Després del clam del 19J:

Comunicat de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

Les massives manifestacions del 19J a tot l’Estat han expressat un cop més de manera clara l’ampli rebuig popular a les noves retallades imposats pel govern del PP sota el mandat de la cúpula de la UE. Però mentre la ciutadania es manifesta indignada, el govern manté inflexible seus postulats, alhora que la "prima de risc" bat nous rècords, les comunitats autònomes-començant per la valenciana- sol • liciten el seu rescat al govern central, corren rumors de possible intervenció a la pròpia autonomia de Catalunya, i la fantasmagòrica veu dels " mercats "comença a demanar ja un" rescat total "de l’Estat espanyol, cosa que segurament excedeix les possibilitats econòmiques dels potencials" salvadors ".

Les manifestacions han estat massives, sí, i un cop més han deixat clares una sèrie de qüestions: la primera és que la classe treballadora i el conjunt de la ciutadania està indignada i que respon quna hi ha una crida a la mobilització per part dels sindicats majoritaris i que compta amb el suport d’altres forces sindicals i de moviments i organitzacions socials; la segona d’elles és que la repressió policial i judicial dura comença a ser una constant, com demostra el que ha passat a Catalunya des del 29M i les recents detencions a Sabadell i els fets a Madrid després de l’última manifestació; la tercera és que, com que aquest govern - altres autonòmics del PP al igual que el govern de CiU- semblen tenir clar que no variaran gens ni mica la seva política passi el que passi, això significa que estan vinculant la possibilitat de canvis a la seva pròpia caiguda.

La inflexibilitat del govern de Rajoy en les seves polítiques, el menyspreu a què aquest sotmet a les forces sindicals i l’estratègia de persecució implacable que manté respecte d’elles i respecte als moviments socials, sembla que van forçant a les direccions de les centrals sindicals majoritàries a passar de les paraules als fets pel que fa a la necessitat d’una "mobilització sostinguda". Encara que lluny encara de la planificació detallada a mitjà i llarg termini que seria desitjable, CCOO i UGT han llançat ja un calendari d’accions per al que resta de juliol, agost i setembre, que inclou la celebració de "cimeres socials" el 25 de juliol i el 6 de setembre, una gran marxa cap a Madrid el 15 de setembre, amb la lloable vocació de ser també punt de trobada de les diferents "Marees" que s’han anat produint fins ara (educació, sanitat, miners ...); i l’exigència una de convocatòria d’un referèndum sobre política econòmica i social, juntament amb la possibilitat de convocar també un "referèndum alternatiu". Aquestes propostes segueixen, però, estan molt per sota del què és necessari en aquests moments. Només una veritable mobilització sostinguda en el temps, que vagi fins al final i que pretengui aixecar un pols continuat amb el govern i la Troika podrà autrar les retallades. En aquesta persectiva caldrà una Vaga General, però que no pot ser un punt en el camí, sinó que ha de formar part d’un pla més ampli i sostingut i no pot fer-se al marge del sindicalisme alternatiu ni dels moviments socials, ni en competència amb ells. El risc de la "Cimera Social" proposada per CCOO i UGT és que no es tracti d’una "Cimera" verdaderament representativa d’allò "que es mou" ara mateix, de les organitzacions sindicals i socials, dels moviments que estan en lluita..., i que es pretengui omplir la "Cimera" amb sigles poc representatives o en gran manera artificials, la qual cosa seria un llast per a la seva real representativitat i devaluaria el paper que hi han de jugar les organitzacions i moviments realment existents i implantades, com ja ha passat enb altre ocasions on els sindicats majoritaris han pretès sovint tenir un rígid control sobre plataformes i entitats unitàries, convertint-les en apèndixs de les seves pròpies iniciatives.

Les retallades aplicades, que no apareixien en cap la programa electoral i que fins i tot en alguns casos (augment de l’IVA) està en directa contradicció amb aquell, mostren la clara involució antidemocràtica de la situació política. Quan Rajoy afirma que "Fem el que podem", ho fa donant per fet que la seva majoria electoral el legitima per interpretar "què és el que es pot fer" i per aplicar-lo sobre la marxa. Rajoy no va ser investit Dictador en les últimes eleccions generals, encara que ell i el seu partit, de manera totalment antidemocràtica, estiguin actuant com si així fos.

La lluita contra les retallades ha d’anar acompanya de la defensa clara de les mesures alternatives, que han anat sent formulades pels moviments socials en les lluites dels darrers temps, que s’haurien d’aplicar en lloc de les actuals de retallades: expropiació de la banca i creació d’una banca pública sota control social; impagament del deute il • legítim; política fiscal progressiva perquè paguin els que més tenen; derogació de tota la legislació regressiva en matèria de drets laborals, de pensions i socials, creació de llocs de treball mitjançant inversions públiques, reforma del model productiu i repartiment de les hores ... Aquest aspecte segueix brillant, per cert, per la seva absència en les declaracions i propostes dels sindicats majoritaris que si bé van enunciat mesures possibles de manera deslabazada i esporàdica, segueixen sense formular de manera clara quin tipus de política alternativa defensen globalment.

Les circumstàncies exigeixen una coordinació de les lluites constant i ben planificada que pugui permetre tant la seva extensió com la seva prolongació en el temps. Fins ara, a part de les convocatòries de les Vagues generals de l’29S i l’29m i de la Vaga estatal d’Educació del 22 de maig, les accions de mobilització dels sindicats s’han desenvolupat de manera aïllada, tant les d’àmbit regional o nacional com les locals, sense cap voluntat de unificar-les ni sectorialment ni a escala estatal. Això constitueix un gran error i més considerant que les respostes, quan aquesta unificació s’ha plantejat, han estat molt bones. Hi hauria d’haver almenys un pla estatal de coordinació de lluites que inclogui les de la funció i serveis públics (educació, sanitat, transports, administració ...) i les del sector de la mineria. En aquest pla es podrien inserir les mobilitzacions específiques de cada territori i sector com les que hi ha a Catalunya contra el govern de CiU, juntament amb les globals, per així permetre la continuïtat del conjunt de lluites, la seva permanència en el temps i els necessaris períodes de recuperació de forces després dels moments més explosius .

La gran responsabilitat dels sindicats majoritaris, CCOO i UGT, en la situació actual, no suposa que l’acció d’altres forces sindicals alternatives , del moviment 15M i d’altres organitzacions i moviments socials sigui irrellevant. Al contrari, el sindicalisme alternatiu i els moviments socials són decisius en una situació com l’actual. Ara més que mai és necessari que el sindicalisme alternatiu i els moviments tinguin capacitat d’iniciativa i siguin capaços d’impulsar mobilitzacions unitàries, decidides i ambicioses des de la seva pròpia autonomia, i també amb unitat d’acció quan sigui possible amb els grans sindicats, sense cedir però davant els intents de control o de fre dels moviments que aquests puguin realitzar . Per això, reforçar la coordinació de les organitzacions, col.lectius, assemblees, plataformes i moviments de tot tipus és el gran repte que tenim.

Per fer front a la crisi ia l’allau de retallades salarials, socials i polítics s’imposa en resum una "mobilització sostinguda" planificada a mitjà i llarg termini, la definició d’un paquet clar de mesures alternatives, la coordinació dels sectors i territoris en lluita i l’augment progressiu de l’organització sindical, social i en els centres de treball i els barris. Així hauria de ser canalitzada la indignació que es va manifestar als carrers el 19 de juliol, per seguir avançant fins a derrocar el govern del PP, de CiU i doblegar la Troika.

La victòria és possible. Però només vindrà amb la lluita.