,
Web de RevoltaGlobal
Arrel de la web > Revista > 2008 > #40 desembre-gener 2008 > Drets i llibertats en perill

Drets i llibertats en perill

Polítiques repressives i el pretext de ’la lluita contra el terrorisme’

dijous 7 de febrer de 2008

Totes les versions d’aquest article:

 

La creixent criminalització dels moviments socials i de l’esquerra anticapitalista que s’està produint a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol va acompanyada per un augment de la repressió policial i la vulneració dels drets i llibertats dels ciutadans, que s’han de situar tant en les particularitats pròpies de la nostra societat com en un fenomen d’abast global. Les polítiques repressives, contrainsurgents i securitàries s’han generalitzat a tota la Unió Europea sota el pretext de “la lluita contra el terrorisme global”. Per assegurar l’hegemonia del capitalisme neoliberal es lluita contra els moviments socials que puguin plantejar una alternativa real al sistema neoliberal.


per Mariona Ferrer [1]

Terrorisme, crim global, manifestació violenta dels antisistema,... aquestes són algunes de les paraules que, a través dels grans mitjans de comunicació de masses, certs sectors de la ciutadania van assumint com un “perill” contra el qual cal lluitar. Es produeixen discursos legitimadors per facilitar les actuacions policials i repressives: la “guerra contra el terrorisme”. Els grans mitjans de comunicació transmeten visions catastrofistes i de por per fer que la ciutadania accepti l’increment de la seguretat i el control policial; que accepti també, o vegi com a necessària, la repressió policial.

Això pot ser entès com la construcció social de la por, un mecanisme per legitimar la repressió i el control social buscant consens d’aquestes actuacions entre sectors de la població. És un fenomen cada cop més generalitzat en el discurs dels grans mitjans de comunicació, mitjans que, com ja sabem, formen part de les grans corporacions i poders econòmics i que, per tant, reprodueixen el sistema de dominació actual. Aquest discurs mediàtic de la por s’està arrelant a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol i s’ha de situar en la creixent criminalització dels moviments socials i grups d’esquerra anti-capitalista, que utilitzen les acciones de protesta com un repertori més de la seva estratègia d’acció.

En el cas català, el pitjor és que aquesta criminalització mediàtica de la dissidència social i política, va en consonància amb un ús major de la repressió contra els moviments socials contestataris i alternatius per part de les autoritats policials (dirigides per una Conselleria de l’Interior i un govern tripartit teòricament “progressistes”...). Un exemple recent d’aquesta situació ha estat la forta repressió per part dels Mossos d’Esquadra de la manifestació del passat 17 de novembre de protesta per l’assassinat del jove antifeixista a Madrid convocada per diferents col·lectius de l’esquerra radical a Barcelona (vegeu l’article a la p. 6).

Però, tenim molts més casos recents: l’actuació repressiva per part de la policia autonòmica després de l’afer de la Núria Pòrtulas, el segrest de manifestacions antirepressives com la del 17 de juny o la del 29 de setembre, les detencions arran de la crema de fotos del Rei, l’episodi del “kubotan”, etc. La mateixa ordenança cívica de l’ajuntament de Barcelona planteja clars límits a la llibertat d’expressió i d’ús de l’espai públic per a la denúncia social.

Una de les coses que tenen en comú tots aquests casos és la repressió al dret, recordem, constitucional, de manifestar i expressar les diferències ideològiques. A nivell estatal, la persistència del conflicte basc i l’acció armada d’ETA s’utilitzen per aprovar legislacions antiterroristes que vulneren els drets bàsics dels ciutadans (entre altres, la reforma del PP del Codi Penal allargant penes a 40 anys, la Llei de Partits, el tancament de diaris, etc. ).

Ara bé, aquesta situació d’indefensió ciutadana davant la impossibilitat o dificultat d’exercir els drets de manifestació, d’expressió o d’associació no és exclusiu de la realitat catalana o estatal, tot i que en cada societat té particularitats pròpies. Aquesta política de prohibició i de supressió, amb l’ús de la força si cal, s’ha de situar en un context molt més global que es caracteritza per l’extensió de les polítiques repressives, contrainsurgents i securitàries a tot el món i, molt en particular, a la Unió Europea i als Estats Units després de l’atemptat de l’11 de setembre del 2001: “la lluita contra el terrorisme global”.

Òbviament, les democràcies liberals capitalistes més “avançades” no són els únics territoris que pateixen aquesta onada de polítiques. No obstant això, és important destacar la importància d’aquest fenomen en aquests contextos perquè aquests Estats exerceixen com a “models paradigmàtics” de la democràcia representativa i capitalista que defensen. I teòricament una de les seves característiques de legitimació és que la ciutadania té dret a participar en els afers públics. Si els mateixos Estats limiten la possibilitat d’exercir els drets i llibertats fonamentals del ciutadans, podríem definir el propi sistema com a “no democràtic”.

Les polítiques repressives i securitàries actuals a Europa

A Europa, la lluita contra el terrorisme i la creixent importància de les polítiques d’àmbit comunitari i les relacions intergovernamentals de l’UE, faciliten l’aplicació de polítiques repressives i policials molt restrictives. Per començar, des de mitjans dels anys 70, es comença a produir una creixent cooperació policial a Europa que trobarà un dels seus punts màxims més endavant amb la creació de l’autonomia policial a nivell supranacional i el desenvolupament de l’EUROPOL (la policia europea) i d’una unitat antiterrorista dins d’aquesta.

A més, des dels 90, s’han anat creant grans bases de dades i sistemes d’informació (Sistema d’Informació de Schengen, SIS) que faciliten el control policial transnacional dels ciutadans comunitaris i dels immigrants. No cal dir que és un sistema que vulnera els drets a la intimitat i a la protecció de dades. També s’ha aprovat la decisió marc sobre l’arrest europeu, que permet l’extradició immediata de detinguts a l’Estat emissor de l’odre d’arrest.

S’han anat aprovant reglaments i normes intergovernamentals en matèria de seguretat i control fronterer, però no es legisla al nivell suficient per desenvolupar la legislació comunitària. Això facilita l’arbitrarietat de la policia i provoca la indefensió dels ciutadans. Pensem que, independentment de la valoració que fem del nostra sistema judicial, normalment les accions policials en els Estats membres estan controlades, en teoria si més no, pels magistrats. A nivell europeu no. S’actua fora dels límits jurisdiccionals dels Estats membres en un context d’ambigüitat legal que facilita l’actuació de la policia.

Els reglaments i acords s’estableixen en trobades informals o des dels poders executius dels Estats-membres fora del control democràtic de la ciutadania. Es produeix una manca de transparència, deliberació i debat sobre aquests polítiques davant de l’opinió pública. I el parlament europeu no té capacitat legislativa sobre moltes d’aquestes mesures ni sempre és informat. Però tampoc ho són els parlaments dels Estats-membres. D’aquesta manera, s’escapa al control dels poders legislatiu i judicial que són la base de la divisió de poder del model constitucional modern. (Sabem que a la pràctica no és ben bé així; però en aquest cas tenim una contradicció flagrant amb el seu propi model) .

Dues dates importants a destacar en el marc de la política securitària i repressiva europea: La primera, el 13 de juny del 2001, moment en què el Consell d’Europa estableix l’ordre de detenció europea que substitueix els processos d’extradició (que eren més garantistes en termes de dret i permetien més al·legacions per part de la defensa de la persona encausada). I tot això es realitza sense control democràtic. Quasi no existeixen controls jurídics i el parlament europeu no té control de la situació. L’EUROPOL pot emetre ordres de detenció europees amb informes del serveis d’informació pràcticament inculpatoris.

La segona, el 13 de juny del 2002, amb la aprovació del Reglament del Consell Europeu que apropa les legislacions antiterroristes dels Estats i dóna també capacitat per a organitzar equips internacional i ordres de detenció europeus. Dins de la definició de terrorisme d’aquest reglament es pot incloure aquelles situacions que puguin crear desestabilització del poder econòmic i polític. S’amplia la definició d’allò que és terrorisme de forma que es pot criminalitzar formes d’oposició més radicals. Entre aquestes, alguns mecanismes de protesta típics del moviment obrer (pensem en el cas recent, a l’Estat espanyol, de l’empresonament i obertura de diligències judicials contra els sindicalistes asturians Cándido i Morala).

Es deixa oberta la possibilitat que es pugui considerar acte terrorista les ocupacions d’edificis, tallades de trànsit, trencament d’aparadors, l’intent d’interrompre un acte o una cimera internacional, vagues de treballadors, etc... Entre altres supòsits trobem, literalment, “el fet de provocar destruccions massives en una instal·lació governamental o pública, en un sistema de transport, en una infraestructura, incloent un sistema informàtic, una plataforma fixa situada sobre una plataforma continental, en un lloc públic o en una propietat privada, susceptibles de posar en perill vides humanes o de produir pèrdues econòmiques considerables”, o l’amenaça de realitzar alguns d’aquests actes. Tot això dóna peu a la interpretació subjectiva més àmplia que pot arribar a l’arbitrarietat dels poders públics. A més, no solament els individus poden ser penalment responsables, sinó també les persones jurídiques, és a dir, les organitzacions.

La criminalització dels moviments socials i de l’esquerra anti-capitalista

La criminalització cada vegada més estesa de la immigració permet un major control de les fronteres. Es limita cada cop més els drets dels refugiats i els sol·licitants d’asil, així com l’entrada d’immigrants mitjançant la construcció de barreres físiques (com els veritables murs gegants amb tot d’instruments per fer mal de Ceuta i Melilla) i la presència policial a les fronteres i als aeroports. D’aquesta manera, també es pot controlar millor la mobilitat dels activistes de moviments socials (en particular, en les cimeres organismes internacionals, fòrums socials, grans manifestacions del moviment antiglobalització, etc.). A les cimeres internacionals del G-8, de l’OMC, es creen “zones vermelles” de seguretat, se suspenen els decrets que regulen la lliure circulació de ciutadans i s’apunta els activistes en “llistes negres”.

I tot això va acompanyat d’un discurs de lluita contra la delinqüència i la contestació social, en el qual sovint s’equipara els moviments socials amb el crim organitzat, i així, es legitima el dret a reprimir-los. És la construcció mediàtica dels moviments socials com a violents, cosa que prepara el terreny a l’argument segons el qual la repressió és necessària de cara a la violència d’aquests... Entenguem això com una reacció a la demostrada capacitat de mobilització transnacional dels moviments socials des de Seattle, Praga, Gènova o Barcelona amb l’ús de noves i efectives tàctiques de desobediència civil.

Es vol construir la imatge que les alternatives al capitalisme neoliberal són antidemocràtiques. I d’aquesta manera, que l’esquerra anticapitalista i el moviment antiglobalització no aconsegueixi mobilitzar ventalls més amples de la ciutadania. L´ ús de conceptes com ara “radicals”, “antisistema”, etc. no és neutre. Els hem de situar en un procés de criminalització de la dissidència per part de les classes dirigents que veuen el perill que els sectors que aposten per la transformació i el canvi radicals avancin. I d’aquí, els pretextos com la lluita terrorisme i la lluita contra el crim organitzat.

L’objectiu general de les polítiques repressives i securitàries de la UE i dels seus Estats membres és assegurar l’hegemonia del capitalisme neoliberal i, per tant, lluitar contra els moviments socials que puguin plantejar una alternativa real al sistema. Les conseqüències d’aquestes polítiques són, entre altres, que es restringeix les garanties jurídiques dels ciutadans davant els Estats (la defensa jurídica, el dret a la presumpció d’innocència, el dret a la mobilitat pel territori, la vulneració de les dades personals, etc.). De fet, tenim un exemple internacional límit d’això com és la situació a la presó de Guantánamo, un cas on es produeix l’externalització de la tortura fora de les fronteres dels Estats i, per tant, fora del control jurídic d’aquests.

En definitiva, l’escalada actual de retallada de drets i llibertats, conjuntament amb l’augment del poder policial sense defensa jurídica, podria portar a la marginalització dels moviments socials i, per tant, implica un nou repte de lluita: cal ser tremendament bel·ligerants amb les actuacions que impliquin arbitrarietat policial i vulneració dels drets. Cal recuperar una cultura d’expressió de les llibertats democràtiques, en el marc de la qual es denunciï (en alguns casos també, si es viable, utilitzant la via judicial) el creixent ús del control policial i la repressió en detriment del dret de la ciutadania de fer servir mecanismes d’expressió de la diversitat ideològica, com pot ser organitzar una manifestació o cremar unes fotos del rei.

En aquest sentit, caldria una més gran coordinació entre els diferents sectors que componen l’esquerra anticapitalista i els moviments socials per crear una plataforma de denúncia de la creixent vulneració dels drets fonamentals i retallada de llibertats que s’està produint en la nostra societat.

De la guerra freda fins “la lluita contra el terrorisme global”

L’impuls de polítiques repressives i securitàres que limiten els drets fonamentals de la ciutadania ha format part de l’estratègia dels governs dels Estats Units i Europa al llarg del segle XX. Particularment, de l’administració dels Estats Units en les estratègies repressives i policials com a coartada imperialista per remodelar les relacions internacionals, i en l’actualitat, assegurar l’hegemonia del EUA respecte a altres blocs capitalistes com ara Europa i Xina.

Després de la Segona Guerra Mundial, en el context de la guerra freda de l’enfrontament dels blocs de l’OTAN i el Pacte de Varsòvia, els Estats Units tenia com a objectiu principal convertir-se en la potència hegemònica i controlar Europa Occidental davant la possibilitat que la Unió Soviètica acaparés poder fora del seu territori de dominació. Al mateix temps els governs d’Estats Units volien limitar, o anul·lar, les possibles experiències d’esquerra comunista a Europa Occidental. Entre els mitjans per fer-ho, l’Aliança Atlàntica va crear uns “serveis especials”, cèl·lules de control de la dissidència a Europa, anomenades“stay-behinds”, que escapaven del control dels Estats europeus. Per formar aquestes cèl·lules va cooptar nazis, feixistes, grups d’ultra-dreta, que tenien experiència en l’espionatge i la repressió. Aquests “stay-behinds” eren xarxes ocultes que recollien informació, realitzaven actes de sabotatge o propaganda contra la dissidència, etc.

Als anys 70 es va tornar a reactivar les polítiques repressives i securitàries com a reacció als moviments contestataris de caire estudiantil, anti-nuclear, pacifista, etc. Moviments que utilitzaven els mecanismes de protesta i la desobediència civil per fer sentir les seves demandes. La forta repressió a partir dels any 70 s’ha situar també en un context de contrarevolució liberal per limitar les millores socials que havia aconseguit el moviment obrer i popular durant els anys 50 i 60.

Un nou procés de reactivació de les polítiques repressives i anti-insurgents va produir-se a partir dels anys 80 i 90 en el context de les polítiques neoliberals i privatizadores i ha trobat la seva màxima hegemonia després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001. Les polítiques repressives i policials s’han incrementat sota el pretext de “la lluita contra el terrorisme global”, tot i que existeixen indicis que assenyalen que això ja era un objectiu abans dels atemptats. Els poders polítics de les democràcies liberals han utilitzat l’atemptat com a justificació per retallar drets fonamentals i augmentar el control i la repressió policial tant en el si dels seus països com en les seves fronteres, i fins i tot fora d’aquestes.

Notes

[1Publicat a la revista de Revolta Global nº40, desembre-gener 2008


contacte revolta global contacte  |  contacte amb el webmaster webmaster  |  Seguir la vida del lloc RSS 2.0  |  tornar a dalt inici