,
Web de RevoltaGlobal
Arrel de la web > Notícies > Internacional > Bèlgica: Per un federalisme social i solidari

Bèlgica: Per un federalisme social i solidari

dimarts 23 d’octubre de 2007

Totes les versions d’aquest article:

  • [català]

 

Els nacionalistes flamencs estan a l’ofensiva per tal d’accentuar la divisió de Bèlgica, entre francòfon si gent de parla holandesa. Aquesta divisió porta prejudici als drets socials.


per Chris Den Hond [1]

El gran vencedor de les últimes eleccions belgues, Yves Leterme (demòcrata cristià flamenc), no es va pas equivocar quan va entonar “La Marsellesa”, en lloc de l’himne belga, durant l’última festa nacional del 21 de juliol. No es tracta de l’enèsim acudit belga. Aquest “error” – del tot conscient – expressa perfectament quines són les intencions nacionalistes o regionalistes de la classe política flamenca. Les dificultats per formar el nou govern belga palesen la realitat d’un sistema d’Estat federal que, amb dos pobles, ha resolt el problema de l’opressió cultural i lingüística dels flamencs, però ha creat una nova injustícia vers els francòfons que viuen a tot un seguit de municipis “flamencs” al voltant de Brussel·les. Al mateix temps, pel que fa a les qüestions socials i econòmiques, aquest sistema federal estimula les tendències regionalistes – i fins i tot separatistes – i fa que alguns sectors es plantegin el trencament de la Seguretat Social com a sistema únic.

A Bèlgica, les problemàtiques nacionals tenen molta història. Des de 1830 fins a 1970, el país ha romàs un Estat estrictament unitari, i sobretot francòfon. Fins i tot la burgesia flamenca s’expressava en francès. Després de la primera guerra mundial, la consciència de l’opressió del poble flamenc va fer un salt endavant, quan els soldats flamencs, que rebien les ordres dels seus oficials en francès, tornaren del front. Després de cinc reformes successives (1970, 1980, 1988, 1993 i 2001), Bèlgica esdevingué oficialment un Estat federal, amb tres comunitats (flamenca, francesa i alemanya) i amb tres regions (Flandes, Valònia i Brussel·les).

Circumscripcions obsoletes

Tota la lluita flamenca ve d’una frustració cultural. Els flamencs lluitaven contra la discriminació engendrada per una classe dominant que parlava en francès; no lluitaven pas contra un altre poble. En l’ensenyament secundari i superior, només es feia servir el francès fins a l’any 1930, data en la qual va ser creada a Gand la primera universitat de parla neerlandesa. Fins als anys 1950, l’expansió econòmica i el creixement industrial se situaven fonamentalment a Valònia, al voltant de les seves mines i fàbriques. Els fluxos migratoris dels treballadors flamencs fornien la mà d’obra que necessitava el desenvolupament d’aquesta regió i àdhuc pervenien a França. Però amb la disminució de la importància de les mines, la indústria siderúrgica es va anar instal·lant allí on arribaven les matèries primeres provinents de les colònies, val a dir els ports marítims de Flandes. Així doncs, al costat de la burgesia francòfona, una burgesia flamenca autònoma es va anar desenvolupant i, en el marc de la Bèlgica unitària, el seu pes polític va anar augmentant. Avui en dia, la burgesia flamenca no és pas del tot separatista, però és indiscutiblement regionalista. Considera que la regionalització dels temes socials i econòmics pot afavorir la seva política liberal de destrucció de les conquestes socials.

En el decurs de les nombroses reformes de l’Estat belga, el problema de la capital, Brussel·les, aïllada enmig de territori flamenc, ha estat el més difícil. El 1830, Brussel·les era una vila flamenca: només un 15 % de la seva població parlava francès. Aquesta proporció, però, s’ha anat invertint progressivament. Si l’any 1880 es va assolir un equilibri lingüístic, avui en dia més del 85 % de la població brussel·lesa és francòfona. Tanmateix, a partir de 1989, la capital belga s’ha vist atribuir un estatus de regió bilingüe... tot i romandre envoltada d’una regió flamenca unilingüe. Així doncs, no hi ha continuïtat territorial entre la regió brussel·lesa bilingüe i la zona francòfona.

El 1963, quan es va dissenyar la frontera lingüística, la regió de Brussel·les capital fou limitada a dinou municipis [2]. Però aquest traçat reprenia els límits administratius heretats d’un cens establert l’any 1947 ! I cal dir que, entre 1947 i 1963, la població francòfona ha augmentat notablement a Brussel·les i les seves rodalies. Aquesta evolució demogràfica ha seguit confirmant-se fins avui. El compromís de 1963 reduïa doncs Brussel·les a un territori massa exigu, i deixava sense cap dret lingüístic una important població francòfona que vivia a la perifèria flamenca de la capital. A cada etapa de l’evolució institucional de Bèlgica cap a un règim federal, oficialitzada l’any 1993, aquesta “frontera lingüística” fou confirmada, i esdevingué progressivament gairebé una frontera d’Estat per a nombrosos responsables polítics flamencs. A hores d’ara, dues consignes s’oposen frontalment: “Vlaanderen Vlaams” (Flandes flamenc) per als nacionalistes d’aquesta zona, i la demanda d’ampliació de la regió bilingüe de Brussel·les pel que fa als francòfons i als demòcrates flamencs [3].

Injustícia

El federalisme territorial significa la delimitació d’un territori determinat gestionat per un govern. Vet aquí la concepció tradicional, que voldria que cada Estat disposés del seu propi territori. Però traçar fronteres entre les persones i els pobles esdevé cada cop més problemàtic en regions on la població és barrejada, car, molt ràpidament, sorgeixen noves minories. En el cas de Bèlgica, seria preferible aplicar un federalisme que permetés crear institucions culturals i lingüístiques per a les dues comunitats que hi conviuen. És el que s’ha fet a la regió brussel·lesa , que ha esdevingut així bilingüe: flamencs i francòfons poden triar l’escola – neerlandesa o bé francòfona – per als seus fills, de la mateixa manera que poden constituir centres culturals o escollir la llengua en què són redactats els documents de l’administració, de correus o de les oficines de treball.

Però aquest federalisme bilingüe només s’aplica a les regions que tenen una població amalgamada, com és el cas de Brussel·les. Un francòfon d’Anvers (a Flandes) no pot enviar els seus fills a una escola francòfona, de la mateixa manera que un flamenc que visqui a Charleroi (Valònia) ha de parlar francès quan va a l’oficina de correus o s’adreça als serveis de l’ajuntament. Ambdues regions són unilingües. Per a les minories que viuen a les zones limítrofes de cada frontera lingüística, s’ha instal·lat un sistema de facilitats lingüístiques, per tal de garantir els seus respectius drets culturals i lingüístics a la minoria flamenca o alemanya de la regió unilingüe valona, a la minoria francòfona de la regió de parla alemanya (annexionada després de la Primera guerra mundial) i a la minoria francòfona que resideix a la regió flamenca. Aquest sistema funciona correctament, llevat d’alguns municipis de l’entorn de la regió de Brussel·les. Hi ha sis localitats de la regió flamenca al voltant de la capital – Wemmel, Wezembeek-Oppem, Crainhem, Drogenbos, Linkebeek i Rhode-St-Genèse – que compten amb més d’un 50 % de població francòfona. A setze altres municipis “flamencs” de les rodalies de Brussel·les, hi ha una minoria francòfona que representa entre un 10 % i un 40 % de la població local i que té prohibit tanmateix crear institucions culturals o lingüístiques de parla francesa. La qual cosa no és conforme al Tractat del Consell d’Europa per a la protecció de les llengües regionals o de les minories. Bèlgica va signar aquest tractat l’any 1995, però no l’ha ratificat. (França ni tan sols l’ha signat).

Aquesta situació absurda és conseqüència de la frontera lingüística, establerta a partir de les estimacions fetes l’any 1947. Atesa l’evolució demogràfica, avui en dia és difícil mantenir aquesta frontera i, a més a més, negar els drets culturals d’una important minoria francòfona que resideix als municipis flamencs. Sobretot quan el 15 % de flamencs que viu a la regió bilingüe de Brussel·les disposa de les mateixes institucions que el 85 % de francòfons restant. Seria lògic, per tant, incloure aquests municipis dins la regió bilingüe de Brussel·les. Però els nacionalistes flamencs no només rebutgen aquesta reivindicació, sinó que voldrien a més a més abolir les facilitats lingüístiques. Els qui pensen que Flandes hauria de romandre estrictament “flamenc”, fins i tot allí on hi ha una minoria de més d’un 15 % de francòfons – per no dir un 30 % i a voltes més d’un 50 % -, haurien d’explicar perquè Brussel·les, per contra, no hauria d’esdevenir una ciutat purament “francòfona” quan més del 85 % dels seus habitants són de parla francesa...

Preservar els drets socials

L’opressió cultural i lingüística del poble flamenc en el si de l’Estat belga es va resoldre mitjançant tot un seguit de reformes que ens han dut a la formació d’un Estat federal. Però aquest sistema ha instaurat una mena de federalisme en el qual els temes socioeconòmics han esdevingut un afer comunitari o bé regional: l’energia, l’urbanisme, el medi ambient, el treball, l’economia, l’habitatge, l’agricultura i la pesca, la fiscalitat, les obres públiques i els transports. Alguns d’aquests temes han estat íntegrament regionalitzats. D’altres només ho han estat parcialment, i la dreta flamenca exigeix una regionalització completa. Els treballadors i treballadores valons, brussel·lesos o flamencs es veuen així cada cop més dividits, obligats a defensar els seus drets socials en un petit marc regional, però confrontats a una mateixa política liberal per part de la burgesia o del govern, tant si són flamencs, brussel·lesos o valons, com si es consideren belgues.

Contra aquesta evolució, tot un seguit de sindicalistes, d’artistes, de periodistes, de militants associatius, així com universitaris flamencs, brussel·lesos i valons han llençat un manifest amb el títol “Salvem la solidaritat”. Els signataris declaren no voler “que s’alcin nous murs entre les persones, entre les diferents regions i els països”. En el text, que ha recollit ja prop de 100.000 adhesions, es diu també: “Volem un salari digne a canvi del mateix treball, més enllà de la llengua que cadascú enraoni. Volem que qualsevol persona que es quedi sense feina tingui accés a les mateixes ajudes, independentment de la regió on visqui. Volem que tots els infants tinguin les mateixes oportunitats, independentment de la regió on hagin nascut. Volem que totes les persones grans conservin un dret idèntic a una pensió decent, més enllà del fet que visquin a Brussel·les, a Flandes o a Valònia. En un mot: volem la solidaritat, i no pas l’escissió”. La batalla no està perduda.

Notes

[1Article publicat al setmanari Rouge. 12/10/2007

[2La regió de Brussel·les comprèn els 19 municipis que componen la ciutat de Brussel·les, però en són excloses les localitats veïnes de la capital, situades a Flandes, en què viu una minoria o bé una majoria de francòfons.

[3El terme “demòcrata flamenc” fa referència aquí a la gent favorable a la concessió de drets culturals i lingüístics a la població francòfona que viu a la perifèria de Brussel·les, i que és partidària d’incloure els municipis “flamencs” dins de la regió bilingüe de la capital. Aquesta expressió no s’aplica en aquest cas als partits flamencs pretesament “demòcrates”, que volen limitar encara més, o fins i tot abolir, les poques possibilitats lingüístiques de què disposen les poblacions francòfones esdevingudes majoritàries en els sis municipis que envolten Brussel·les. El mot “nacionalista” només revesteix un caire progressista quan es tracta de pobles oprimits.


contacte revolta global contacte  |  contacte amb el webmaster webmaster  |  Seguir la vida del lloc RSS 2.0  |  tornar a dalt inici