Programari lliure: el ’comunisme’ modern

per José Téllez [1]

Sovint hem sentit parlar del concepte ‘bretxa digital’. Quan se’n parla, es considera que existeix una ‘cibersocietat de la informació’. ‘Socialitzar-se’ ho entenem com ‘saber estar entre la societat’; per això és necessari saber llegir, escriure, tenir informació, etc. ‘Cibersocialitzar-se’ és el mateix, però dins la societat de la informació, és a dir, Internet i les noves tecnologies.

Aquesta nova manera de socialitzar-se s’ha de considerar com un dret bàsic de qualsevol ciutadà, sobretot si és de classe treballadora. Per a qualsevol lloc de feina, per senzill i artesà que pugui semblar, ens demanaran coneixements bàsics de programari (sobretot de Windows, Office, etc.).

Per a socialitzar-se dintre d’aquesta nova societat, necessitem uns recursos bàsics. Per a navegar per Internet, necessitem un ordinador (hardware o maquinari) i que aquest ordinador pugui fer coses, és a dir, que tingui programes (software o programari). Aquests recursos no són tan fàcilment accessibles, i no tothom hi pot tenir accés, per diferents problemes. També a la cibersocietat existeixen desigualtats socials, i hem de buscar les arrels per combatre-les. Un d’aquests motius (no l’únic) és l’ús privatiu del programari.

Software privatiu: opressió tecnològica

A mitjan els ‘70, els ordinadors eren eines per processar dades. Els programes que s’utilitzaven s’intercanviaven entre programadors lliurement. Va ser l’inici de la comunitat ‘hacker’. A poc a poc, les empreses van començar a veure el programari com un producte comercial i van prohibir la seva còpia i modificació, cosa que va desmantellar la comunitat ‘hacker’.

I com poden prohibir la modificació del programari? Ocultant el codi font de cada programa. Per explicar què és el ‘codi font’ se sol utilitzar l’exemple de les receptes de cuina. El ‘codi font’ seria la ‘recepta’ d’un plat de cuina, l’esquelet del programa.

Si anem a sopar a casa d’un amic i de postres ens fa un pastís que ens agrada molt... ràpidament pensem a demanar-li’n la recepta. Donem per fet que el nostre amic acceptarà a proporcionar-nos-la. Doncs bé, quan es comença a comercialitzar el programari, allò que s’està fent és negar-nos la recepta del pastís. És a dir, com si el nostre amic digués que si volem menjar pastís, ell és l’únic que el pot cuinar i que pot donar-nos-en.

El naixement del programari privatiu va provocar que les empreses productores de programari (com ara Microsoft) s’enriquissin de forma desmesurada. El preu excessiu dels programes al mercat va provocar també el naixement de la pirateria.

Durant molt anys Microsoft ha jugat a fer la vista grossa amb la pirateria. D’aquesta manera captava nous clients per a ‘esclavitzar-los’ després. D’aquí aquesta ofensiva ara contra la pirateria i el software lliure a nivell internacional. Volen lligar la majoria de la població perquè hagin de comprar els seus productes. És l’inici de ‘l’opressió tecnològica’.

L’ofensiva d’aquesta nova manera d’opressió és la globalització de les patents de programari. Fins ara només existien als EUA, però des de fa uns anys s’estan aprovant també als diferents països de la Unió Europea. En què es diferencien les patents del copyright?

El copyright protegeix les obres en la seva forma, però no la idea que conté l’obra. En canvi, la ‘propietat industrial’ (o les patents) reconeix el dret d’explotar en exclusiva l’invent patentat, impedint a d’altres la seva fabricació o investigació sobre ell. Quan es va instituir aquest sistema, estava lligat a invents mecànics, però aplicat a logaritmes matemàtics (el programari), és a dir, a idees concretes, és un acte de tirania absoluta.

Utilitzant el mateix exemple: si el nostre amic tingués el copyright de la recepta del pastís que tant ens ha agradat, ningú impediria que nosaltres féssim un pastís amb una recepta diferent. Amb una patent, el nostre amic controlaria el ‘pastís’ com a idea, tant és com el féssim. Aquesta és la idea base del programari privatiu.

L’alternativa transitòria: programari lliure

El 1984, el nord-americà Richard Stallman va establir una comunitat de programadors per crear entre tots un nou sistema operatiu (el programari ‘mare’), a la manera dels ‘hackers antics’ que compartien programes. Va llençar la idea en una llista de distribució de correu electrònic, i a poc a poc s’hi va anar sumant un bon grapat de creadors a través d’aquestes llistes. D’aquí va sorgir el 1990 el sistema GNU/Linux, la mare del programari lliure. Stallman i la seva fundació FSF (Free Software Foundation) també van definir que el programari lliure és aquell que contempli aquestes quatre llibertats per als usuaris:

 usar el programa amb qualsevol propòsit;
 accés al codi font per poder adaptar-lo;
 poder distribuir-ne còpies;
 poder millorar-lo i fer públiques les millores.

Amb els anys, la comunicat ‘hacker’ ha millorat el sistema GNU/Linux i avui dia és tan fàcil de fer-lo servir que qualsevol usuari sense gaires coneixements pot aprendre’l amb la mateixa facilitat que el Windows de Microsoft. A més, després del Linux s’han creat més aplicacions de programari lliure molt atractives: el OpenOffice per a documents de text; el Gimp per a retoc fotogràfic; el Firefox per a navegar per Internet; el Thunderbird, un potent gestor de correu... etc.

Amb els anys, tots aquests programes estan tenint molt d’èxit entre el públic general. El Firefox està gairebé empatat en nombre d’usuaris al seu competidor de Microsoft, l’Internet Explorer. Un altre avantatge és que, com que no està sota el pes del mercat i té el codi obert, n’existeixen traduccions a totes les llengües que no són rendibles comercialment (com ara el català o l’esperanto).

Programari lliure: comunisme modern?

La comparació de Bill Gates del programari lliure amb el comunisme ‘modern’ ha portat un intens debat entre la comunitat ‘hacker’. A alguns no els agrada, mentre que d’altres se n’enorgulleixen, veient el programari lliure com un veritable motor de canvi del sistema econòmic.

El cas és que el funcionament intern entre la comunitat ‘hacker’ és com hauria de ser en una futura societat socialista: els treballadors treballen per a la comunitat, són propietaris dels mitjans de producció i fan valer la màxima de “de cadascú segons la seva habilitat, a cadascú segons la seva necessitat”.

I el producte final, és realment efectiu i útil. Apart de governs com el de Brasil o Veneçuela, fins i tot la NASA o Microsoft utilitzen aquest programari com a base.

Llavors, com és que una alternativa al capital sigui utilitzada pel capital mateix? Doncs perquè utilitzar programari lliure serveix per reduir costos. Per aquest motiu moltes empreses ja veuen en el programari lliure un nou filó de negoci. Es pot utilitzar com a base de nous programes, i després patentar-los amb les noves lleis de patents de programari que s’estan aprovant a tota Europa.

El sistema de producció del programari lliure seria ideal funcionant en una economia no capitalista, però mai no serà la solució definitiva a les injustícies socials. Tornem a trobar als clàssics, per exemple a Lenin, una reflexió interessant en aquest sentit: “La llibertat d’impremta és una consigna principal de la ‘democràcia pura’. Aquesta llibertat serà un engany mentre les millors impremtes i les grans reserves de paper es trobin en mans dels capitalistes i mentre existeixi el poder del capital sobre la premsa”.