Lluita de classes, esquerra anticapitalista i partit revolucionari a Europa

per Andreu Coll

Context polític general

L’ofensiva neoliberal a escala europea s’accelera degut al desavantatge del captitalisme europeu en la competència interimperialista amb els Estats Units i les potències asiàtiques. L’aplicació de l’“Estratègia de Lisboa” suposarà la privatització de l’ensenyament superior, l’impuls a les grans fusions, la retallada dels sistemes de protecció social, nombroses deslocalitzacions, generalització de la precarietat, “Directiva Bolkestein”, etc.

La crisi de la dita “nova economia” i la necessitat d’augmentar dràsticament els marges de guany del capital europeu i la productivitat del treball fan inevitable noves agressions a les condicions de vida i de treball de les classes populars del continent, tot accelerant el ritme de la lluita de classes.

Des de les mobilitzacions de Niça de l’any 2000, s’ha aconseguit arrossegar la Confederació Europea de Sindicats a les manifestacions contra les cimeres de caps d’Estat de la Unió Europea i s’ha creat una dinàmica de vagues generals i/o interprofessionals defensives de dimensions no vistes en molts països des de la Segona Guerra Mundial.

Malgrat tot, les noves resistències porten molt de retard, estan poc organitzades i encara no han assolit prou força per aturar l’ofensiva neoliberal.

Per altra banda, a la UE encara hi pesen molt les especificitats nacionals i el color dels governs de torn a cada país, cosa que explica l’existència d’unes correlacions de forces diferenciades. Sovint, quan a un país hi ha un ascens de lluites que coincideix amb un govern conservador particularment agressiu –Itàlia i Espanya fins fa poc– això pot coincidir amb un reflux en altres països. I a la inversa, l’ascens de lluites i crisis polítiques a França –estudiantils contra la Llei Fillon, victòria del “Non de gauche” i revolta de les banlieues el 2005; mobilització contra el CPE el 2006– coincideix amb un cert reflux a Itàlia i a l’Estat espanyol.

Això ens obliga a entendre com i perquè uns països demostren més eficàcia que altres en la resistència al neoliberalisme.

Lluita social i lluita política

Un factor central per entendre les diferents correlacions de forces és la història específica de cada país i les seves tradicions polítiques. La situació de l’esquerra i el moviment social no és la mateixa a França, on s’han viscut situacions prerevolucionàries com la vaga general de maig-juny de 1968, on existeix l’esquerra revolucionària més forta del continent, on s’han donat enormes revoltes socials contra les mesures neoliberals com el Plan Juppé de la tardor de 1995 i les mencionades abans, que a l’Estat espanyol, on quaranta anys de dictadura, una transició pactada, la derrota en el Referèndum de l’OTAN, l’enfonsament de l’esquerra revolucionària i la reconversió industrial pesen com una llosa sobre els sectors més combatius (encara que no en siguin conscients).

El cas espanyol demostra que no hi ha una correspondència mecànica entre l’amplitud de la mobilització (en especial, la que es va viure contra el segon mandat d’Aznar) i el nivell d’autoorganització i de consciència política de qui hi participa.

Perquè les lluites socials tinguin un efecte acumulatiu de consciència política i d’organització, fan falta diversos requisits:

a) El primer –i principal– és que algunes lluites importants acabin en victòria, tot i ser parcial, i que així es percebi per part dels seus protagonistes. L’acumulació de derrotes, fins i tot entre sectors d’avanguarda molt polititzats, desanima i desmobilitza progressivament. Això contradiu totalment el prejudici ultraesquerranista del “com pitjor millor”. Per això, és especialment important avui aconseguir victòries que demostrin que “la lluita paga” i que es pot lluitar no solament per denunciar les injustícies, sinó per aturar-les efectivament.

b) En segon lloc, calen organitzacions que impulsin, coordinin i centralitzin políticament les lluites i els donin continuïtat en el temps. Sense aquestes organitzacions –associacions, sindicats (sí, sindicats!, ja que, com s’acostuma a dir, “el pitjor sindicat és el que no existeix”), partits d’esquerres, etc.– no hi pot haver acumulació de militància ni lluita sostinguda en el temps capaç de contrarestar els refluxos del moviment de masses.

c) En tercer lloc, sense un corrent revolucionari capaç de mantenir el fil de continuïtat del marxisme revolucionari, una tradició d’anàlisi i una comprensió de la situació política, una acumulació de quadres, una coherència programàtica i una orientació estratègica, un relleu generacional i, last but not least, una capacitat de proposar l’orientació alhora més revolucionària i més unitària possible a les lluites, és impossible que el nivell mitjà de consciència política ultrapassi la crítica concreta i la resistència i comenci a plantejar elements d’alternativa anticapitalista i de ruptura amb el sistema. Sense un corrent revolucionari consistent i ben implantat, és impossible arrencar d’una forma duradora les lluites de masses a la influència del reformisme en totes les seves variants. Així doncs, el partit revolucionari –o les mediacions anticapitalistes– són instruments imprescindibles perquè els sectors populars acumulin memòria de les lluites, organitzin el relleu militant, transmetin experiència i coneixements, és a dir, que vagin madurant al llarg dels anys la possibilitat d’una ruptura revolucionària.

Febleses a l’Estat espanyol

Així doncs, cal concloure que, a casa nostra, un dels elements centrals que expliquen la feblesa política de les lluites socials i la facilitat amb la qual són recuperades per l’esquerra reformista rau en la inexistència, no ja d’un partit revolucionari, sinó ni tan sols d’un partit vagament anticapitalista que treballi lleialment en l’impuls dels moviments socials i en la reconstrucció d’un moviment obrer combatiu i unitari, i que, alhora, intenti constituir una representació política més o menys coherent de les seves demandes en competència amb les velles i noves esquerres reformistes.

A l’Estat espanyol, el cicle polític durant el qual Izquierda Unida podria haver estat un instrument útil en aquest sentit ja s’ha tancat. Avui vivim una situació on la seva agonia es conjumina amb la seva integració creixent en el joc institucional i la subalternitat vers el PSOE. I al Principat, la coalició ICV-EUiA enceta la seva segona participació en un govern social-liberal.

Una de les conseqüències immediates de la integració creixent del reformisme i el seu allunyament de les lluites populars sol ser –a falta d’una esquerra alternativa– la generalització dels sentiments apoliticistes i antipartit entre sectors combatius.

Tot i ser comprensibles, l’esquerra revolucionària no pot adaptar-se a aquests prejudicis i ha de defensar fraternalment la necessitat de combinar la política de carrer i la política a les urnes, el deure de relacionar les lluites socials amb una alternativa revolucionària adreçada a les majories socials i la necessitat d’una dialèctica de construcció partits-moviments-sindicats-associacions que respecti la pluralitat i el dret a existir de totes les seves components.

Si bé, els primers anys, les lluites antiglobalització es van basar primordialment en un activisme juvenil radical, i sovint utòpic i apolític –fortament hegemonitzat pels autònoms–, avui l’evolució de la pròpia situació política nacional i internacional ens obliga a delimitar-nos estratègicament (en particular contra els governs social-liberals), a intervenir en la lluita política partidària i a buscar una implantació en el nou i vell proletariat. Ha arribat l’hora, doncs, de posar al dia l’esquerra revolucionària.

Les runes de l’estalinisme i la socialdemocràcia

Avui dia vivim una situació paradoxal. L’ensorrament de l’estalinisme i la restauració capitalista a l’Est i a la Xina han tingut efectes contradictoris. Per una banda han alliberat un enorme espai per a l’esquerra anticapitalista degut a la crisi dels PC’s, han polvoritzat els dogmes estalinistes i han permès la regeneració del marxisme i del projecte comunista; per l’altra, han fet retrocedir a nivell de masses la idea que és possible una alternativa al capitalisme i han empitjorat la correlació de forces entre treball i capital a nivell mundial, enfortint la globalització capitalista i l’ofensiva neoliberal.

Al mateix temps, la conversió liberal de la socialdemocràcia –que també s’explica per la desaparició de “l’amenaça comunista contra Occident”– ha creat una situació en què, degut a la virulència dels atacs neoliberals que apliquen des del govern, o bé acompanyen des de l’oposició, les grans organitzacions reformistes del moviment obrer estan erosionant la seva influència i la seva base social. I això també allibera un espai polític que, a hores d’ara, només es disputen les noves dretes populistes i racistes i, allà on hi ha prou força i capacitat de resistència, l’esquerra anticapitalista.

És justament per evitar que l’extrema dreta –o el populisme demagògic de formacions com “Ciutadans” a Catalunya– ocupi l’espai perdut pel reformisme tradicional que es fa urgent aixecar alternatives anticapitalistes que constitueixin un veritable contrapès cap a l’esquerra i un element regenerador del conjunt del moviment obrer.

Els efectes dels governs de col·laboració de classes: desmobilització, divisió, desconcert…

Les principals raons de ser de les recomposicions anticapitalistes àmplies són:

1) que serveixin per canviar la correlació de forces capital-treball; 2) que siguin instruments per recompondre un moviment obrer de lluita de classes que aturi els retrocessos i reprengui la iniciativa; 3) que siguin veritables oposicions polítiques a l’esquerra social-liberal que accepta la lògica de gestió neoliberal.

Des d’aquest punt de vista, l’element de delimitació clau és que aquestes forces rebutgin sense ambigüitats la participació en governs d’acompanyament social del neoliberalisme, com ara l’antiga “Esquerra plural” francesa, el govern de l’Unione a Itàlia o el nou “govern d’Entesa” a Catalunya.

Els revolucionaris acceptem treballar lleialment amb altres corrents en formacions polítiques que no tinguin clara la perspectiva revolucionària, però sense deixar de combatre el social-liberalisme.

Com demostren experiències recents, i d’altres en el passat, aquesta mena de governs de collaboració de classes, on “no es governa contra ningú”, que diu Carod Rovira, sempre acaba governant contra els de sempre: les classes populars.

I tenen l’agreujant que, a diferència dels governs burgesos més reaccionaris, tenen un efecte desmobilitzador sobre les resistències populars, en la mesura que creen falses expectatives.

A més a més, els poders fàctics i l’alta burgesia utilitzen aquesta mena de governs per dividir l’esquerra i desmoralitzar els sectors populars, tot tirant endavant polítiques de caire neoliberal que es topen sovint amb menys oposició que quan les impulsen les dretes tradicionals.

L’esquerra anticapitalista que cal construir ha de ser capaç de competir electoralment amb l’esquerra gestionària i mantenir, alhora, una orientació unitària per construir les mobilitzacions socials més àmplies possibles per fer front als atacs neoliberals.

La Conferència de l’Esquerra Anticapitalista Europea

En els últims anys, a Europa hi han aparegut nous partits i/o coalicions unitàries que han aconseguit disputar un espai electoral significatiu a l’esquerra tradicional –tant de caire socialdemòcrata com estalinista–.

La constitució del Bloc d’Esquerres a Portugal fa cinc anys, l’existència de l’Aliança Roig-Verda danesa, el desenvolupament electoral de la LCR francesa, la construcció del Partit Socialista Escocès, de l’aliança electoral Respect a Anglaterra i, sobretot, l’orientació d’esquerres i mobilitzadora que Rifondazione Comunista va mantenir a Itàlia entre 2000 i maig de 2003 (vegeu l’article a la pàgina 3), van permetre crear un agrupament ampli, pluralista i representatiu de forces d’esquerra anticapitalista procedents de diferents tradicions polítiques.

En el context d’ascens del moviment antiglobalització, dels Fòrums socials i d’un enfortiment electoral de la LCR francesa, semblava que l’orientació d’esquerres de Rifondazione tindria un efecte positiu de gir a l’esquerra i d’implicació en la remobilització social de la resta de PC’s europeus. Una evolució que es contraposava a l’experiència catastròfica de la participació del PCF en el govern Jospin.

Així doncs, aquesta expectativa va orientar els treballs de la Conferència, que es va anar reunint en el context de les cimeres de caps d’Estat de la UE i va anar elaborant posicionaments per configurar un marc programàtic i d’acció comú. Tanmateix, aquesta última esperança es va frustrar amb el gir gestionari de Rifondazione Comunista.

Aquest gir ha coincidit amb la constitució del Partit de l’Esquerra Europea, un agrupament de forces parlamentàries d’origen PC que gaudeix de grans subvencions del Parlament Europeu, però que no gosa posicionar-se políticament sobre temes estratègics degut a la manca total de cohesió política dels seus integrants (uns amb posicions neosocialdemòcrates, altres amb orientacions neoestalinistes, etc).

Tanmateix, el projecte del PEE és reconstruir els vells PCs en competència amb les iniciatives de la Conferència Anticapitalista. En el context actual (amb Rifondazione al govern a Itàlia, EUiA al govern de Montilla, amb el PCF preparant-se per pactar de nou amb els socialdemòcrates a França, la subalternitat d’IU respecte al PSOE, etc.) la pressió per entrar en governs social-liberals és molt forta.

Avui els principals suports de la Conferència són la LCR francesa, l’Aliança Roig-Verda danesa i el Partit Socialista Escocès, ja que els sectors més pragmàtics del Bloc d’Esquerres de Portugal i de Respect fan pressió perquè la CEAE entri en el PEE.

Per tant, qualsevol enfortiment de la IV Internacional (de la qual la LCR francesa és la secció europea més forta) arrossegarà la Conferència cap a l’esquerra. I qualsevol avenç de l’articulació anticapitalista enfortirà políticament les resistències continentals al neoliberalisme.

Les nostres tasques polítiques

Construir blocs anticapitalistes amplis és vital perquè hi hagi esquerres amb representació parlamentària capaces d’amplificar el discurs crític, de donar suport a les lluites socials i de tornar a organitzar els sectors socials abandonats per l’esquerra tradicional que poden ser manipulats per opcions populistes i xenòfobes davant l’aparent falta d’alternatives.

Evidentment, amb els nivells de consciència política actuals i el retrocés de les idees marxistes i revolucionàries entre el conjunt del poble treballador, aquest espai polític de representació d’una esquerra àmplia de lluita de classes no pot ser ocupat exclusivament per corrents revolucionaris com el nostre.

Estem vivint un moment de resistència després de molts anys de derrotes i retrocessos que fan que la perspectiva revolucionària a Europa s’hagi allunyat temporalment. Cal un llarg procés d’acumulació d’experiències i lluites perquè puguem posar d’actualitat la perspectiva revolucionària d’una forma immediata. Per això cal que els revolucionaris treballem per construir agrupaments amplis.

Tanmateix, no existeixen receptes màgiques de com fer-ho. No hi ha mai dreceres per construir aquests agrupaments, ja que només es poden bastir articulant un seguit de forces polítiques amb prou massa crítica per a arrossegar amplis sectors d’activistes socials, sindicals, associatius, etc. a la lluita política i electoral anticapitalista.

Ara bé, perquè això sigui possible, per ser creïbles, per tenir un veritable pes específic, la tasca immediata a la qual estem abocats a Catalunya és la transformació de Revolta Global en l’embrió d’un partit revolucionari el més militant, obert i dinàmic possible.