,
Web de RevoltaGlobal
Arrel de la web > Revista > 2004 > #04 març 2004 > El cas Medem

"La pelota vasca, la piel contra la piedra" de Julio Medem

El cas Medem

divendres 5 de març de 2004

Totes les versions d’aquest article:

  • [català]

 


Miguel Romero

Julio Medem i el seu documental La pelota vasca han esdevingut protagonistes d’un “cas”: un conflicte polític de gran repercussió pública, que actua com a revelador d’una crisi de societat. Aquest cop, la matèria revelada és l’”antiterrorisme”, amb totes les seves misèries morals i intel·lectuals. Per això, abans de comentar la pel·lícula, cal comentar el cas, que, al meu entendre, és molt més interessant, i que mereixeria ser, ell mateix, tema d’un documental.

El primer fet que crida l’atenció dins l’operació política desfermada contra el documental i el seu director des de la vigília de la seva presentació al Festival de San Sebastián són les seves dimensions. Un rere l’altre, alts responsables del PP (la ministra Pilar del Castillo, la portaveu a l’ajuntament de Donostia, María San Gil, el portaveu a la Comissió anomenada “de control” de RTVE, Alejandro Ballesteros...) van condemnar la pel·lícula, demanaren que es retirés del Festival –operació que repetiren setmanes després davant el Festival de Londres- i, cosa especialment significativa, reclamaren a Medem que “retornés els diners rebuts” en qualitat de subvenció pública, confirmant d’aquesta manera que, per a la generalitat dels governants, una “subvenció” realitzada amb fons públics equival a una “compra” de voluntats. Cal recordar que el PSOE només va respondre de manera timorata –per dir-ho finament–, per mitjà d’una “carta al director” de Leire Pajón, secretària de moviments socials, publicada a El País del 23 de setembre del 2003; la carta destacava el seu caràcter “estrictament personal” i se situava en el terreny de la defensa de la llibertat d’expressió.

Al mateix temps, es va llançar una campanya de premsa que, tot i coneixent com està el panorama del “periodisme polític” hispànic, ultrapassà tot l’imaginable; recordem, per exemple, que l’ABC de diumenge 21 de setembre hi va dedicar l’editorial i la majoria de tribunes d’opinió. Entre les barbaritats que es van llegir i escoltar aquells dies, que han tingut una sequela en el lliurament dels Goya, destaquen les que tergiversen grollerament el contingut del documental: “justificació del totalitarisme”, “condemna de les víctimes”, “delació a ETA” (en aquest cas, val la pena anomenar-ne l’autor: José Luis Martín Prieto, a El Mundo) o “evident simpatia envers els qui defensen, promouen o justifiquen una violència assassina”.

Hi ha hagut crítiques menys barroeres, a càrrec d’intel·lectuals de l’entorn de la plataforma “Basta ya”, com Elorza o Savater. Aquestes crítiques s’han centrat en l’”equidistància” o “neutralitat moral” de la pel·lícula de Medem envers “les víctimes i els botxins”/“PP i ETA”, una associació simbòlica de la qual el PP està extraient enormes rèdits polítics. Aquest tipus de crítiques distorsiona algunes de les idees político-morals bàsiques de La pelota vasca, en particular el rebuig radical –no cal dir que des de raons molt diferents– de les polítiques d’ETA i el PP, i la consideració de la dignitat de totes les víctimes: és precisament en aquest aspecte on Medem aconsegueix, al meu parer, els seus millors resultats, en les entrevistes a Daniel Múgica, Eduardo Madina, María Isabel Lasa i a la noia que viatja per veure el seu company a la presó (entrevista a la qual, per exemple, no hi ha res que pugui entendre’s com un suport a ETA, però sí que hi ha respecte al dolor dels familiars dels presos d’ETA, que són una part fonamental de l’anomenat “conflicte basc”). És significatiu que Elorza critiqui la inclusió del testimoni de la noia torturada, el qual, al meu entendre, justificaria per ell mateix el sentit de la pel·lícula. Aquest testimoni és convincent i veritable: per què caldria amagar-lo? Doncs perquè el “constitucionalisme” és una ideologia dogmàtica i excloent, que necessita ocultar els fets que no li convenen i, amagant-los o considerant-los “no existents”, els justifica o almenys afavoreix que segueixin existint. En suma, el “constitucionalisme” està fet a imatge i semblança de l’arquetip de “nacionalisme” que presenta com a enemic seu. Medem ha tingut el coratge de rebel·lar-se contra aquesta poderosa croada i mereix per aquest motiu tot el reconeixement.

Però a mi, francament, La pelota vasca no em sembla un bon documental. Pel que explica Medem, el projecte va néixer de la indignació que li produí la campanya “anti nacionalisme basc” amb ocasió de les eleccions autonòmiques de maig del 2001. Front a aquest abús, Medem va voler mostrar la diversitat d’opinions i actituds que hi ha a la societat basca, i el diàleg com a única via raonable d’afrontar el “conflicte”. Sens dubte, és una motivació noble i una bona proposta, però em sembla que Medem l’ha enfocat d’una forma poc satisfactòria: per mitjà d’un muntatge d’entrevistes (que arriba a resultar incòmode per un excés de talls, que a més no produeix l’efecte buscat de “diàleg”) fetes, en la seva gran majoria, a líders d’opinió, en un escenari rural (justificat amb un argument bastant discutible, almenys políticament: “el sentiment d’identitat basc està arrelat a la terra”), i a més amb un “sobreèmfasi” (per exemple, els jocs rurals que il·lustren les formidables onomatopeies de Mikel Laboa a Baga-biga-higa) que, més que commoure’m, m’atordeix.

Així, en acabar la pel·lícula, em va quedar la impressió que no havia vist res de nou, ni tampoc moltes coses que m’hauria agradat veure (sobretot, opinions i vivències de gent del carrer; alguns “cara a cara” entre persones amb opinions diferents i ganes de parlar; més entorns ciutadans que podrien servir de marc a la bella metàfora de Bernardo Atxaga sobre l’“Euskal Hiria” –ciutat basca– com a espai de convivència). I, per dir-ho tot, em va estranyar no emocionar-me, llevat de moments molt concrets. En realitat, em sembla que el més emocionant de la pel·lícula és la meravellosa Txoria txori de Mikel Laboa, que acompanya les primeres imatges d’Euskadi des de l’aire, una de les cançons més belles que mai s’han cantat (escrita el 1969, però que ens parla d’ara mateix) i que sempre et deixa la frustració d’haver-la d’entendre traduïda: “L’ocell/ Si li haguessin tallat les ales/ hauria estat meu, no s’hauria escapat. Però així hauria deixat de ser ocell./ I jo... /el que estimava era l’ocell”.

La pelota vasca forma part ja de la resistència cívica a la “croada antiterrorista” que ens assetja i, en aquest sentit, és admirable. És un producte sa, i, consegüentment, tan rar com necessari en aquests temps. Tan de bo sigui també “eficaç”, sobretot fora d’Euskadi, ja que mostra als espectadors imatges netes d’aquell país, que podran contrastar amb els “telescombrariadiaris”. Tanmateix, en temps de grans documentals (La espalda del mundo, de Javier Corcuera, Balseros, de Bosch i Domènech, Juego de niños, de Joaquim Jordà, i, és clar, Bowling for Columbine, de Michael Moore), em sembla que les intencions de Medem han estat molt millors que no pas les seves imatges.

Publicat al nº4 de Revolta Global (març 2004)


contacte revolta global contacte  |  contacte amb el webmaster webmaster  |  Seguir la vida del lloc RSS 2.0  |  tornar a dalt inici