,
Web de RevoltaGlobal
Arrel de la web > Notícies > Anàlisi | debat > Marxisme i feminisme

Marxisme i feminisme

Les amistats perilloses (entre moviment obrer i feminisme)

dimarts 2 de setembre de 2008

Totes les versions d’aquest article:

  • [català]

 


per Sylviane Dahan

L’any 1979, Heidi Hartmann, à l’època una coneguda feminista marxista americana, va publicar un article amb el títol eloqüent de “L’infeliç matrimoni entre marxisme i feminisme”. Uns anys desprès, Josette Trat va publicar un altre article amb un títol igualment significatiu: “Les cites mancades del feminisme i el moviment obrer”. Efectivament: la història de les relacions entre el feminisme i el moviment obrer ha estat més aviat tèrbola i tempestuosa, una mena de relació passional.

Pel que fa al segle XX, cal assenyalar d’entrada una gran responsabilitat de la burocràcia stalinista en aquest encontre sovint fallit. En la seva obra, “La Revolució Traïda”, Trotski dedica tot un capítol al triomf de Termidor en el si de la família. No és pas una casualitat si la contrarevolució burocràtica ha tingut com un dels eixos fonamentals del seu avenç la negació progressiva dels drets de les dones i de les llibertats sexuals conquerides uns anys abans. Una breu cronologia permet de mesurar l’abast de la regressió que l’ascens de la casta burocràtica va representar per al conjunt de la societat soviètica. L’any 1933, es torna a instaurar el delicte d’homosexualitat. L’any 1936, s’aboleix el dret d’avortar durant el primer embaràs. L’any 1941, s’introdueix una taxa sobre el celibat i s’augmenten les despeses del divorci. Finalment, el 1944, l’avortament legal queda totalment abolit.

Arreu del món, aquesta deriva va tenir unes conseqüències molt greus en el conjunt dels partits comunistes, formats en la disciplina de la tercera internacional. Els exemples són nombrosos. A partir dels anys trenta, el PC francès assumeix posicions declaradament antiavortistes i de defensa de la família. El 1949, quan apareix el llibre “El segon sexe”, de Simone de Beauvoir, el PCF reacciona declarant que es tracta d’un escàndol i, Jean Kanapa, un dels intel·lectuals més destacats del partit, titlla l’obra “d’immundícia”. La nova esquerra dels anys seixanta i setanta va mostrar un tarannà més obert; però no van mancar les friccions, sobre tot a partir del moment en què una nova onada feminista s’afirma, i les dones comencen a prendre la paraula en primera persona (i ja no es conformen a ser les invisibles fades que fan anar multicopistes i màquines d’escriure, tasques militants a les quals la devoció i l’esperit de sacrifici que hom suposava característics de les dones semblaven predisposar-les i, al capdavall, relegar-les efectivament). A Itàlia, el desembre de 1975, un grup de militants del que fou en aquells anys una de les més fortes organitzacions de l’extrema esquerra europea, Lotta Continua, va agredir una manifestació separatista de dones cridant: “I ara, i ara! Sols la fica qui treballa!”. Uns mesos més tard, el conflicte entre les dones i els dirigents de Lotta Continua va accelerar la dissolució de l’organització. Un altre exemple, aquest cop vingut de l’altra banda de l’oceà: Stokeley Carmichael, un dels líders dels Black Panters, en el decurs d’una entrevista, a la pregunta “Quina és la posició que adopten les dones en la vostra organització?”, respon: “Es posen de quatre potes”. Naturalment, es tractava d’una broma... però d’un pèssim gust.

En general, l’acusació que es llençava contra el moviment feminista era que amenaçava la unitat de la classe obrera. De fet, el feminisme separatista sorgeix en gran mesura com una reacció davant d’aquesta actitud de refús per part de les organitzacions del moviment obrer. Tanmateix, la història de les relacions entre feminisme i moviment obrer no es redueix només a aquests esdeveniments.

El feminisme sorgeix en connexió amb la revolució burgesa. Però, gairebé des del principi, es troba davant d’un naixent moviment obrer. De fet, els moments d’ascens del moviment obrer creen en gran mesura les condicions per a una presa de paraula per part de les dones. Cal recordar que els primers socialistes, com ara Fourier, ja es van interessar per la qüestió de l’opressió que patien les dones. Fites històriques com l’aixecament de la Comuna de París, no només han vist irrompre les dones a les primeres fileres de la lluita revolucionària, sinó que han donat figures de la talla de Louise Michel, en molts terrenys avançada sobre el pensament progressista i emancipador de la seva època. La poderosa socialdemocràcia alemanya, a través de dirigents com August Bebel i Clara Zetkin, va anar introduint la reivindicació feminista en la tradició de l’esquerra europea. Però, sens dubte, la revolució russa ha constituït el moment del major alliberament de les dones, i no només puntualment. El Codi de la Família adoptat per la jove República soviètica des de l’any 1918 ja reconeixia el divorci, les parelles de fet, i posava fi a la secular autoritat de l’home al capdavant de la família. Tot seguit, l’any 1920, vindrien la legalització de l’avortament, la instauració de la igualtat salarial i moltes altres conquestes...

Marxisme i feminisme

Aquest breu recordatori mostra prou clarament que les relacions entre moviment obrer i feminisme no representen pas una qüestió resolta, sinó més aviat un vincle que necessita encara ser construït. I això és vàlid també pel que fa a les relacions teòriques entre marxisme i feminisme. Sobre tot a partir dels anys 70, s’ha anat elaborant una nova categoria, el gènere, que permet posar de relleu el caràcter social, històric i simbòlic de les relacions jeràrquiques i de poder establertes entre els sexes. Mentre el sexe es pot referir a una diferència de caràcter biològic (la diferència entre els òrgans reproductius), el gènere representa una construcció alhora simbòlica, social, cultural i també política. El gènere, d’una altra banda, es modifica històricament. Per tant, la qüestió que es planteja és la següent: com aplegar o combinar classe i gènere?

Engels va dur a terme la primera temptativa orgànica d’analitzar, emprant les categories marxistes, la problemàtica de l’opressió de les dones. (“L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat”). El seu mèrit principal és haver reconegut l’especificitat de l’opressió de les dones, així com la centralitat del paper de la família en la perpetuació d’aquesta opressió. Els límits de la reflexió d’Engels rauen, però, en la identificació que estableix entre l’opressió de les dones i la seva exclusió de l’esfera de la producció, i en l’associació - massa mecànica - que fa d’aquesta opressió amb el sorgiment de la societat dividida en classes i amb la propietat privada dels mitjans de producció. Més tard, en el decurs del segle passat, hem conegut una profunda distorsió de les posicions d’Engels per part dels teòrics de “socialisme realment existent”. Així doncs, l’alliberament de la dona seria el resultat automàtic de l’abolició de la propietat privada, de la plena ocupació femenina i de la supressió de la família (Engels parlava de l’extinció de la institució familiar, i no pas de la seva supressió burocràtica!). La història del segle XX ha demostrat prou a bastament que la superació del capitalisme constitueix una condició necessària, però no suficient per a l’alliberament de les dones.

Alexandra Kol·lontai va realitzar, per la seva banda, una de les primeres temptatives marxistes d’abordar la qüestió de l’opressió femenina, no pas des d’un punt de vista economicista, sinó tenint en compte la complexitat de la problemàtica de les relacions d’opressió i de poder en els vincles personals entre els sexes. En un sentit completament oposat, la categoria de classe ha estat aplicada a les relacions entre sexes per part d’alguns corrents feministes moderns. Així, per a una coneguda autora com Christine Delphy, homes i dones constitueixen dues classes en conflicte, atès que hi ha una relació d’explotació entre ambdós sexes; car, els homes s’apropien el treball de les dones.

Gènere i classe

No es tracta de superposar i confondre les dues categories, gènere i classe, sinó més aviat de comprendre com podem relacionar-les per tal de fornir un instrument de major abast per a la comprensió de la realitat, un estri polític i d’organització d’una classe que no pot ser entesa com si fos una realitat monolítica, mancada d’articulacions internes. Com emprar doncs la noció de gènere (conjuntament amb la categoria de classe) per entendre el capitalisme, la globalització, les relacions de poder? Per elaborar programes polítics i de lluita que apleguin necessitats i respostes a opressions diverses?

A tall d’exemple, podríem dir que la categoria de gènere esdevé fonamental per entendre tot el procés de la moderna globalització capitalista. En el marc d’aquest procés, hem assistit a una profunda transformació de la classe obrera, amb un creixement exponencial de la força de treball femenina – principalment en la indústria manufacturera i en el sector dels serveis. Podem constatar igualment la creació de noves correlacions internes en el si de la força de treball, segons els sectors de producció i de distribució: la presència massiva de dones en tal o qual ram constitueix un indicatiu per comprendre la ubicació d’aquests sectors en l’organització mundial de la producció. Pel que fa al funcionament de les jerarquies, és prou sabut que el capitalisme estableix diferents categories en el si de la força de treball. Però, com es reprodueixen? Qui ocupa els diferents nivells de la jerarquia i per què? Aquí, la referència de classe no ens ajuda gaire. Ens cal recórrer a la noció de gènere, als conceptes d’opressió racial, religiosa o nacional. I, finalment, podem reconèixer en el gènere un instrument fonamental per a la comprensió de la manera en què el capitalisme es reprodueix en el pla ideològic.

Prenem el cas de la família. Sota el règim capitalista, s’hi manifesten dues tendències contradictòries. D’una banda, com ja ho assenyalava el Manifest Comunista, el capitalisme tendeix a trencar els vincles socials preexistents; però, al mateix temps, i d’una altra banda, es conjumina amb les estructures i opressions precedents, i acaba posant-les al seu servei. Així, podríem dir que el capitalisme ha començat topant, després ha fet les paus i, finalment, s’ha entrellaçat amb el patriarcat. Consagrant la família moderna com a institució, el capitalisme ha utilitzat com a palanca l’estructura patriarcal precedent, l’ha modificada i, en última instància, l’ha feta seva. En la societat capitalista, la família compleix dues funcions primordials: la reproducció de la força de treball (establint una neta separació entre l’esfera de la reproducció i l’àmbit de la producció), i la reproducció ideològica del capitalisme. (Des d’aquest punt de vista, resulta molt interessant l’anàlisi del filòsof eslovè Slavoj Zizek sobre el mite de la felicitat familiar, profusament desenvolupat per la indústria cinematogràfica de Hollywood).

Què passa aleshores sota la globalització? Doncs que les dones es troben plenament immerses en el mercat laboral... i això podria comportar una crisi de l’ordre social del qual són garants les estructures patriarcals. El desballestament neoliberal de l’estat del benestar condemna les dones a fer-se càrrec del treball de cura (dels infants, dels malalts, de la gent gran...) i alhora del treball productiu. Tot plegat té com a conseqüència que, si bé les dones podrien esdevenir més independents gràcies a l’accés al món laboral, romanen presoneres de les relacions patriarcals – unes relacions que serveixen políticament al capitalisme - a través de l’enfortiment de la família.

Conclusió

El feminisme d’aquests últims anys ha posat l’accent sobre tot un seguit d’aspectes, com ara la deconstrucció del gènere, emprant la psicoanàlisi, o els estudis culturals. Es tracta sens dubte de contribucions significatives, que completen algunes mancances de l’enfocament marxista. El problema de fons, però, subsisteix: és possible un alliberament de les dones que no passi per un alliberament del capitalisme? Sovint, els límits d’aquestes teories consisteixen a infravalorar o bé ignorar aquesta pregunta. El socialisme és necessari per a l’alliberament de l’opressió de gènere. En primer lloc, perquè cal abatre el capitalisme si volem crear les condicions de l’emancipació del jou patriarcal. Però, igualment perquè és indispensable ultrapassar la divisió entre l’esfera de la producció i la de la reproducció, així com democratitzar radicalment el conjunt de la societat i de les relacions de producció.

Aquest text ha estat confeccionat a partir de la ponència presentada per la nostra companya Cinzia Arruzza, membre de Sinistra Critica, en la sessió de formació de la jornada consagrada al feminisme, en el decurs del 25è campament de joves de la IV Internacional. JPEG

M’han semblat interessants l’enfocament i la reflexió que hi fa la Cinzia al voltant d’un problema que tenim damunt la taula: com existir políticament en tant que dones i en tant que marxistes en el si de l’esquerra, nosaltres que aspirem a ser lliures de tota opressió. Sabem prou bé el sofriment que ha suposat – i suposa encara - per a nombroses dones el fet de sentir-se incompreses, assetjades o excloses dels àmbits d’elaboració i decisió de les organitzacions polítiques, sindicals o moviments en què militen per part de companys – però també de companyes. Els trets misògins, sectaris i masclistes – i a voltes la més pura estupidesa humana – tampoc han estat aliens a la vida de diferents corrents de l’extrema esquerra europea... als quals, sobre tot després de 1968, no poques dones s’aproparen per canviar aquest món, i on sovint han estat acusades de fomentar la divisió del moviment... justament quan es revoltaven contra l’especificitat de l’opressió femenina.

Com cridava el jovent del camp: “Sense les dones, no hi ha Revolució!”.

Això vol dir ser lleials al moviment feminista, acceptant la seva pluralitat, i alhora ser fidels a la nostra classe, que també és plural. Hem de lluitar doncs per un moviment internacionalista i feminista fort. Ens toca fer pedagogia i convèncer tothom que la lluita per l’emancipació de les dones segueix estant a l’ordre del dia. La història mostra que sempre hem lluitat amb els nostres companys per acabar amb el capitalisme; però també que amb això no n’hi ha hagut prou. La revolució necessita l’eliminació de TOTES les opressions...


contacte revolta global contacte  |  contacte amb el webmaster webmaster  |  Seguir la vida del lloc RSS 2.0  |  tornar a dalt inici