Nosaltres soles

Sandra Campañon [1]

Debat generacional?

Un dels espais on s’ha dut aquesta discussió és a la Trobada de Dones d’enguany, on van participar prop de 3000 dones. En els dos debats a càrrec d’un grup de joves feministes, s’hi va expressar la preocupació que les dones soles no podrien dur a terme la revolució necessària per posar fi al patriarcat, ja que aquest és molt poderós, s’insereix cada cop més en tots els aspectes de la vida i un canvi de tota la societat necessita la participació... de tota la societat.

Un altre àmbit on també s’han qüestionat els espais no mixtos ha estat els Campaments de joves revolucionaris i revolucionàries de la IV Internacional. En aquest marc, a més de l’espai de discussió sobre feminisme, s’organitza una festa només per a dones. Sembla ja una tradició debatre cada any -i en portem 23- sobre la seva necessitat o no. Sempre hi ha un sector que hi està en contra, un altre que la troba necessària i un altre que no ho té clar. Hi ha homes i dones de cada parer, però, sovint, la discussió és més aferrissada entre aquestes.

Acostuma a passar que pràcticament totes assisteixen a la festa, en gaudeixen i constaten que la majoria es comporta igual que quan hi ha homes, però se senten més còmodes. Després de l’experiència, algunes canvien de parer i hi donen suport, encara que només sigui per una qüestió de tradició. Altres es ratifiquen en l’opinió que aquest espai de lleure no mixt ja no és necessari, així com tampoc ho serien els espais separats de lluita i de discussió polítiques.

Que es debati cada any ho podem interpretar com un avenç del feminisme en dos sentits. Per una banda, significa que hi ha prou homes que senten la lluita feminista com a pròpia i necessiten lluitar amb nosaltres contra el patriarcat. Per l’altra, vol dir que una part de les joves té la sensació que pot lluitar en igualtat de condicions, tot i partir d’una posició de desigualtat.

Aquests dos exemples ens podrien fer pensar que el debat és generacional i que qui defensen els espais mixtes són joves en edat o en el feminisme. No és del tot cert. Moltes de les dones que reclamen un treball conjunt tenen força experiència en feminisme. I un altre grup contrari als grups no mixtos és el dels companys que han sofert els atacs del feminisme de la diferència en el seu moment més àlgid, i d’això ja fa força anys.

Cada persona ha de guanyar la seva guerra

La majoria de grups i associacions que treballen al moviment feminista estan formades només per dones. Per què? Sobretot, pel principi d’autoorganització. El principal argument per defensar els espais no mixtos és que no et reuneixes amb el teu patró per tenir consciència que t’està explotant i decidir quines seran les teves línies d’actuació. Si es respecta el dret d’autoorganització d’altres col·lectius, com el moviment negre o el moviment d’immigrants, per què no s’ha de respectar el de les dones?

Ha de ser un home qui ens mostri fins a quin punt el gènere masculí, al qual ell pertany, ens està oprimint? A més de ser d’un paternalisme flagrant, no vull ni pensar quina podria ser la reacció de qualsevol dona. Si algú m’ha de descobrir el grau d’opressió que pateixo, prefereixo que sigui una igual. Entre altres coses, perquè m’entendrà millor i em sentiré més còmoda quan tingui la necessitat de malparlar del meu opressor.

Un altre dels arguments per defensar els espais només de dones és que necessitem un espai propi per fer-nos fortes. El feminisme radical dels anys 70 té un gran creixement a partir dels denominats grups d’autoajuda, on les dones poden reunir-se i, entre altres coses, expressar el seu malestar i preocupacions com a dones, trobar suport i, sobretot, perdre la por a intervenir en la vida política.

No fa tant que les dones poden estudiar, treballar i, a Espanya, fins i tot comprar una rentadora sense el permís d’un home. Per tant, imaginem-nos el que suposa començar a participar políticament en un món d’homes, amb uns esquemes i unes formes totalment masculines i on, només pel fet de ser dona, sembla que la teva opinió té menys valor. En un grup de dones és més fàcil perdre la por a opinar, a parlar en públic, a prendre iniciatives, així com a equivocar-se: és un entorn menys hostil.

Força coses han canviat, especialment en l’esquerra, i és per això que les joves que participen en moviments i agrupacions polítiques ho troben superat. Però si rasquem una mica, ens adonarem que encara hi ha desigualtats dins de les organitzacions, que les dones no participen per igual, que no tots els valors del feminisme estan assumits pels homes i, àdhuc, es tendeix a una repartició de les tasques segons el gènere.

Un altre factor important és l’existència d’una contracultura femenina. El trencament amb el patriarcat i la construcció d’un nou món implica el reconeixement d’uns valors femenins, fins ara ignorats, desprestigiats o explotats: un feminisme de la diferència. Aquesta contracultura és del tot necessària, atès que ho posa tot en qüestió. Però en el procés d’autoafirmació de les dones -imprescindible per al seu alliberament- es pot caure en la demonització de tot allò masculí, i no cal arribar a aquests extrems.

Al cap i a la fi, la col·laboració és necessària

Si fem un cop d’ull a la història veurem que, ja sigui per necessitat o per voluntat, els homes han participat en la nostra lluita. Eren dones les sufragistes que sortien als carrers de Gran Bretanya i els EUA, però eren homes qui havien de demanar el vot femení als respectius parlaments.

Afortunadament, avui dia, a la majoria de països (però recordem que no a tots), les dones no necessitem que els homes defensin el nostre dret a votar i ser elegides com a representants. En teoria hi ha una igualtat formal. Però si som una mica objectives ens adonarem que, malauradament, encara necessitem que els homes defensin els nostres interessos: quantes llistes són paritàries? Quantes dones ocupen càrrecs de rellevància política i/o legislativa? Quantes dones ostenten càrrecs directius a les universitats? Mentre encara hagin de portar la nostra veu allà on no ens deixen arribar, els haurem de fer saber quines són les nostres opinions, i haurem de trobar un espai mixt per fer-ho.

Una organització realment d’esquerres ha de ser feminista, no només en ideals i discursos, sinó també en les formes, on les dones que hi participin han de sentir-se en igualtat i llibertat. Cada organització ha de decidir, respectant el dret d’autoorganització i amb realisme, si li cal un grup de dones. Però només per un principi de prudència, hauria d’existir. El grup hauria de tenir, almenys, una funció d’acollida per a qui ho necessiti, tot i que també pot ser que les dones vulguin fer part de la seva pràctica feminista sense els homes, pels motius que sigui. S’ha de respectar. Això no significa que no estiguin preparades ni que estiguin en contra dels homes, simplement ho volen fer així.

Per altra banda, qui forma part del problema ha de formar part de la solució, per la qual cosa la participació dels homes en la lluita feminista es fa imprescindible. La lluita feminista, la revolució, ha de ser contínua i conjunta, si volem un canvi global. La solució al dilema, per tant, al meu parer, és una qüestió de moments: en uns moments soles; en altres, en conjunt.