,
Web de RevoltaGlobal
Arrel de la web > Anàlisi i debat > La fi del valor treball assalariat

La fi del valor treball assalariat

dijous 30 de setembre de 2010

Totes les versions d’aquest article:

  • [català]

 


Per Jordi Merino [1]

Fa tot just quinze anys l’assaig d’economia i treball de l’economista nordamericà Jeremy Rifkin subscrivia que s’anava cap a un model on el treball tradicional anava en decliu i naixia un nou tipus de relació productiva atès la revolució tecnològica. S’aniria cap a la fi del treball de la classe treballadora i dels llocs altament qualificats en un procés de destrucció de treball assalariat. Davant aquesta situació els models d’intervenció dels Estats es quedarien sense eines per a combatre aquest gran atur estructural de tipus global.

Agafant aquesta tesi, la situació de crisi actual després de més de 30 anys de l’aplicació de mesures neoliberal, la pròpia transformació dels models socials dins del context socieconòmic capitalista , i les mesures que estan adoptant els països per a combatre les situacions provocades per la crisi, - i el Govern espanyol és potser el millor exemple, es pot afirmar que en tot cas el que està en regressió és el valor del treball, així com els drets socials i sistemes de protecció arran de les conquestes socials i grans pactes d’estat amb agents socials i econòmics.

Espanya ha estat durant el primer semestre de l’any 2010, l’encarregat de presidir la Unió Europea i de liderar el pla "contra la pobresa i l’exclusió social". Val a dir que Espanya tenia els condicionaments idonis per a impulsar aquestes polítiques ja que era el país de la UE amb un major índex de pobresa monetària (entre 20,5 i 22% segons diferents fonts, i només superat per Lituània), disposava d’un feble i poc desenvolupat Estat de Benestar, i un dels governs "d’esquerra" més sòlids de tota Europa.

Passada la presidència de torn aquesta estratègies s’han desenvolupat molt tímidament. I no només això, l’Executiu espanyol ha estat un dels primer governs - inclòs quedant-se en solitari en determinades votacions al Parlament – que ha impulsat mesures dirigides a retallar drets socialment adquirits, i a realitzar una reforma laboral que precaritza més la norma d’ocupació i devalua les despeses laborals:

L’excusa de les mesures és el rerafons de 4 milions d’aturats i uns agents econòmics que pressionen, juntament amb organismes internacionals com el FMI, el BCE, la CE, a aplicar mesures i receptes neoliberals al mercat de treball.

En relació al dèficit públic, d’altres tipus de mesures es podrien haver desenvolupat en la línia de combatre el més de 20% d’economia submergida present al territori nacional, pujar la pressió impositiva a les rendes del capital i patrimonial, pujar el tipus a les SICAV, obrir un debat sobre els 24.000 càrrecs d’ocupació o de confiança de les administracions públiques, plantejar-se els crèdits de l’ICO... però l’Executiu ha pres la decisió de pujar la pressió als impostos indirectes, a les rendes del treball, abaixar el sou als treballador de la funció pública –sigui quina sigui- la seva relació contractuals amb qualsevol organisme públic -, retallar les transferències a centres de recerca i universitaris, continuar la via de la privatització selectiva de drets...entre d’altres.

Tant les mesures tant del mercat de treball com les de reducció del dèficit públic van de moment en una sola direcció, i ni ant sols és la fixada per polítiques keynesianes o socialdemocrates.

Centrant el tema en les mesures de la reforma laboral, cap d’elles va en la línia de crear ocupació. És cert que encara és aviat per fer aquesta afirmació ja que no es disposen dades empíriques per a la seva comprovació, però no són mesures que apostin per la creació d’ocupació de qualitat. Més aviat són mesures que apuntalen la nova etapa socioeconòmica continuant la flexibilització ja iniciada al 1994. Un bon exemple són les línies que abarateixen el cost de l’acomiadament, que penalitzaran la situació d’atur, que devaluen el treball, i rearmen el manteniment d’un mercat de treball caracteritzat en molts sector per la mà d’obra barata, abundant, feminitzada en alguns casos, intensiva i de poc valor afegit. I es diu es rearma perquè aquest tipus d’ocupacions són d’aquells llocs de treball que no es poden exportar a altres zones del món on els salaris estan més devaluats i hi ha inexistencia de protecció i drets laboral. En el passat més immediat es va recórrer a la importació de mà d’obra per a ocupar aquests llocs de treball.

I aquest tipus de feines són les que cada vegada més les societats europees, més de serveis i menys industrials requereixen.

Els/les treballadors/es són qui han d’assumir el risc d’uns beneficis inferiors als esperats o a una producció diferent a la desitjada. A la tradicional interpretació de baixar salaris per abaratir els serveis o el productes i així ser més "competitius" – en tot cas més barats- s’afegeix aquest nou element de risc. Com interpretaria la sociologia del risc de Beck, ara ni el treballadors/res altament qualificats transnacionals poden evitar la nova situació de risc.

El valor del salari també va davaluant-se. El salari mínim interprofessional al 2010 a Espanya és dels més baixos a Europa – sense comptar països de l’Europa de l’Est – i molt lluny d’altres països. A més de l’economia submergida, es dona el cas que si el tipus de contracte és inferior a 120 dies es pot pagar la quantitat de 30¤/jornada de treball, o en el cas de les treballadores de la llar per sota del salari mínim. De les mesures incorporades el mateix 2010 ja s’ha dit la reducció de salari als empleats públics, però també accions de creació d’ocupació – com en el cas de Catalunya- on les administracions contracten població en situació d’atur per un termini de temps a un salari per sota del 54% del conveni col·lectiu.

Apareix a més, un discurs ideològic revestit de missatge pedagògic de desplaçar el paper tradicional dels agents socials i sindicats, donant-se tot tipus d’atacs al fet sindical (i per extensió, de classe) atesa la convocatòria de vaga general.

Curiós és el fenomen de la ingerència de l’Estat. Les tesis del neoliberalisme apostaven per un estat no intervencionista, que donés més pes i força al mercat i anés abandonant progressivament les mesures desmencantilitzadores adoptades en les construccions dels dits estats de benestar. Però s’observa que els organismes monetaris internacionals i els detentadors del poder polític el que fan és utilitzar l’Estat i crear instruments per a regular i desregular les seves mesures.

No apareix en cap moment un qüestionament ni de les mesures econòmiques – i molt menys del model - que ha provocat un augment de les situacions de privació i augment de pobresa monetària. Si més no, tot va en la línia d’augmentar encara molt més les situacions de dualització social i de culpabilització de les víctimes.

Notes

[1Jordi Merino és sociòleg, signant del manifest Movem fitxa! i exmembre del corrent Manifest de Maig.


contacte revolta global contacte  |  contacte amb el webmaster webmaster  |  Seguir la vida del lloc RSS 2.0  |  tornar a dalt inici