Contra l’imperialisme, el neoliberalisme i el retall de llibertats!

Editorial revista "REVOLTA GLOBAL" nº 6 (maig 2004)

El nou cicle polític obert el passat 14 de març ha començat amb l’acompliment per part de Zapatero del compromís electoral de retirar els tropes espanyoles de l’Iraq, un cop quedava clar que els EUA no anaven a cedir en la seva voluntat de mantenir el control militar d’aquest país després del 30 de juny. Es tracta, sens dubte, d’una victòria de la gent que ens hem mobilitzat contra la guerra i en solidaritat amb la resistència front a l’ocupació. La retirada de les tropes espanyoles és també un cop molt dur contra els plans de l’imperialisme a la zona per tres motius:

1)Està començant a crear un efecte dominó –amb la retirada dels hondurenys, dominicans i, molt probablement, dels polonesos- que pot debilitar seriosament l’ocupació (tot just quan els nordamericans ténen més necessitat d’implicar nous Estats en l’esforç de guerra i, alhora, resulta més difícil davant del reforçament de la resistència armada dels iraquians).

2)Reforça la lluita d’emancipació del poble iraquià contra el saqueig i la colonització estrangera, mentre colpeix la moral –ja molt afeblida– de les tropes ocupants.

3)Augmenta la pressió sobre els governs ocupants en el “front interior”–en particular el nordamericà i el britànic, ja que ténen el·leccions molt aviat– per part d’unes opinions públiques cada cop més decidides a seguir l’exemple de la ciutadania crítica de l’Estat espanyol: fer fora –des del carrer i des de les urnes– els governs de la guerra.

A casa nostra haurem d’exigir del nou govern espanyol que vagi més lluny, demanant que els demés països ocupants facin el mateix i contribueixin a restablir la sobirania del poble iraquià i que no es permeti la utilització de les bases de l’OTAN al nostre territori. Sabem, no obstant, que són masses els interessos dels EUA per romandre en aquella zona, per la qual cosa caldrà continuar les mobilitzacions i, sobre tot, la solidaritat amb les àmplies capes de la població nordamericana que lluiten per aquests objectius. Per això caldrà anar amb compte davant de les possibles contrapartides que Bono i Moratinos vulguin oferir al que volen que segueixi sent el seu “amic americà” –enviant, potser, més tropes a l’Afganistan-.

En aquesta etapa, però, hi ha altres reptes també importants sobre els quals Zapatero s’haurà d’anar definint, com ja ha començat a fer en el seu discurs d’investidura. En primer lloc, està la contradicció que va aflorar entre les seves promeses en política social –ocupació estable, habitatge, sanitat, ensenyament…– i el respecte al Pla d’Estabilitat de la UE i al dèficit zero, junt amb el compromís de no augmentar la pressió fiscal; si hi afegim les pressions derivades de les exigències de reforma de les pensions i del mercat laboral, d’acord amb l’anomenat “espirit de Lisboa”, i la dada què serà Pedro Solbes el nou vicepresident econòmic, haurem de mobilitzar-nos amb contundència per forçar un gir a l’esquerra en totes aquestes matèries, sobre tot si s’aprova un projecte de Constitució Europea que suposa un blindatge institucional durador de les polítiques econòmiques neoliberals. És possible que la determinació de Zapatero per retirar les tropes de l’Iraq sigui un gest de política exterior útil per compensar la impopularitat de les polítiques socioeconòmiques neoliberals que aplicarà a casa. Ja tenim un precedent d’això amb l’oposició de França i Alemanya a la guerra de l’Iraq mentre, a nivell nacional, estaven imposant un retall de les pensions i un pla de xoc neoliberal, respectivament i, alhora, a escala europea intentaven legitimar l’esborrany de la Constitució Europea amparant-se en la idea de crear un suposat “contrapès” a l’”unilateralisme” nordamericà. No oblidem que Zapatero serà un ferm aliat de França i Alemanya i un promotor entussiasta de la Constitució neoliberal.

Un segón desafiament rau en el reconeixement efectiu de la plurinacionalitat i la no oposició a les nostres aspiracions d’avançar en autogovern i en l’exercici de la nostra sobirania, sense restriccions. Limitar la reforma constitucional al Senat, com vol el PSOE, no satisfarà la demanda creixent d’engegar una “segona transició” que superi els dèficits democràtics de la primera, tot avançant cap a un escenari d’emancipació de les nacions que composen l’Estat espanyol, que és una premissa per recomposar –des de la sobirania i el respecte mutu- les tradicions solidàries del moviment obrer a la Península ibèrica. Molt ens temem, però, que l’“ànima espanyolista” del PSOE pesi més que les pressions que des de les seves files puguin venir del PSC i, esperem, del Partit Socialista d’Euskadi. No hi ha cap dubte, però, que una treva indefinida d’ETA contribuiria d’una forma decisiva a desbloquejar tot el procés, a facilitar l’aplicació del Pla Ibarretxe i a deslegitimar el règim de la monarquia espanyola (fomentant aspiracions republicanes), acabant tanmateix amb una font de recomposició del nacionalisme reaccionari espanyol entre les classes populars: la ideologia antiterrorista.

Un tercer camp de proves serà la necessitat de superar el discurs i, sobre tot, la pràctica dominants a “Occident” pel que fa a la “seguretat”, les llibertats, l’“antiterrorisme” i la immigració. La reafirmació per part de Zapatero del pacte amb el PP en aquestes matèries no ens permet esperar res de bo i ens porta a tèmer que, en nom de la “seguretat” i del síndrome de vulnerabilitat generat després de l’11M, les restriccions de les llibertats (mantenint, a més a més, mesures com la ilegalització de Batasuna i reformes del Codi Penal dirigides contra el Pla Ibarretxe) i la criminalització de la població immigrant es vagin imposant en els propers anys. Per això caldrà respondre immediatament a qualsevol atac a les nostres llibertats i a tota manifestació de racisme o islamofòbia, insistint en què el perill real amb el qual ens trobem és la “guerra contra el terrorisme” que no fa més que practicar el terrorisme d’Estat a gran escala, ja sigui a l’Iraq o a Palestina, fomentant així un fals “xoc de civilitzacions” en benefici de tot tipus de fonamentalismes i contribuïnt a crear no més, sinó menys seguretat en el món que ens ha tocat viure.