,
Web de RevoltaGlobal
Arrel de la web > Anàlisi i debat > La polèmica al voltant de la prohibició del burca

La polèmica al voltant de la prohibició del burca

dijous 7 d’octubre de 2010

Totes les versions d’aquest article:

  • [català]

 


Per Sylviane Dahan

El proper dijous, 7 d’octubre, en el marc de les activitats culturals de la Festa Major de l’Esquerra de l’Eixample barceloní, tindrà lloc un col·loqui organitzat per la Vocalia de Dones de l’associació veïnal sota el títol “El vel, el burca... un problema al barri?”. Hi parlarà la Glòria Casa, membre de la Campanya per la retirada del decret de prohibició del burca. La cita és a les 19 h, al Centre Cívic Golferichs (Gran Via 491).

La polèmica sobre la presència del burca en l’espai públic que comença a instal·lar-se a casa nostra té a veure amb una problemàtica d’abast europeu i internacional. La crisi del capitalisme globalitzat està derivant en una crisi social. Els governs de la Unió europea – ho veiem aquests dies amb l’odiosa campanya de deportació de famílies gitanes romaneses endegada per Sarkozy – són a la recerca de bocs expiatoris. Cada cop més, pretenen desactivar el conflicte social, la lluita de classes, mitjançant la construcció d’un conflicte entre cultures, entre “identitats”. El capitalisme pretén introduir el “xoc de les civilitzacions” a les rodalies i als barris empobrits de les velles metròpolis industrials. Després de sacsejar Bèlgica i França, el debat arriba a l’estat espanyol – poderosament atiat per determinades iniciatives municipals, prohibint l’accés als equipaments públics de Barcelona de les dones que vesteixin el burca. La discussió sobre l’actitud que convé adoptar divideix el feminisme. Mentre una part del moviment - sovint vinculada al món institucional, però amb un indiscutible ressò entre les classes populars – veu aquesta prohibició administrativa com un gest de defensa de la dignitat de les dones, tot un seguit de col·lectius i activistes hi perceben, ben al contrari, un obstacle a la lluita emancipadora.

En realitat, aquestes prohibicions només fan que excloure i estigmatitzar les dones musulmanes. Suposen una instrumentalització del feminisme per justificar una restricció de les llibertats i fomenten el racisme i la xenofòbia en assenyalar l’amenaça difusa de tot un col·lectiu, vinculat en l’imaginari social al terrorisme islàmic. En general, es tracta de mesures demagògiques, populistes i electoralistes. (Pràcticament cap dona porta el burca a Catalunya). Estem davant d’una agenda que, a tot Europa, estan marcant la dreta liberal i un extrema dreta en ascens – com demostra la seva recent irrupció al parlament suec.

Les normatives i disposicions prohibicionistes contrarien la lluita en favor de la laïcitat i per l’alliberament del jou patriarcal. No hi ha res d’emancipador per a les dones en unes mesures que les expulsen dels espais i serveis públics, lloc natural de trobada i de socialització. Tampoc no es pot dir que es tracti d’una lluita honesta contra els símbols que atempten contra la dignitat de les dones: les nostres ciutats són plenes de publicitats sexistes i vivim enmig d’una exaltació constant de determinats models de feminitat, imposats des de la dominació masculina. La invocació de la “seguretat” resulta particularment falsa i verinosa: la identificació de les persones en els àmbits que això és necessari ja està perfectament regulada en l’ordenament jurídic vigent. Només es pretén jugar amb la por, l’argument més persuasiu perquè la ciutadania s’abandoni a l’arbitrarietat d’un poder fort i protector.

Finalment, no es tracta de mesures que fomentin la convivència, ni permeten contrarestar el pes de la religió i les esglésies en la vida pública. Cal recordar que l’Estat espanyol, pretesament “aconfessional”, subvenciona les escoles catòliques, elitistes i segregacionistes? (A Catalunya, el tripartit d’esquerres no ha trencat en cap moment amb aquesta línia, sinó que ha seguit practicant la mateixa política). Aquests dies, el govern del PSOE acaba d’aparcar el seu tímid projecte de llei sobre la llibertat religiosa, per tal de no incomodar la jerarquia episcopal. Els ministres seguiran “jurant” el càrrec davant el crucifix i els diners públics sufragaran el proper viatge del Papa. Quina credibilitat poden reivindicar les administracions públiques?

El sentit de la lluita feminista

Les polítiques de prohibició del burca – o d’altres vestimentes considerades com contràries a la dignitat humana - , no representen cap gest de solidaritat efectiva vers les dones que es veuen obligades a dur-les, ni permeten combatre els responsables de tals imposicions. El feminisme lluita per la laïcitat en l’esfera pública i en el si de les institucions. Val a dir, per la llibertat de consciència. Des del punt de vista de la democràcia, estem assistint a un moment d’involució: els estats europeus estan pervertint el sentit de la laïcitat, transformant la seva invocació en la bandera d’una nova croada. Això té com a resultat l’encasellament d’un ampli col·lectiu social dins la referència a una religió... sota sospita. I, pel que fa a les dones, transforma el seu cos i la lluita per a controlar-lo en el camp de batalla d’un violent xoc d’identitats. A partir d’aquí, l’integrisme troba un terreny adobat per emmotllar les consciències, introduint i reforçant les pautes de submissió de les dones.

No podem respondre, doncs, al prohibicionisme hipòcrita dels Estats amb una mena de relativisme cultural, sinó amb una línia feminista autònoma. A les ciutats europees, front el racisme, la xenofòbia - i la “islamofòbia” en particular -, l’ús de determinades vestimentes – no només el burca, variant més extrema, sinó el niqab o els diversos mocadors i fulards – representa en gran mesura una reacció defensiva, d’afirmació comunitària, de recerca d’una identitat pròpia enmig d’una societat hostil... Aquesta percepció, aquest nou significant i aquesta funcionalitat no anul·len, però, la càrrega simbòlica d’aquestes vestimentes des del punt de vista de l’opressió de la dona, ni la seva operativitat efectiva a l’hora d’establir unes pautes de conducta conformes a la “moralitat” patriarcal i d’assignar un lloc subaltern a les dones en el si de la comunitat. Tanmateix, la idea, sovint repetida, que estaríem assistint a una mena de “retorn de la tradició” en les barriades més humils d’Europa no és del tot exacta. En el cas de França, a tall d’exemple, es tracta de joves, nascudes i educades al país, noies d’origen immigrant de la “tercera generació”, que es veuen immerses en la construcció d’un imaginari de confrontació cultural - sense sortida – davant la degradació social del seu entorn i els rampells colonials d’una “República perjura” que ha traït cruelment les seves proclames de “llibertat, igualtat i fraternitat”. Aquesta evolució, fruit en gran mesura de l’efecte combinat de l’ensorrament de les esquerres a les metròpolis, de la caiguda del bloc soviètic i del fracàs del panarabisme socialitzant i laic, suposa una ruptura amb la voluntat d’inserció social i les esperances de les generacions anteriors.

Com a feministes, som solidàries de les dones algerianes, egípcies, palestines, afganeses, iraquianes o iranianes que lluiten – i que han lluitat en combats històrics, inscrits en l’esforç emancipador de la descolonització – contra la imposició patriarcal del vel sota totes les seves formes. En realitat, la nostra lluita aquí és la mateixa que lliuren les nostres germanes en tots aquests països. Per descomptat, d’un lloc a l’altre, canvien les circumstàncies i els paràmetres. Més enllà de les subjectivitats amb què és percebut, més enllà de la manera en què és viscut per les dones que decideixen portar-lo, el vel roman, a les rodalies de París com a Kabul, un símbol de submissió social de la dona. Però lliurar la batalla contra el patriarcat és una responsabilitat del feminisme i de l’esquerra, dels moviments democràtics i progressistes. I només és possible lliurar-la si ens situem, sense previs ni condicions, en el camp dels oprimits i les oprimides, i sense fer la menor concessió al discurs cínic dels poderosos. Val a dir, si plantem cara a les mesures discriminatòries d’uns governs de dubtosa laïcitat... però de confirmada voluntat neocolonial. Des de la defensa dels drets socials i des del rebuig de l’exclusió, les dones teixirem complicitats, parlarem i ens parlarem, crearem les condicions i els espais de la llibertat. I cadascuna escollirà com vol ser, com vol aparèixer o relacionar-se... Sense imposicions, marcant el tempo de la seva pròpia vida.


contacte revolta global contacte  |  contacte amb el webmaster webmaster  |  Seguir la vida del lloc RSS 2.0  |  tornar a dalt inici