Sinistra Critica: Esquerra anticapitalista vs. Esquerra de govern

Per Carlos Sevilla [1]

Els seus temors s’han anat dissipant en aquests mesos de legislatura entre les liberalitzacions de sectors professionals i els pressupostos generals del 2007, lloats per la Comissió Europea i el FMI, que van en la bona direcció.

El balanç provisional, a 200 dies de la constitució del govern Prodi, no pot ser més descoratjador. Liberalitzacions, retirada de les tropes d’Iraq segons els “temps tècnics” (encara hi són), votació dels crèdits de guerra per a la “missió de pau” a l’Afganistan, enviament de tropes al Líban, venda d’armes a la democràtica Xina…

I la joia de la corona, la que defineix el segell d’un govern, els pressupostos generals per al 2007, que compleixen estrictament l’ortodòxia de Maastricht a través de retalls en la despesa a sanitat, educació (universitat i recerca) i serveis municipals, però augment de la despesa militar, etc. En definitiva, una política d’alternança incapaç de destruir les bases materials i culturals del berlusconisme: precarització del treball, guerres a l’Iraq i l’Afganistan, i racisme institucionalitzat.

A aquesta situació hi ha contribuït certament el canvi d’orientació del grup dirigent de Rifondazione Comunista (RC), paladí en altres temps de l’esquerra alternativa europea i avui dia soci fiable de la Unione, la coalició de govern que sosté l’ultraliberal Romano Prodi. Com es diria a l’Estat espanyol, una “oposició influent”…dins del govern.

Mutació de Rifundazione

Aquesta mutació profunda data del balanç crític i negatiu del referèndum en el 2003 sobre l’article 18 de l’estatut dels treballadors (ampliació dels drets sindicals a les empreses amb menys de 15 treballadors) que va ser derrotat per falta de quòrum. Aquest fet va posar fi a l’orientació prioritària de RC cap a la construcció dels moviments, després del “bienni roig” de mobilització social entre Gènova 2001 i la del 15 de febrer del 2003 contra la guerra.

Va ser en aquest bienni quan el Cinquè Congrés del partit va aprovar la crítica de l’estalinisme (no de la burocràcia, que és el seu suport material) i la inversió del seu capital polític en els moviments. D’aquesta època són les famoses “15 tesis per a la construcció d’una esquerra europea d’alternativa” de Fausto Bertinotti, avui president de la cambra dels diputats.

Així, després de la desfeta del referèndum, es va passar de la il·lusió social a la il·lusió política, això és, a la hipòtesi de la coalició de govern amb el centreesquerra social-liberal per derrotar electoralment Berlusconi. El Sisè Congrés de RC, el 2005, tradueix formalment aquest passatge polític cap a la constitució de la Unione i el govern Prodi bis.

La “Gran Reforma”

D’aquest congrés emergeix també la idea de la “Gran Reforma”, una hipòtesi neoconcertativa amb els sectors de la “bona burgesia” disposats a caminar “més enllà del liberalisme” per “reduir el dany” de les polítiques neoliberals contra el món del treball.

Un projecte que té un límit important: la burgesia italiana no té marges de redistribució o, si els té, prefereix, això no obstant, una reestructuració dels “costos del treball” i de la contractació col•lectiva, una revisió de la despesa en pensions a favor del desenvolupament dels fons de pensions i un pla de liberalitzacions extremes. Es tracta de reformes indispensables per caminar a la mateixa velocitat que la resta del capitalisme europeu i la competència internacional.

El Govern de Prodi constitueix un instrument privilegiat per a aquest projecte perquè arrossega darrere seu els sindicats amb el tema de la concertació i, gràcies al gir del PRC, per l’absència de l’únic partit que fins ara estava entestat a promoure el conflicte social.

Oposició dins de RC

En esta conjuntura política, neix Sinistra Critica (SC) com a àrea programàtica al voltant de la revista Erre-Bandiera Rossa (IV Internacional) que presenta una moció alternativa a la de la majoria en el Sisè Congrés de Rifondazione Comunista el març del 2005, obtenint llavors el 6,5% dels mandats.

Els militants que formen aquest corrent s’havien unit a l’octubre de 1998 a la majoria del PRC de Fausto Bertinotti, d’acord amb ell perquè el PRC deixés de donar suport a la política neoliberal (els pressupostos generals del 98) del precedent govern Prodi, determinant la seva caiguda. La integració en la majoria es va produir en el “bienni roig” (congrés del 2002) les conclusions del qual apuntàvem abans.

Una interpretació radicalment diferent dels resultats del referèndum del 2003 (11 milions de vots a favor de l’extensió de l’art. 18) en un context de gran oposició de les principals forces polítiques, sindicals i mediàtiques de l’esquerra, va marcar el primer enfrontament entre el corrent i la majoria de RC. SC va reprendre la seva autonomia en 2005 quan Bertinotti va dur a terme un gir cap a la coalició de centreesquerra i la “Gran Reforma”.

L’esquerra conseqüent creix

El Tercer Congrés de Giovani Comunisti, l’organització juvenil del PRC, celebrat el setembre passat, ha vist augmentar la influència interna de SC en el partit fins al 10 %, gràcies a l’oposició de SC en les dues cambres (congrés i senat) contra els crèdits de guerra a l’Afganistan (a diferència de la resta del partit).

Un altre factor que ha contribuït a aquest creixement és el cicle parcial de mobilitzacions que s’ha obert contra la precarietat (Stop Precarietà! el passat 4 de novembre), contra les grans infrastructures articulant nacionalment diverses campanyes territorials (No Vat contra l’alta velocitat a Val di Susa, No Mose contra els pollder a Venècia, No ponte contra el pont a Sicília) i contra els pressupostos generals de Prodi per al 2007 (jornada del 17 de novembre) que tenen el suport de RC.

El recent seminari de SC a Riccione (octubre del 2007) va comptar amb la participació de més de 300 persones vingudes de totes les regions d’Itàlia. La moció de cloenda de la trobada assenyala una exit strategy de Rifondazione davant la hipòtesi del partit de l’esquerra europea, projecte estratègic promogut per la majoria de RC d’una esquerra de govern destinada a “reduir danys” i a sostenir el “mal menor”.

L’elaboració d’un manifest programàtic Anticapitalista! Una sinistra critica per il XXI secolo per a la propera trobada de gener, segellarà la constitució formal de l’associació Sinistra Critica a nivell nacional per donar una sortida política alternativa a la crisi que travessa l’esquerra italiana i, sobretot, a la crisi de RC, una “esquerra de govern” útil per als amics de la “gran reforma” i del mercat capitalista que assenyalava The Economist.

Roma, 15/11/2006