L’Extrema Dreta a l’Estat Espanyol: Un nou ascens?

per Miguel Urban [1]

L’extrema dreta està acaparant una atenció mediàtica inusitada en els últims temps, gràcies a la seva visualització en les manifestacions frontistes del Partit Popular i al seu activisme juvenil, cada vegada mes intens. Aquest tractament mediàtic ha obviat sistemàticament la qüestió dels partits o organitzacions polítiques de la ultradreta i la seva situació actual, que constitueix el veritable nus gordià de la qüestió.

Del búnker a la nova dreta

A principis de la dècada dels setanta, la gran majoria dels europeus pensava que el renaixement de les organitzacions feixistes s’articularia entorn de les restes de les dictadures mediterrànies (Portugal, Grècia i Estat espanyol), però el temps ha demostrat el contrari. A l’Estat espanyol l’extrema dreta hi vivia acomodada i encotillada per la figura i el govern del general Franco, que havia anul·lat, des del començament de la dictadura, qualsevol tipus d’organització autònoma o independent, fins i tot entre els propis sectors polítics que sustentaven el règim.

En l’ocàs de la dictadura, es va conformar un sector de la ultradreta que va actuar com a lobby polític, designat popularment com el Búnker, que serà el germen de la gran majoria dels partits de l’extrema dreta durant la transició. El grup hegemònic d’aquesta època va ser l’ultra-catòlica Força Nova, liderada per Blas Piñar, que va aglutinar gran part dels elements més nostàlgics del franquisme i un sector juvenil molt actiu, gaudint de gran capacitat de mobilització, un dels trets genètics de la ultradreta del nostre Estat. Tot i que aquest espectre polític havia gaudit, durant gairebé quaranta anys, de l’exclusivitat de l’aparell de l’Estat i del règim, es va veure incapaç de competir electoralment en el marc d’unes eleccions amb una “democràcia formal”. Això va determinar l’esdevenir de l’extrema dreta en les pròximes dues dècades: un gran activisme, fonamentalment juvenil, polarització de les opcions partidistes i nul·la representativitat parlamentària.

Aquesta situació va acréixer la crisi i la desorientació dels principals grups, que es van dissoldre (Força Nova ho va fer el 20-N del 1982), recalant gran part dels seus quadres dirigents en AP, o es van convertir en grupuscles amb nul·la incidència política, iniciant el lent camí de transformació que els seus homòlegs europeus van haver de caminar després de la II Guerra Mundial.

Des de principis dels vuitanta fins a mitjan dels noranta es van desenvolupar diversos processos paral·lels de reconstrucció. D’una banda va haver-hi una autocrítica profunda dels seus postulats en clau de la nova dreta nascuda a Europa. Es van animar gran quantitat de revistes i centres d’estudi teòrics, entre els quals va destacar el grup neonazi Círculo Español de Amigos de Europa, que va intentar introduir els elements teòrics que van caracteritzar la renovació ideològica del “maig blanc”.

Aquest procés va significar, en un primer moment, una profunda crisi ideològica, ja que trencava amb els postulats de la dreta catòlica ultramuntana, clàssicament espanyola, i només va calar entre certs sectors juvenils, que es van definir com a antisistema, fent de l’activisme al carrer una de les seves principals caixes de reclutament. El principal exemple d’aquest procés van ser les Bases Autónomas.

Però actualment gran part d’aquests principis s’estan convertint en hegemònics, relegant la nostàlgia franquista a un segon pla i enllaçant amb els postulats dels grups d’ultradreta europea, com ara la crítica al sistema de representació i a l’actual model de construcció europea i de globalització neoliberal, avantposant-hi la unió de les pàtries, l’exaltació de la xenofòbia i el populisme, i l’abandó de l’ideal catòlic, igualitari i uniformador.

Paral·lelament a aquesta reelaboració teòrica, neixia un fenomen nou en la política de l’Estat espanyol, el populisme contestatari, un fenomen difícil de classificar, però que va representar un feixisme elemental que va recollir un vot de protesta. Amb tot, per les seves grans debilitats, fonamentalment ideològiques i estratègiques, no es va saber consolidar. Un exemple d’això es el Grup Independent Liberal, liderat per l’empresari Jesús Gil, que va arribar a governar diferents municipis andalusos, incloent-hi Marbella. Aquest camí està sent actualment explorat, de forma més intel·ligent, per la Nova Dreta, explotant i rendibilitzant políticament focus de conflictivitat local entorn de temes d’ordre públic o immigració.

És possible la creació d’un partit d’extrema dreta amb expectatives d’èxit electoral en l’estat espanyol?

El clima social generat davant problemes fonamentals com ara la immigració, l’atur o la qüestió de la unitat territorial de l’Estat pel propi PP i els seus mitjans de comunicació afins, i no contrarestat ni per les polítiques governamentals, ni tampoc per l’esquerra institucional en el pla de les idees o al carrer, està conformant un brou de cultiu extraordinari per a la florida d’una alternativa d’extrema dreta, que conformi un nínxol electoral estable, que fins a ara ha romàs en les files del PP.

És possible que una part significativa del seu electorat recali en una alternativa ultraderetana? Uns anys enrere, la resposta hauria estat categòricament negativa, però ara s’estan articulant diferents opcions polítiques capaces de poder competir per una part d’aquest electorat més disconforme amb un eventual gir del PP al centre, fins i tot capaç de tenir representació municipal amb un electorat propi.

Referint-se a Europa, Piero Ignazi argumenta que “l’elevat nivell de polarització dels partits conservadors clàssics respecte als socialdemòcrates va fer que els primers endurissin el seu discurs i incorporessin en la seva agenda demandes encara no formulades per actors socials i que després van atenuar per la seva vocació governamental. Aquesta tàctica dels partits conservadors va crear un espai polític que van deixar lliure i que la ultradreta postindustrial va aprofitar amb èxit.”

Frente español

Dues tendències es perfilen com les possibles candidates a liderar aquest procés. Una és la Plataforma Frente Español, hegemonitzada per una renovada Falange Española, agrupa diversos col·lectius i partits que podríem titllar de nostàlgics del franquisme o hereus dels vells feixismes (Fuerza Nueva, Falange Española/La Falange y España 2000). No obstant això, l’ascens de joves quadres militants els ha aportat una empremta renovadora en discurs i estètica, que conjuga l’ideari clàssic de l’ultra dreta tradicional amb certs aspectes de la Nova Dreta. Aquesta plataforma s’ha descompost en aquest últim any, però es podria recompondre.

El punt fort d’aquest corrent és la qüestió de la unitat d’Espanya, on ha sabut explotar la creixent polèmica i mobilització de masses, articulades des del PP i les seves organitzacions socials afins, davant el nou estatut de Catalunya i l’anomenat procés de pau a Euskal Herria, on ha aconseguit guanyar visualització social al si de les mobilitzacions, i discurs polític, presentant-se com el nucli més intransigent del moviment contra la treva i les negociacions amb l’esquerra abertzale.

La seva oposició al projecte de llei de recuperació de la memòria els està permetent recuperar un cert protagonisme perdut, amb mobilitzacions pròpies de fins a 6000 persones pels carrers de Madrid i una certa visualització mediàtica.

Els principals obstacles per a agrupacions electorals futures d’aquest arc polític segueixen sent, d’una banda, la seva excessiva dependència dels aspectes nostàlgics del franquisme i, per un altre, l’atomització d’aquest espectre polític.

Nova extrema dreta

L’altra gran tendència, la “nova extrema dreta”, encara que actualment minoritària dintre de l’espectre de la ultradreta, és la que a mitjà termini pot aconseguir els més grans rèdits electorals. Les formes, estètica i discurs trenquen amb la tradició nostàlgica franquista i del nacional-catolicisme i intenten entroncar amb problemàtiques actuals. Han introduït en el seu discurs polític, com a punt clau, el fenomen de la immigració des de la perspectiva d’amenaça a la identitat nacional. El suposat augment dels índexs de delinqüència vinculada a la immigració i la demanda de majors mesures de seguretat i control s’han convertit en arguments fàcils a l’hora de buscar el suport social.

La immigració és actualment, segons el baròmetre del CIS, el problema que més preocupa els ciutadans, amb un 59,2%. El govern del PSOE ha adoptat una política nefasta, recorrent a les Forces Armades davant el drama humanitari de les tanques de Ceuta i Melilla i comprant governs corruptes per a externalitzar les fronteres de l’Estat espanyol. A això s’hi suma una política de criminalització de l’immigrant i d’alarma social, per part del PP, catalogant els fluxos migratoris com a invasions o desenvolupant vídeos propagandístics on es fica la delinqüència comuna i els immigrants en el mateix paquet. Aquest tractament de la immigració conforma una conjuntura social i mediàtica favorable per a l’ascens de les opcions polítiques de l’extrema dreta populistes.

L’agrupació que més projecció política té en aquest sentit és Democracia Nacional, partit que ha estat realitzant una intensa política propagandística contra els fluxos migratoris. El 2000 va inaugurar la campanya “Alto a la invasió”, en la qual es mostrava una pastera creuant l’Estret, i, arran de la mort d’un jove en un parc del barri madrileny de Villaverde el 2004, va començar la campanya “Els espanyols primer”, que ha consistit a “recuperar” els parcs i les pistes esportives suposadament “usurpades” per la immigració llatinoamericana. A més, va realitzar una manifestació a Tenerife el 12 d’octubre, dia de la Hispanitat, en plena crispació social amb la reiterada arriba de caiucs a les costes canàries.

Un exemple particular d’aquesta tendència el representa la Plataforma per Catalunya, liderada per un notori ex-militant de Fuerza Nueva, Josep Anglada, que ha construït una organització de nou tipus, de caràcter populista i arrelada en el seu medi, amb l’ús del català, i basant la seva activitat política en la rendibilització de focus de conflictivitat local, amb temes com l’ordre públic i la immigració. En aquest sentit, ha aconseguit consolidar certs nuclis municipals que li van reportar importants resultats electorals el 2003, amb un regidor, i percentatges de vot que van des del 5,6 al 9,2, a Cervera, Manlleu, El Vendrell i Vic, a més d’un regidor a Premià de Mar per a una candidatura anti-mesquita.

‘Ciutadans’

Encara que no es pot classificar Ciutadans/Partit de la Ciutadania com un partit d’ultradreta, ni tan sols assimilar-lo a aquest espectre polític, algunes característiques i punts forts del seu èxit són, si més no, semblants a les de certs partits polítics europeus de l’extrema dreta populista.

Ciutadans és un partit sense una inscripció ideològica clara o, si en té, és confusa. El seu programa polític és principalment reactiu, fent del seu rebuig al suposat nacionalisme excloent el seu principal cavall de batalla. Es presenten davant l’electorat com els representants dels ciutadans, amb una crítica implícita i explícita al sistema de representació partidista actual, però sense qüestionar els fonaments del model de representació. Es presenten com a víctimes dels suposats atacs de la partitocràcia catalana i els mitjans de comunicació que la donen suport, malgrat el fet que ha estat la cobertura mediàtica, especialment de la COPE, allò que els ha donat la visualització necessària per al seu èxit electoral.

És significatiu el sondeig postelectoral elaborat pel centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat entre els votants de Ciutadans que mostra un important desconcert del seu electorat davant l’ adscripció política del partit. El 49,3% el situa a la dreta, 27,3% en el centre i només el 15,9% a l’esquerra. Aquesta disparitat, encara que es decanta cap a la dreta, mostra com opcions polítiques populistes poc definides ideològicament, però amb una idea força reactiva (rebuig al nacionalisme) poden obtenir bons resultats electorals. Fins i tot el 3,8% dels seus electors el situa en l’extrema dreta. En aquest sentit, és significatiu també que Josep Anglada, president de Plataforma per Catalunya, hagi demanat el seu ingrés en Ciutadans.

Totes aquestes característiques són comunes amb el Front Nacional de Le Pen i la majoria d’elles han estat clau en l’èxit del populisme d’extrema dreta que propugna. Tanmateix, no es pot catalogar Ciutadans com una opció partidista dintre d’aquest espectre polític. Entre altres coses, per la seva actual falta de posicionament en aspectes clau de l’extrema dreta com la immigració o la seguretat ciutadana, i per l’adscripció plural de la major part dels seus fundadors. Allò que sí és interessant per a aquest article és com opcions populistes, que en cert sentit connecten en els seus punts forts amb la nova dreta europea, poden arribar a èxits electorals relativament importants a l’Estat espanyol.

És simptomàtic que un partit com ara Democracia Nacional, en la seva valoració de les eleccions catalanes, atribueix els seus pobres resultats (0,09% del total de Catalunya, on és la primera vegada que es presenta) a la irrupció en l’escena política catalana de Ciutadans que,segons ells, ha catalitzat gran part del vot de protesta que hauria d’haver recaigut en la seva formació. Sense abonar aquestes afirmacions, és important ressenyar que Ciutadans ha obert un camí que pot ser emulat per formacions d’extrema dreta en un temps no molt llunyà.

L’esquerra alternativa s’ha de prendre molt seriosament la possibilitat que, més d’hora que tard, aparegui una opció electoral de l’extrema dreta amb un cert arrelament social. Si volem assumir el repte de frenar al feixisme, hem d’abordar i aportar solucions a les problemàtiques que actualment són l’eix clau del discurs i de la pràctica política de la ultradreta. Per a això és fonamental que renovem la nostra anàlisi teòrica i nostra practica política sobre la problemàtica de l’extrema dreta.