. Les pàgines dedicades a la Barcelona revolucionària son perfectes per viure en pell pròpia que s’ha de sentir al viure una revolució orquestrada directament per la classe treballadora.

Als capítols que segueixen, al front d’Aragó (on fa la descripció d’una guerra avorrida i extremadament pobre i miserable, on el fred era pitjor enemic que els feixistes, fent palès com el govern republicà no dotava de recursos a les milícies populars en benefici del exèrcit professional republicà) i als Fets de Maig del 37 (precisament aquest mes Orwell estava de permís a Barcelona i fos testimoni directe de la guerra interna entre comunistes, POUM i anarquistes), l’autor observa amb terror creixent l’aplastament d’aquest fervor revolucionari per part d’agents del govern republicà, a mans de comunistes a ordres de l’URSS. Aquestes persones, diu Orwell, no eren en absolut comunistes sinó cruels missatgers d’un “mesquí capitalisme d’estat amb intactes intencions d’aferrar-se al poder”. Després de l’il·legalització del POUM (acusat de ser la V columna de Franco!) va tenir la maleïda oportunitat de veure com els seus camarades estrangers, catalans i espanyols, heroics guerrers al front, eren segrestats un a un per ser interrogats, torturats i assassinats per la policia secreta republicana estalinista. Al ser testimoni d’aquesta crueltat, va arribar a la comprensió, portant la contraria a tota la avantguarda de l’esquerra convencional de l’època, de que qualsevol política promoguda pels estalinistes no era res més que propaganda del govern rus, per tant era reaccionària i anti-comunista.

Aquest succés el va fer viure en la clandestinitat fins a que va aconseguir marxar del país per la frontera. Va ser fàcil perquè mai va voler fer-se el carnet del POUM, fet del qual després se’n penedirà. I la fúria dels fets de maig el va perseguir tota la seva curta vida (morí al 1949 de tuberculosi a Londres) i el va convertir en el primer i més eloqüent escriptor britànic en reivindicar-se socialista revolucionari i denunciar l’influencia i la propaganda del imperi rus estalinista. No podem entendre “La rebel·lió dels animals” (faula que transcorre en una granja on els animals derroten als homes i llavors els porcs, estalinistes, esclavitzen a la resta d’animals) o “1984” (retrat d’un món angoixant on l’Estat soviètic totalitari es filtra i controla la vida privada i el pensament de la nova classe obrera esclava) sense llegir abans “Homenatge a Catalunya”, escrita abans de les altres dos i que completa la trilogia de l’obra política d’Orwell.

Recuperar la seva obra avui dia es un exercici de justícia a la seva figura i a la nostra pròpia història revolucionària. Un personatge que va venir a Catalunya a “matar feixistes” i que només va aconseguir una bala a la gola que quasi el deixa sense cordes vocals, que va saber estar en el lloc i moment adequat, perquè amb la seva clarividència fes un anàlisi adequat de la guerra i Revolució obrera catalana i deixés testimoni en una obra clau de la literatura revolucionària (i de la “no revolucionària” també) del segle XX. Al llegir-lo, un té la sensació de descobrir una història oculta, una Barcelona revolucionària i una classe obrera heroica que han sigut esborrades dels llibres. I tot amb una ploma magnífica, plena de poesia revolucionària: “La lluita de la classe obrera es com una planta que creix. La planta es cega i sense cervell, però sap lo suficient per estirar-se sense aturar-se i pujar fins la llum, i no cedirà per molts obstacles que trobi”.

Publicat al nº6 de Revolta Global (Maig 2004)