,
Web de RevoltaGlobal
Arrel de la web > Revista > 2003 > #0 octubre 2003 > Un nou repartiment violent

L’ocupació de l’Iraq i la nova situació internacional

Un nou repartiment violent

En un context de crisi, desafiaments que ben bé valen una aposta arriscada...

diumenge 5 d’octubre de 2003

Totes les versions d’aquest article:

  • [català]

 


Daniel Bensaid

¿Què expressa la invasió de l’Iraq per Nord-Amèrica? Per no caure en un determinisme reduccionista, no s’ha d’oblidar el pes dels esdeveniments en el desenvolupament dels fets: Bush hagués pogut perdre les eleccions que tot just va guanyar per una petita diferència i probablement gràcies al frau; els atemptats de l’11 de setembre haurien pogut fracassar, etcètera. En síntesi, la història no és un gran complot amb un totpoderós titellaire manejant els fils. Però no és tampoc un teatre d’insensat soroll i furor. Existeix una lògica dels esdeveniments. Les desraons tenen les seves raons. Des d’aquest punt de vista, la guerra actual estava doblement anunciada. Des de 1989, la reorganització a escala planetària està a l’ordre del dia. La ruptura del precari equilibri de postguerra va possibilitar un nou repartiment de territoris, de riqueses, de zones d’influència. Des de l’estiu de 1990, els Estats Units van començar a redefinir els mitjans i la missió de les seves forces militars.

Hi ha en això una dimensió geopolítica de la lògica de guerra, relacionada (no mecànicament) amb l’ofec de l’acumulació capitalista a llarg termini. Malgrat els miratges de la nova economia i de la recuperació dels índex de guany gràcies a les derrotes infligides en els anys 1980-1990 per les contrarreformes liberals, els augments de la productivitat van seguir sent modests i el creixement no va arribar als ritmes previs a 1974-1975. El problema no es redueix als termes de la distribució entre capital i treball. L’obertura d’una nova fase d’expansió exigiria moltes altres condicions polítiques, institucionals, monetàries: en síntesi, una modificació de les condicions generals d’acumulació de capital.

En aquest context de crisi perllongada, resulta secundari i especulatiu (encara que les conseqüències poden ser reals: per exemple, la manera com hauria pogut actuar una administració Gore en lloc d’una administració Bush després de l’11 de setembre), raonar en termes de "fugida cap endavant" o de crisi de direcció imperialista. La ruptura de la bipolaritat política i militar EE.UU./U.R.S.S. va alliberar tendències centrífugues (i va arruïnar elucubracions teòriques del tipus "ultraimperialisme", etcètera). Per altra banda, les opcions perceptibles de la guerra en curs, sense minimitzar les incerteses des del punt de vista dels dirigents nord-americans, mostren que el que està en joc ben val una aposta arriscada: el control de les riqueses i les rutes petrolíferes, la redistribució dels mapes geopolítics a Àsia Central i a l’Orient Mitjà, la imposició d’una economia de guerra perllongada, la modificació de les relacions entre la Unió Europea i els Estats Units, redefinició de les arquitectures institucionals de la mundialització (O.N.U., O.T.A.N., O.M.C., etcètera). Pel que fa a la crisi de la direcció imperialista, és una formulació massa general i ambigua en la qual caben molts fenòmens diferents: relacions entre potències imperialistes i crisi d’hegemonia mundial, o bé relacions entre els interessos econòmics del capital i l’estat de les seves elits polítiques, transformació de les relacions entre poder polític i governabilitat empresària en un món cada vegada més privatitzat, etcètera.

Supremacia militar i fragilitats estructurals

Parlar de relacions parasitàries és sens dubte excessiu i probablement massa vague com per no induir a error. Ja després de la primera Guerra del Golf, Alain Joxé, constatant que els Estats Units havien aconseguit que la guerra fos lucrativa (fent-la finançar pels seus aliats) parlava d’"Amèrica mercenària". Estem d’acord a subratllar el desfasament entre la supremacia militar nord-americana i les seves fragilitats estructurals relatives (endeutament, dèficit comercial, dèficit pressupostari), etcètera. Però això no és més que una altra raó per a subratllar el caràcter polític de la noció d’imperialisme (generalment reduïda a una relació econòmica), en la qual es combinen l’apropiació de plusvàlua i la monopolització de riqueses (energètiques, financeres, cognitives, etcètera), una hegemonia política (inscrita en mecanismes institucionals), una supremacia militar (armaments, bases, aliances).

¿Retorn dels conflictes interimperialistes o fisures d’un nou tipus? Aquests conflictes havien estat esmorteïts, postergats, fets menys visibles en nom d’una urgència superior (la solidaritat "occidental" contra el perill roig). Però no havien desaparegut. Els imperialismes d’ahir van assistir a la modificació de la seva jerarquia (a favor de l’aixafador avantatge del lideratge americà), no obstant això les tensions episòdiques no es van eliminar. Les dificultats econòmiques, la competència creixent, la pèrdua de funcionalitat de la referència "occidental", allibera tendències centrífugues. Potser que assistim en els propers mesos a temptatives proteccionistes, a rivalitats comercials. Però és difícilment imaginable, en canvi, que les rivalitats interimperialistes puguin arribar a convertir-se en conflictes oberts i molt menys militars. El que no impedeix no obstant que les potències aliades i competidores puguin enfrontar-se, indirectament, de manera obliqua, en la perifèria, ja sigui per una nova distribució de l’Àfrica o per qüestions com la reconstrucció de l’Iraq. És difícil especular sobre fins on podrien anar aquests conflictes.

Això depèn sobretot del grau d’integració i concentració regional del capital. ¿Existeix un capital europeu en formació prou homogeni com per a desafiar al capital americà o, per contra, la interpenetració dels capitals mundialitzats és tal que es perfila un "ultracapitalisme" en relació amb el qual els imperialismes d’ahir lliuren combats de reraguarda? Confessem que la majoria de nosaltres no va veure en les posicions inicials de Chirac sobre la guerra més que una gesticulació i molt pocs haguessin apostat que recorreria al veto.

Els límits de les fractures dins dels cercles dirigents

Sense exagerar el seu abast, la fisura de França i Alemanya amb els Estats Units requereix una explicació. Poden suggerir-se un seguit de factors (els interessos d’uns i altres a la regió, el pes del pacifisme alemany, l’herència gaullista, una opció política multilateralista contra els perills de l’unilateralisme). No existeix una explicació simple (i... unilateral o monocausal). En tot cas l’assumpte mereix reflexió (sense deixar de subratllar que no es tracta d’una ruptura entre Europa i Estats Units, sinó només d’alguns països europeus). Un dels punts a tractar és en particular la relació Europa - Amèrica. No hi ha dubtes que els Estats Units van utilitzar tots els conflictes des de 1991 per a reforçar la subordinació europea (amb l’ampliació i la redefinició de les missions de l’O.T.AN., amb la càrrega de la carrera armamentista, etcètera). La Unió Europea segueix sent un espai comercial i monetari políticament gelatinós. És comprensible que els Estats Units tinguin el màxim interès que segueixi així. El que planteja per altra banda la qüestió de la nostra alternativa europea davant l’Europa d’Àmsterdam-Maastricht. Els compromissos de 2004 ens obligaran a fer aquesta discussió més seriosament.

Cal subratllar els límits de les fractures sorgides dins les esferes dirigents. Com subratlla Perry Anderson en el seu article de la London Review of Books, les divergències es plantegen sobre un fons de principis comuns. La principal no es referia tant a la guerra, sinó a fer-la "amb o sense l’O.N.U." El que suposa un consens sobre la no proliferació, incloent el dret d’ingerència, a condició que sigui autoritzat per "la comunitat internacional".

Era totalment legítim utilitzar aquestes contradiccions per a la mobilització, però també aquí cal anar més lluny, precisant les nostres posicions sobre un seguit de qüestions de fons, en matèria d’institucions i dret internacional.

No crec que la posició a nivell de governs tingui gaire a veure amb la mobilització antiguerra-altermundialització. Els països en els quals la mobilització va ser més forta (Itàlia, Gran Bretanya i l’Estat espanyol, a Europa) són aquells que tenen governs que van mantenir amb fermesa el seu compromís al costat dels Estats Units. En canvi, les divergències a nivell del Consell de Seguretat i dels governs van obrir espais i van contribuir a la seva corporització defensant i legitimant la mobilització. És la història del test de Milgram: quan l’autoritat es divideix...

En canvi, i això cau pel seu propi pes entre nosaltres, cal subratllar que el lligam entre la mobilització contra la mundialització capitalista i contra la guerra va ser evident tant a Florència com a Porto Alegre. És el que no va saber veure venir la majoria dels mitjans, que només es van despertar amb les manifestacions del 15 de febrer. I és que les raons d’aquesta radicalització són profundes. Fins i tot els que mai van llegir Rosa Luxemburg comprenen molt bé el lligam orgànic entre el nou militarisme imperial i la mundialització mercantil.

Publicat al nº0 de Revolta Global (octubre 2003)


contacte revolta global contacte  |  contacte amb el webmaster webmaster  |  Seguir la vida del lloc RSS 2.0  |  tornar a dalt inici