,
Web de RevoltaGlobal
Arrel de la web > Revista > 2004 > #04 març 2004 > Marx davant el capitalisme modern: evolució i permanència

Marx davant el capitalisme modern: evolució i permanència

dijous 4 de març de 2004

Totes les versions d’aquest article:

  • [català]

 

Tot i que les formes del treball han anat evolucionant des de Marx ençà, no modificaren pas d’una manera fonamental les relacions de producció: per tant, els instruments de la crítica marxista, ens explica l’economista Michel Husson, no han perdut gens la seva vigència.


Michel Husson

La crítica més eficaç del capitalisme contemporani ha d’esquivar dos esculls simètrics: el dogmatisme (res no ha canviat) i allò que hom podria anomenar el “superacionisme” (tot ha canviat tant!). La parsimònia és un bon principi: apliquem fins al final la teoria marxista del valor del treball, a veure si ensopeguem amb alguna insuficiència. Aquest mètode permet d’identificar bastant de pressa l’error que se sol trobar en el fonament de les tesis de moda, sobre la fi del treball i les noves fonts del valor econòmic. Si el treball ja no és l’única font de riquesa produïda, llavors fóra lògic de deduir que hom pot enriquir-se dormint i que el valor del treball ha de perdre en part el seu caràcter central. El problema és que aquestes propostes cauen pel seu propi pes.

Sense treball no hi ha guanys

La immaterialitat creixent de les mercaderies o el pes del treball intel·lectual en la seva concepció no canvien res en les relacions de producció de base i en especial a la llei del valor. La qüestió que ara ens plantegem és de saber d’on ve el profit: del treball o de l’ordenador? Tot el projecte de Marx consistí a esbrinar, darrera l’enganyosa aparença, les relacions socials fonamentals. En el capitalisme, només el treball és font i mesura de valor, i el profit neix com a excedent. És la diferència entre, d’una banda, la riquesa produïda –sota la forma d’una enorme acumulació de béns i serveis- i, d’altra banda, allò que pertoca als treballadors. Aquesta diferència és anomenada plus-vàlua, es reparteix en funció de normes que atorguen als títols de propietat el dret i el poder de sostreure’n una certa fracció. La redistribució pot prendre formes diverses: beneficis per a les empreses, interessos per als creditors, dividends per als accionistes. Les pautes d’interpretació marxistes ens preserven de l’error que consisteix a confondre la creació de plus-vàlua i el seu repartiment. Especialment, l’enriquiment financer s’ha d’analitzar com una captació del valor produït en el procés de producció. D’altra banda, és una de les grans lliçons del crac de la nova economia: mancada del seu substrat mercantil, el valor bursàtil s’ensorra... L’argument cabdal dels teòrics del nou capitalisme consisteix a dir que el treball directe no ocupa sinó un lloc subaltern dins l’activitat productiva. La creació de valor econòmic passa cada cop més per serveis immaterials, per la circulació de la informació; el coneixement ha esdevingut un factor de producció en si, cada assalariat és una mena de petit capital, i és l’empresa, com a màquina col·lectiva, que produeix realment el valor. És per això que el sou és una forma de remuneració superada, que cal completar per un interès als resultats de l’activitat. Tot no és pas fals en aquest discurs, emperò tampoc no hi ha res de nou. El capital sempre ha estat una potència social capaç d’absorbir a profit seu les capacitats i les qualitats dels treballadors, i per això és una relació social. El capitalisme compra tot allò que li cal per produir i torna a vendre la seva mercaderia amb guanys. Aquesta relació essencial no ha canviat gens, i menys encara la llei que consisteix que cada capitalista redueixi els costos al màxim, en especial el cost salarial. L’acarnissament patronal per baixar els salaris, reduir plantilla i allargassar el temps de treball útil no ha pas descomparegut arran d’una mena d’evaporació del treball productiu.

Aquella idea falsa, segons la qual el treball ja no participaria a la producció sinó de manera accessòria, es troba també en la idea, igualment falsa, de la pèrdua del caràcter central del treball. Es tracta d’una ideologia que pretén justificar la persistència d’un atur de massa i preservar el dret del patronat a contractar i acomiadar “lliurement”, amb el pretext que la vida de veres es troba en un altre lloc, és clar. Els fonaments d’aquesta ideologia van ser agranats per l’experiència que s’ha anat portant a terme des de fa quatre anys, amb creacions de llocs de treball en nombre mai vist. S’ha pogut constatar que cal el treball per produir, i que els aturats no han renunciat a demanar una feina. Fins i tot, el Medef va afirmar, en contra de tota evidència, que la implantació de les 35 hores reduïa el nombre total d’hores de treball: equivalia a admetre implícitament que això era la font de la riquesa social.

Evolució difícil

No es tracta pas de negar les transformacions actuals del treball, les quals són molt profundes: dilució del treball de concepció, horaris, teletreball, estat precari, polivalència, intermitència, autoformació, especialització flexible, qualitat, atenció al client, etc. És evident que no es produeixen les mateixes coses, i no pas de la mateixa manera que trenta o cinquanta anys enrere. Emperò no cal concloure precipitadament que les categories clàssiques de treball i explotació estan superades. Actualment, estam assetjats per teories noves que malden per negar la validesa de l’anàlisi en termes de relació capital/treball i giren al voltant de la noció d’economia del coneixement. Ja no fóra possible de mesurar ni el treball, ni el valor, i això implicaria que aquest nou capitalisme, anomenat per exemple “cognoscitiu” o “patrimonial”, obeiria a lleis diferents del capitalisme “clàssic”, aquell que Marx teoritzà magistralment.

Aquesta posició equival a llegir Marx d’una manera esbiaixada, per fer-ne el teòric d’un capitalisme de la petita empresa, actualment antiquat. Això és un contrasentit absolut, tant sobre Marx com, la qual cosa és més greu, sobre el capitalisme contemporani, arran d’una lectura no dialèctica. D’un costat, tenim un sistema amb la seua lògica immutable, d’un altre l’evolució del treball. L’apologia moderna consisteix a dir que aquestes transformacions basten per canviar el capitalisme, la qual cosa significa atorgar-li una plasticitat que no té. La crítica marxista consisteix a evidenciar que el capitalisme no pot pair fàcilment una extensió de l’àmbit de la gratuïtat i el pas cap a una organització cooperativa i democràtica del treball possibles gràcies a les transformacions en curs. Davant aquestes amenaces virtuals, tots els esforços del capitalisme, malgrat la seua pretensió a la modernitat, estan enfocats cap a la preservació i la reproducció del càlcul econòmic mercantil més estret.

En lloc d’esperar que la transformació social s’esdevingui com a subproducte de les innovacions tecnològiques, el marxisme revolucionari ha de suscitar resistències a la mercantilització. Es tracta així de contribuir a aquest gran capgirament que conduiria el moviment social a l’afirmació d’aspiracions anticapitalistes centrades en el dret al treball, els serveis públics i el temps lliure. Totes aquestes nocions, és clar, estranyes al capitalisme.

Publicat al nº4 de Revolta Global (març 2004)


contacte revolta global contacte  |  contacte amb el webmaster webmaster  |  Seguir la vida del lloc RSS 2.0  |  tornar a dalt inici