La guerra (no) ha acabat

per Solidarity [1] [2]

Els votants de les eleccions legislatives del passat 7 de novembre van rebutjar massivament la guerra a l’Iraq i la política dels dirigents que ha portat a aquest desastre. El resultat? Que el Partit Demòcrata ha aconseguit la majoria a les dues cambres del Congrés... i que s’estan enviant més tropes a Iraq.

Mentre el poble nord-americà exigeix una retirada immediata de l’Iraq, els demòcrates comparteixen ara amb un desacreditat Bush la responsabilitat d’aquesta guerra i del que passi en els propers dos anys de legislatura. La desagradable i inestable situació política dels propers temps estarà clarament marcada pels mateixos fets que van crear el context en què van tenir lloc les eleccions: la realitat de la derrota dels Estats Units a l’Iraq, una derrota que fou la força impulsora de les eleccions legislatives.

[...] La tasca assignada al “Grup d’Estudi sobre l’Iraq”, encapçalat per James Baker i Lee Hamilton, era analitzar, en primer lloc, com reduir la magnitud i les conseqüències globals de la derrota imperial i, en segon lloc, com vendre un programa de control dels danys, de manera simultània, a l’opinió pública nord-americana contrària a la guerra, als congressistes demòcrates i al règim sense futur de George W. Bush.

L’informe del Grup d’Estudi sobre l’Iraq recomanava el següent: l’establiment d’un consens entre els partits demòcrata i republicà; retirar-se de l’Iraq i alhora quedar-s’hi; fer que els iraquians siguin responsables del seu futur i, al mateix temps, privatitzar els jaciments petrolífers que es trobin en un futur al país en benefici de les empreses internacionals espoliadores; resoldre la crisi entre els palestins i els israelians mitjançant un reconeixement mutu, però sense obligar Israel a retirar-se dels Territoris Palestins Ocupats... En definitiva, l’informe, ben acollit com a “pragmàtic” per la majoria de demòcrates i republicans “moderats”, i criticat violentament pels sectors més dretanosos com una “rendició”, incloïa una sola afirmació que no fos ambigua: “La situació a l’Iraq és greu i s’està deteriorant”, exactament allò que els votants del 7 de novembre van demostrar que ja sabien.

El clar missatge subjacent era que una retirada dels Estats Units de l’Iraq és inevitable i necessària per no patir una derrota més clamorosa. No obstant això, l’informe de l’ISG va quedar arraconat abans que es pogués debatre.

La terrible crisi que s’estén des de l’Iraq cap a l’est i l’oest continua engolint pobles i nacions, des de Palestina i Líban fins a l’Iraq i Afganistan, i alhora amenaça el propi imperi que va precipitar el caos.

Una derrota que porta al desastre

Els Estats Units han perdut aquesta guerra, i com més es perllonga, més desastrosa esdevé per als iraquians i també per als nord-americans.

El nou consens sosté que iniciar la guerra fou una mala idea, que una execució incompetent va empitjorar la situació i que la “victòria” és impossible. Així doncs, els genis de la realista política exterior de l’administració de Bush pare estan tornant per portar a terme una “gestió adulta” en substitució dels ideòlegs neoconservadors que van fer-se càrrec de la fracassada “transformació de l’Orient Mitjà” propugnada per Bush fill.

Tanmateix, aquesta nova postura requereix una anàlisi crítica. El nou mantra “realista” manté que els objectius de la guerra de l’Iraq eren potser nobles, però no realistes: els Estats Units van provar de portar a l’Iraq el regal dels “nostres valors democràtics”, però el problema fou que els iraquians no tenien la cultura necessària per rebre’l. Altrament dit, el poble de l’Iraq ―no l’imperialisme i la invasió― és el culpable de la destrucció del seu propi país.

En realitat, va tractar-se d’una conquesta imperialista, amb l’objectiu d’establir un domini mundial i sense rival dels Estats Units, sense cap propòsit progressista ni democràtic. Si el fracàs de la invasió ha debilitat el poder imperial dels Estats Units, per a nosaltres aquesta és l’única part positiva d’un resultat bàsicament horrible.

L’ocupació, el principal obstacle

Els Estats Units no tenen cap paper legítim en la decisió de si el futur de l’Iraq rau en un Estat unitari, en una federació o en un procés de separació. L’ocupació de l’Iraq no posarà fi, no podrà posar fi, als centenars i fins i tot milers de casos de tortura i assassinats que tenen lloc setmana rere setmana.

L’ocupació ha destruït una part tan substancial del teixit social i de la infraestuctura del país ―després que el règim de Saddam hagués eliminat l’activitat política― que la gent troba certes mesures de protecció només en la identitat comunitària i en les milícies.

Diguem-ho clar: no va ser la democràcia allò que va fracassar a l’Iraq, sinó una conquesta i ocupació imperial justificada mitjançant tres mentides: que suprimiria l’amenaça d’unes suposades armes de destrucció massiva, que portaria a l’Orient Mitjà la “democràcia” i una “economia de lliure mercat” fonamentada en un model neoliberal patrocinat pels Estats Units, i que no suposaria cap despesa perquè el petroli iraquià finançaria la reconstrucció.

Després de tres anys (gairebé quatre) de carnisseria, cal que la democràcia a l’Iraq comenci a consolidar-se ―seria només un començament, però el primer pas essencial― per mitjà d’un acord entre les forces polítiques internes amb vista a evitar que el país entri en una espiral sectària. La presència dels ocupants imperials és el primer i principal obstacle per arribar a aquesta mena d’acord. En aquest sentit, el moviment antiguerra ha d’oferir un missatge clar i contundent a la majoria popular dels Estats Units: “Fora les forces d’ocupació!”.

Demòcrates per l’apartheid

Hi ha un aspecte, malgrat tot, en què el comportament recent dels demòcrates il·lustra de manera fefaent la completa futilitat d’esperar un canvi positiu de la política nord-americana vers una qüestió clau de l’Orient Mitjà, la crisi palestina.

Gairebé tots els demòcrates s’han apressat, cames ajudeu-me, a desmarcar-se d’un llibre publicat per Jimmy Carter, Palestine Peace Not Apartheid, perquè l’expresident utilitza una paraula absolutament prohibida, “apartheid”, per descriure la conducta d’Israel als Territoris Palestins Ocupats.

[...] Carter es limita a explicar la veritat sobre l’ocupació israeliana: que és una forma d’apartheid combinada amb colonialisme, sota els auspicis i la protecció de la superpotència imperial, la qual cosa fa que el suport dels demòcrates a la política israeliana sigui encara més obscè. La pau a l’Orient Mitjà no és possible fins que no s’acabi aquesta ocupació, que fa ja gairebé quaranta anys que dura.

Avui, per a qualsevol que tingui ulls per veure, resulta clar en què es convertirà la nova majoria al Congrés: en els Demòcrates per l’Apartheid.

Després de la fallida de l’aventura del règim de Bush a l’Iraq i de la crisi del domini imperial dels Estats Units des del Mediterrani oriental fins el subcontinent indi, l’intent de restaurar aquest poder inclou la genocida estrangulació econòmica dels Territoris Palestins Ocupats. Ara això ha provocat una guerra civil a Palestina, que només pot portar a un desastre sense vencedors.

Cal que als activistes antiguerra i per la solidaritat els quedi ben clar que el Partit Demòcrata no és pas cap amic del poble palestí, i menys encara un opositor principista de la guerra imperialista a l’Iraq o a qualsevol altre lloc. En efecte, el moviment ha d’exercir una pressió de masses sobre el nou Congrés, per aconseguir tant la retirada de l’Iraq com justícia per Palestina, però cal que ho faci des d’un punt de vista independent, sense autoenganyar-se respecte a la vertadera postura dels demòcrates.

CAP DÒLAR PER A LA GUERRA! RETORN DE LES TROPES ARA!