Prodi bis, un govern impermeable als conflictes

per Carlos Sevilla, des de Roma. [1]

Una hàbil maniobra "neocentrista", amb la incorporació de sectors del centre-dreta a la nova majoria parlamentària en el Senat, ha permès aclarir, a nivell general, l’orientació social-liberal i militarista empresa en la primera fase del govern i expressada principalment a través de l’enviament de tropes al Líban, el seu manteniment a l’Afganistan, i l’empremta antisocial -tiquet sanitari, augment de les despeses militars, retalls en educació- de la llei de pressupostos generals per al 2007.

L’agenda per a aquesta "fase dos", recollida en els anomenats "dotze punts de Prodi", constitueix la base programàtica que ha permès compactar la nova majoria, revelar el contingut real del programa de l’Unione i blindar el govern davant les mobilitzacions socials que han anat desenvolupant-se en els últims mesos.

Els anomenats "dotze punts de Prodi" mostren la subalternitat a la política exterior nord-americana en el front de la guerra "interna", amb la construcció de la nova base americana a Vicenza, i en el de la guerra "externa", amb el manteniment de les tropes a l’Afganistan en un context en el qual s’anuncia per a primavera una nova matança neocolonial contra la resistència neotalibana.

Altres punts importants de l’agenda del govern seran: la contrareforma de les pensions amb l’alçament de l’edat de la jubilació, l’aposta per la "modernització" de les infraestructures amb la construcció del Tren d’Alta Velocitat (TAV) Lió-Torí i les regasificadores en diferents punts d’Itàlia; i, finalment, l’aprovació d’una versió descafeïnada de llei de parelles de fet.

Aquestes qüestions havien vist sorgir grans mobilitzacions a nivell local que van culminar amb la mobilització nacional del 17 de febrer passat a Vicenza amb 200.000 manifestants i que ha traçat la "línia divisòria" entre el "poble d’esquerres" i un executiu que ha decidit "autonomitzar-se dels conflictes socials".

En aquest quadre polític, les dues forces principals del govern, el social-liberal Partit dels Demòcrates d’Esquerra (PDS, exPCI) i els democristians de la Margarida, busquen la seva fusió en un Partit Democràtic a l’estil nord-americà.

Davant aquest moviment al "centre" de l’esquerra social-liberal, Rifondazione Comunista (PRC), subalterna al govern en totes les qüestions fonamentals, està dissenyant una "esquerra de govern" per ampliar el seu camp polític. El seu projecte és una "refundació socialista" que estaria composta pel PRC, els Verds i sectors procedents del vell Partit Comunista Italià, especialment l’esquerra del PDS i el Partit dels Comunistes Italians de Cossutto.

El "partit de lluita i de govern" teoritzat per Fausto Bertinotti -exsecretari general del PRC i avui president de la cambra dels diputats- assisteix al final del seu cicle polític. Ha desplaçat definitivament el seu camp de gravitació des de la construcció del conflicte social a la "sala de màquines" parlamentària. L’instrument privilegiat que desencadenarà la mecànica política d’aquests desplaçaments serà previsiblement l’aprovació d’una nova llei electoral.

Sinistra Critica (que agrupa als i les militants de la Quarta Internacional), davant l’expulsió del PRC del seu senador Franco Turigliatto per oposar-se a la política exterior de Prodi (Afganistan i Vicenza), ha hagut de constituir un grup propi en el Senat, que donarà ressonància parlamentària a les lluites socials contra les quals aquest govern, de majoria parlamentària, però de minoria social, pretén blindar-se.

Aquesta proposta passa per la construcció d’espais unitaris d’oposició social -intentant revitalitzar l’experiència del moviment dels fòrums socials- i per l’articulació d’una esquerra anticapitalista que doni una sortida política alternativa a la participació de l’esquerra en els governs d’hegemonia social-liberal. Esperem que es tracti d’un partit de lluita i no de govern, útil per a les resistències que s’acosten.