,
Web de RevoltaGlobal
Arrel de la web > Notícies > Internacional > Nous reptes per al sindicalisme

Nous reptes per al sindicalisme

Un programa anticapitalista en construcció

divendres 8 de maig de 2009

Totes les versions d’aquest article:

  • [català]

 


Per Lluís Rabell

El 29 d’abril passat, en el marc dels debats sobre un programa anticapitalista front la crisi, es va celebrar a l’Ateneu Rebel de Barcelona una interessantíssima trobada amb sindicalistes. Responsabilitats d’última hora van fer que alguns companys i companyes de CGT, del Sindicat Ferroviari o de la IAC, amb qui hem anat compartint opinions i espais de lluita, no puguessin finalment assistir. Així doncs, foren essencialment activistes de CCOO i d’UGT de Correus, d’Hostaleria i d’altres empreses, així com militants de la Xarxa contra els tancaments i de la recentment creada Assemblea d’aturats i aturades, els qui exposaren els seus punts de vista.

Manolo, d’UGT, es preguntava com és que encara no s’havia plantejat, per part de les grans centrals sindicals, una proposta de vaga general quan ja s’han produït grans moviments de la classe treballadora a Grècia, a Itàlia, a Irlanda o a França (per no parlar de les seves colònies, on hem vist les Antilles totalment paralitzades durant 44 dies). La discussió va assenyalar, certament, la responsabilitat de les executives de CCOO i UGT i el seu esperit conciliador. Però va anar més enllà: els anys d’avenç del neoliberalisme han transformat els hàbits sindicals de la classe treballadora, afavorit l’individualisme i afeblit l’acció col·lectiva. Els primer efectes de la crisi són aclaparadors. Un altre company assenyalava que la vaga general és una perspectiva que cal construir a través de la coordinadació de les lluites, impulsant pas a pas la unitat d’acció. Les convocatòries del 14 de maig i la crida a la vaga general per part dels sindicats abertzales a Euskadi estaven en la ment de tothom.

"Una jornada de vaga general, deia un tercer company, seria una demostració de força. Però no resoldria els problemes. Necessitem imposar mesures enèrgiques, legislatives i de poder, molt serioses, si volem fer front a les conseqüències de la crisi". Ràpidament, el debat es va traslladar a l’àmbit del programa. "Com fer efectiva l’exigència de prohibició d’acomiadaments, per exemple, davant l’eixam de petites empreses i tallers de dubtosa viabilitat que configuren gran part del teixit industrial a Catalunya i a l’Estat espanyol? A França, es debat la proposta d’instaurar una nova branca de la Seguretat Social, finançada amb cotitzacions patronals, que permetria el manteniment de llocs de treball durant el procés de necessària reconversió de diferents sectors productius...". Una idea a explorar. Una companya a l’atur, va apuntar la problemàtica de l’autoorganització de la gent que es troba sense feina i de la seva incidència a nivell de cada localitat. En un ordre més general, es va plantejar la necessitat de reivindicar formules que perllonguin les pretacions. I, per descomptat, l’exigència del repartiment del treball mitjançant una dràstica reducció de la setmana laboral.

El cert, però, és que la gravetat de la crisi i seu caràcter polièdric aboquen els sindicats a reflexions que, fins fa poc encara, semblaven llunyanes o alienes a la seva pràctica: "decreixerment" o canvi de model productiu, reorganització de l’economia segons paràmetres de sostenibilitat mediambiental i perspectives ecologistes... El cas de les centrals nuclears pot ser paradigmàtic; però resulta evident també que la indústria de l’automoció està cridada a una gran transformació. Què produïm? Amb quina utlititat social i amb quin impacte? Crisi de perspectives i d’hàbits sindicals, doncs. Però, també noves conflictivitats i necessitat de reconstruir una cohesió de classe del moviment obrer. Si la globalització ha fet la classe obrera més pluriètnica i multicultural que mai, els casos de la Naval o de la indústria petroliera anglesa han posat de relleu el risc que la idea de "preferència nacional" introdueixi el verí de la xenofòbia entre la gent treballadora. Vet aquí un nou repte per al sindicalisme, que ha de ser capaç de formular objectius d’igualtat que regenerin la solidaritat de classe.

Les grans perspectives han de combinar-se, però, recordava Rocío varela, candidata a les eleccions europees, amb la tasca quotidiana de defensa dels drets d’assalariats i assalariades. Aquesta feina és indispensable per crear teixit militant, per organitzar forces a la base. "Moltes vegades es tracta d’exigir l’aplicació de lleis i de drets que ja han estat conquerits", insistia Rocío. També s’ha fet un repàs a les mesures que, aquests darrers anys, han anat soscavant els recursos de defensa sindical: des de la multiplicitat de les subcontractacions, fins a la pràctica supressió de qualsevol exigència de causalitat a l’hora de presentar un ERO, passant per la modificació del procediment concursal en la liquidació d’empreses...

Vincular les resistències més immediates als objectius més generals i unificadors... Pel que fa al programa de cara a les europees, altres intervencions mostraven la importància d’una equiparació sobre la base de les legislacions socials més avançades per tal d’evitar la competència entre les classes treballadores dels diferents països. El cas de SEAT, en què la plantilla de Martorell ha hagut de "competir" (acceptant congelacions salarials) amb les d’Alemanya o Bratislava, ha estat a bastament evocat. "Que la crisi no ens separi", deia un company. "Ans al contrari, replicava una companya. Que sigui l’ocasió per forjar un nou moviment obrer més fort i solidari, amb l’horitzó d’ultrapassar el capitalisme".

Vet aquí doncs nombrosos debats oberts, valuoses reflexions tan sols encetades. Tot plegat apassionant i indispensable.


contacte revolta global contacte  |  contacte amb el webmaster webmaster  |  Seguir la vida del lloc RSS 2.0  |  tornar a dalt inici