La resistència iraquiana: una nova fase

Tariq Ali

Poc després de l’ocupació, els Estats Units i els seus aliats, tant militars com ideològics, van començar a referir-se a la resistència iraquiana com a integrada per "elements estrangers", "terroristes" o "antics partidaris del règim de Saddam". Aquesta fraseologia s’ha convertit ara en redundant i el portaveu militar dels Estats Units es refereix a les guerrilles com a forces "anti-iraquianes", com si les tropes dels Estats Units, britàniques, espanyoles, búlgares, ucraïneses, italianes, japoneses, coreanes del Sud i poloneses representessin l’Iraq, mentre que els iraquians que s’oposen a l’ocupació fossin anti-iraquians.

La “paradoxa democràtica”

Quan les mentides de què es van valer Bush, Blair, Aznar i Berlusconi han quedat públicament desacreditades perquè les armes de destrucció massiva no han aparegut, els serveis de propaganda d’aquests països i els seus agraïts periodistes han canviat la seva línia i ara argumenten: "Bé, és possible que no hi hagi armes de destrucció massiva, però hem fet fora un tirà i hem portat la democràcia a l’Iraq". De debò? Democràcia?

Deixant de banda els milers de civils iraquians que han mort i aquells que encara s’està matant, parlar de democràcia significativa no té sentit. Un vell ideòleg imperialista, Samuel Huntington, parla ara de "paradoxa democràtica". De quin monstre es tracta? Quan la democràcia no produeix allò que vol occident, es converteix en "paradoxa". I per a la democràcia capitalista avui, qualsevol desafiament a l’ordre econòmic neoliberal és una paradoxa. Els iraquians que no volen que es privatitzin els seus sistemes educatiu i sanitari són gent que "viu en el passat". Els comerciants iraquians, que menyspreen les corporacions que s’han introduït en el país després de l’ocupació, són "elements retardats”. Quan homes de negocis estrangers es converteixen en objectiu, els iraquians de totes les classes socials (amb excepció dels col·laboracionistes) se n’alegren. Les empreses estrangeres són percebudes com una plaga de llagostes que arriben per devorar un país ocupat.

Resulta obvi que si alguna vegada es permetés una democràcia a l’Iraq, els representants elegits insistirien en la retirada de totes les tropes no iraquianes, en la recuperació del control del petroli iraquià i, tal vegada, en un tractat de pau a llarg termini amb l’Iran. Res de tot això no serviria els interessos imperials. I Henry Kissinger i altres voltors suggereixen la balcanització de l’Iraq. Per això es parla d’una imminent guerra civil. Per això s’ha produït la provocació de fer volar els pelegrins de Kerbala (un crim negat per tots els grups a l’Iraq). Ni els clergues sunnites ni els xiïtes, ni les forces seculars sunnites ni les xiïtes s’expressen en altres termes que no siguin els de la unitat contra l’ocupant colonial.

L’aiatol·là Sistani s’ha reunit amb líders sunnites per reforçar la seva convicció de la unitat del país, i en privat ha insistit que el model de govern dels clergues a l’Iran seria un desastre per a l’Iraq. Moqtada al-Sadr parla d’alliberar l’Iraq, no de la Shi’a.

Les dues últimes setmanes, s’ha posat de manifest que, amb excepció dels líders kurds, la resta del país està en contra de l’ocupació i vol que acabi immediatament. Entre els grups religiosos xiïtes existeix en aquests moments una lluita oberta per captar el suport de les masses del sud-est de l’Iraq.

La decisió dels ocupants de provocar els ciutadans de Faluja (dos dies abans que s’ataqués els mercenaris dels Estats Units i se’ls assassinés brutalment) s’havia produït un assalt per part dels marines en el qual van morir civils.

Per què els ocupants han prohibit el diari d’al-Sadr? Quan es prohibeixen les paraules, queden substituïdes per les bombes.

Guerra colonial

El que estem presenciant a l’Iraq és la lògica d’una ocupació colonial. Escolteu les campanes que toquen a Faluja i a Bàssora. Repiquen pels periodistes liberals i els liberals d’esquerra d’Itàlia que, quan els ocupants italians es converteixen en objectiu, denuncien la resistència com a "terrorista". Se’ns va dir que hi havien anat per motius "humanitaris", però la màscara ha caigut i el líder elegit pel poble italià ha dit que els italians que es troben a l’Iraq lluitaran per Bush, moriran per Bush i mataran per l’Imperi.

I en aquesta situació, els socialistes democràtics [DS, ex-PCI] han aprovat crèdits de guerra al Parlament. Contra la guerra però a favor de l’ocupació? En la seva desesperació perquè se’ls consideri un partit de centre, es col·loquen a la dreta dels socialistes espanyols. Es troben bastant feliços per haver derrotat Sergio Cofferati i esborrar-lo del mapa, però poc disposats a desafiar seriosament la implicació de Berlusconi en la guerra. Per això els líders del DS es van sorprendre quan els manifestants contra la guerra van expressar la seva ràbia i el seu desencís.

Entre tant, l’Iraq i els seus ciutadans continuen patint. El poeta Sinan Anton va llegir fa poc un poema en Bagdad que evoca l’ambient actual:

“L’Eúfrates

mentre les palmeres ploren.”

La resistència s’enforteix i guanya legitimitat

La decisió d’al-Sadr i els seus seguidors d’unir-se a la resistència ha portat centenars de milers de persones als carrers, presentant un nou desafiament a l’ocupació. No és costum dels occidentals vessar llàgrimes de cocodril per l’Iraq o queixar-se que la resistència iraquiana no assoleixi els nivells mitjans del liberalisme occidental. Alguna resistència ho ha fet?

Quan una ocupació és repugnant, la resistència no pot ser bella, excepte a les pel·lícules de Hollywood o a les comèdies italianes. I si els partits religiosos dominen el sud de l’Iraq, això es deu en part al fet que els Estats Units i el Regne Unit han donat suport a alguns d’ells amb diners i armes durant els últims dotze anys.

L’ONU: legitimant l’imperialisme

La solució, d’acord amb la majoria del centre-esquerra, és lliurar el país a les Nacions Unides. És el que va succeir el 1924, quan el Regne Unit va governar l’Iraq per Mandat de la Societat de Nacions, que ells mateixos havien organitzat. Els Estats Units poden aconseguir amb facilitat un mandat similar del Consell de Seguretat i d’aquesta manera esperen mantenir les seves bases militars al país durant altres vint anys.

Però què passarà si aquesta solució, consagrada per a mantenir el control i pretendre, al mateix temps, que el món cregui que els ciutadans són responsables del seu país, no funciona? Aleshores es tornarà al bombardeig i als danys col·laterals (vides de civils que no preocupen occident com hem vist a l’Iraq i a l’Afganistan)? Sí, un bon liberal podrà al·legar: no són millors les Nacions Unides que els Estats Units? Depèn de qui controli i determini el que facin les Nacions Unides?

Per als ciutadans dels països, els governs i els líders dels quals han donat suport a la guerra, la prioritat ha de ser castigar els bel·licistes: seguir l’exemple dels espanyols. Si Berlusconi, Blair i Bush segueixen Aznar al Walhalla, serà una victòria important.

Llavors muntarem una campanya per exigir que els seus successors posin fi a l’ocupació. Les Nacions Unides només poden servir com a mecanisme per salvar les aparences. Res més.

Publicat al nº6 de Revolta Global (Maig 2004)