"El repte és aconseguir que la indignació passi als centres de treball"

Juanjo Basterra | Gara

Esther Vivas va estar a Bilbo per presentar el llibre Planeta Indignado (editorial Sequitur), de la qual és coautora, juntament amb Josep Maria Antentas. Aquesta activista i sociòloga catalana creu que el Moviment 15M ha generat un petit terratrèmol en els febles pilars de la democràcia, encara que queda molt per fer.

Sempre està indignat el planeta, abans el Sud i ara el Nord?

Sí és així. Hem vist que el moviment de la indignació col·lectiva i del 15M beu d’una part de la Primavera Àrab i de les revoltes en altres llocs del món, com Islàndia i Grècia. Ens torna la confiança en què l’acció col·lectiva és útil per canviar les coses. Quan esclata, després de diversos anys adormits pels efectes de la crisi, recuperem la confiança en nosaltres, en la capacitat col·lectiva dels de baix per canviar les coses.

Allò col·lectiu ha guanyat la partida al neoliberalisme que imposa l’individualisme per derrotar a cada persona?

El 15M significa l’inici. La vicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría va parlar “de l’inici, de l’inici, l’inici de les retallades”, nosaltres podríem assenyalar que ha estat el pròleg de les protestes, la presa de consciència, la mobilització d’una part important de la societat i l’emergència d’una generació militant. Han pres interès els assumptes col·lectius que, durant molt de temps, hem vist que han estat gestionats per les elits polítiques professionalitzades que han gestionat les polítiques públiques en funció dels seus interessos particulars. S’ha fet un pas molt gran i és l’inici d’un procés que espero que duri i aconsegueixi la transformació real de la societat.

Estem preparats per donar-li la volta a la crisi?

No sé si estem preparats, però no queda més remei. La crisi econòmica posa en evidència que: o ens organitzem, sortim al carrer, reivindiquem i protestem per allò que ens han robat, o l’alternativa a la crisi que ens estan plantejant les elits econòmiques i financeres ens condueixen al precipici. Hem de plantejar una sortida diferent a l’actual. Podem.

Si el capitalisme ha fracassat, per què no desapareix?

Té una gran capacitat de reinventar-se, de sobreviure a les seves pròpies crisis. Ho hem vist històricament. Estem en una crisi del sistema, comparable a la de 1929 i la dels anys 70, però amb un vessant ecològic. El capitalisme és incompatible amb la vida, amb les persones i l’ecosistema. Aquesta és la diferència amb les anteriors, perquè la crisi climàtica amenaça la vida del planeta.

Com es fa desaparèixer el capitalisme?

El que és important és fer molta pedagogia i conscienciació per saber qui guanya i qui perd. Avui som més gent al voltant del 15M, però no suficient. Cal canviar la correlació de forces entre els de dalt i els de baix. Mentre el 99% que reivindica i ocupa Wall Street no sigui un 99% indignat, real i mobilitzat als carrers, no hi haurà canvi possible.

El que està clar és que estigui el PSOE o el PP al Govern les polítiques i mesures són similars unes i altres.

Sí. La mobilització social al carrer i el poder per part de la gent està en la lluita i la protesta, però tenim un debat sobre la perspectiva política del canvi. El discurs del moviment sempre ha estat una crítica contundent perquè la classe política no ens representa. S’ha supeditat als interessos privats, financers i del capital, perquè formen part d’aquestes elits. En aquest cas, seguim amb interès el que passa a Grècia, perquè és un laboratori del capital i de la resistència. En funció del resultat afectarà la resta de països de la perifèria de la UE.

Grècia està molt malament.

Depèn. Està malament per la crisi econòmica, financera i social, que és dramàtica, però en aquest estat la gent lluita. En les eleccions s’ha produït un enfonsament de les grans forces polítiques. El debat es troba en quines alternatives construïm per evitar que la pràctica política professionalitzada que està supeditada a l’elit econòmica perdi aquesta força.

Estem en una democràcia o en una plutocràcia?

El 15M reivindica una democràcia real, perquè si aquesta implica el Govern al servei del poble, no existeix. Aquest moviment ha posat a la defensiva els que estan al servei del poder financer i econòmic.

Li veu futur?

Sí, en la mesura que mantingui aquesta tensió. La crisi és de llarg recorregut i la resistència és de llarg recorregut. No podem pensar que uns mesos després d’ocupar les places canviarà això de cop. Per canviar les coses es necessita d’una lenta impaciència, com diu el filòsof francès Daniel Bensaïd, com citem a l’inici del llibre «Planeta Indignado». La gent ha de conèixer tot i, quan menys t’ho esperes, es pot generar el canvi.

Com a resposta, ¿amb quin model es queda? ¿L’islandès, l’argentí o el grec?

L’escenari de l’estat espanyol és similar al grec. Islàndia va ser un referent, però es va demostrar que la justícia no és igual per a rics i pobres. Crec que la situació en què ens veurem en el futur proper és com a Grècia. Cada dia sembla que és més necessari un rescat. Si és així, generarà més indignació, sens dubte.

Quan no es té res, la por desapareix. És per això que diu que creixerà la repulsa social amb noves retallades?

És així. Fins ara s’ha portat la indignació a les places, a l’espai públic. S’ha trencat parcialment amb la por. No obstant això, aquesta continua present en els centres de treball. La gent es mobilitza el cap de setmana i acudeix al seu centre de treball acotant el cap. Un dels reptes més importants és aquest, l’aposta per un sindicalisme combatiu, que tingui el seu eix de gravetat en la lluita social i al carrer i no estar per dalt apostant pel diàleg. És un repte pendent del moviment sindical tocar el nucli dur del sistema capitalista.

Hem de deixar de pagar el deute?

Ens hauríem de començar a preguntar si hem de pagar el deute. Hauríem d’aprendre dels processos d’Equador i Argentina que van decidir no pagar part del mateix. Ens diuen que hem de pagar si o si el deute, perquè hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, que ens toca pagar aquest “guateque” particular que hem viscut. És una gran farsa, perquè el deute públic augmenta perquè es subvenciona els bancs, que ens han conduït a la crisi. Al 15M hi ha una comissió específica que realitza una auditoria sobre el deute per saber a qui ha beneficiat aquesta i, si no ens beneficiarà a nosaltres, no l’haurem de pagar. Tenim un futur per ocupar. El futur és obert i el moviment ha obert una bretxa en un futur per ocupar. És la gran victòria de la dissidència política i social.