,
Web de RevoltaGlobal
Arrel de la web > Revista > 2004 > #03 febrer 2004 > Fins on arribarà el "gir a l’esquerra"?

Canvi de govern a Catalunya

Fins on arribarà el "gir a l’esquerra"?

diumenge 8 de febrer de 2004

Totes les versions d’aquest article:

  • [català]

 


Revolta Global

El resultat de les eleccions del 16 de novembre ha reflectit els canvis en l’opinió pública que s’han anat produint els últims anys i que ja van tenir una primera traducció electoral a les municipals del maig passat. La remobilització social ha tingut la seva expressió electoral, que ha traduït de manera deformada i mediatitzada el principi d’una certa polarització política.

Pel que fa a l’esquerra, els resultats electorals han reflectit àmpliament la incorporació al moviment social d’una nova generació política que, en termes generals, ha votat ERC i ICV-EUiA, les opcions polítiques més a l’esquerra que existeixen, encara que a nosaltres no ens satisfacin.

Presos globalment, els resultats mostren un gir cap a l’esquerra en el conjunt de la societat catalana (el bloc format per PSC, ERC i ICV-EUiA guanya set diputats front als set que perd la suma del PP i CiU). D’altra banda, sembla obvi que hi ha hagut un lliscament de la intenció de vot des del PSC cap a opcions com ICV i ERC. Aquest desplaçament pot ser degut a diversos factors, però n’hi ha tres que semblen explicar en bona mesura el fenomen: el cansament d’una part de l’electorat socialdemòcrata davant l’estil tecnocràtic i autoritari que caracteritza el PSC allà on té l’oportunitat de gestionar poder local, el desgast electoral que està ocasionant al PSC l’orientació del PSOE en “qüestions d’Estat” -la supeditació al PP pel que fa al “Pacte Antiterrorista”, el recolzament a la Llei de Partits i a la il·legalització de Batasuna, les manifestacions nacional-populistes de “barons” espanyolistes com Ibarra i Bono, etc.-, i, finalment, una moderada però significativa radicalització social i sobiranista d’un segment rellevant de l’electorat.

No podem perdre de vista que l’ofensiva reaccionària i neocentralista iniciada pel PP i l’”estat d’excepció” de facto que ha imposat a Euskadi han estat elements que han marcat aquesta contesa electoral. Els atacs histèrics del PP contra el Pla Ibarretxe, la seva arrogància i el seu autoritarisme creixents i la seva apel·lació constant al nacionalisme espanyol contra el fantasma del “separatisme” han acabat sent factors que han polaritzat significativament les opinions polítiques a Catalunya. Amb la seva crítica a la Llei de Partits i amb els seus gestos de solidaritat amb el Pla Ibarretxe -que contrasten amb la timidesa i la covardia del PSC a l’hora de criticar retalls de llibertats que són una clara mostra del procés d’involució política en curs-, ERC ha aconseguit importants rèdits electorals.

Així doncs, els resultats electorals posen de relleu, d’una banda, un creixent consens social –en el qual, a diferència d’Euskadi, participen totes les forces polítiques amb l’excepció del PP- sobre la necessitat de reformar l’Estatut i, d’una altra, els efectes polititzadors acumulats de les mobilitzacions socials que hem conegut últimament: les mobilitzacions continuades contra el PHN, les tancades dels “sense-papers”, les mobilitzacions estudiantils contra la LOU, la vaga general contra el “Decretazo”, la gran manifestació contra l’Europa del capital i la guerra i, sobretot, les més grans mobilitzacions de la història contra la intervenció anglo-nordamericana a l’Iraq.

El nou govern de la Generalitat

El fet que CiU hagi estat desallotjada de la Generalitat després de vint-i-tres anys de gestió neoliberal, paternalisme i corrupció és, des de tots els punts de vista, una molt bona notícia. Malgrat tot, està per veure que el nou govern de la Generalitat sigui tan “rupturista” i “subversiu” com temen el govern del PP i els seus principals dirigents; no hem d’oblidar que un govern no és rupturista només pel fet que el PP ho digui i l’ataqui.

En qualsevol cas, sembla que el canvi de govern tindrà, a curt termini, repercussions més grans en les relacions de força polítiques a escala estatal que no pas a Catalunya, on és molt previsible que, en una primera etapa, pesin més les continuïtats que les ruptures amb el període anterior. No podem oblidar que els dos grans derrotats de les eleccions han estat alhora el pujolisme i l’escalada neocentralista del PP. El nou govern del PSC, ERC i ICV-EUiA trenca l’aïllament d’Euskadi i del Pla Ibarretxe i crea una relació de forces més favorable al sector que al si del PSOE -i, sobretot, al Partit Socialista d’Euskadi- és més sensible a la realitat plurinacional de l’Estat, tot debilitant la posició de Bonos, Ibarras i companyia. Haurem de veure, a més, fins a quin punt el PP jugarà la carta desestabilitzadora a Catalunya, on, sens dubte, fer-ho seria més complex i contraproduent per als seus interessos que no pas a Euskadi, sobretot perquè el PSC no seguiria en cap cas aquesta orientació i perquè ampliaria la base de suport popular al nou govern.

Les idees generals de l’acord de govern

En termes generals, sembla obvi que, tot i la moderació del programa de govern, molts dels objectius que es proposa l’acció de govern del tripartit són manifestament contradictoris. Les inversions en benestar social i les polítiques redistributives que no qüestionen la lògica privatitzadora semblen condemnades al fracàs.

La lluita contra la precarietat i l’atur no sembla compatible amb l’”impuls de la internacionalització de les empreses catalanes”, que és un dels eixos centrals del programa. No hi ha cap política econòmica alternativa, sinó que sembla que s’adopti el discurs d’aspirar a ser gestors més eficaços de l’economia catalana, com si l’”economia catalana” no estigués travessada per conflictes de classe pel repartiment de la riquesa social.

El sí del PSC, el sí “crític” d’ICV i el “no sap, no contesta” d’ERC sobre l’esborrany de Constitució europea -un document socialment i políticament regressiu des de tots els punts de vista- no semblen un bon presagi sobre el que se suposa que ha de ser un govern més redistributiu, més democràtic i participatiu, més sensible als problemes mediambientals i a les demandes socials.

Per moltes promeses abstractes de canvi que faci, el nou govern de l’esquerra plural s’ha configurat sobre la base d’un programa socialiberal que no deixa marge de maniobra per a autèntiques mesures de canvi en qüestions clau.

L’esquerra plural catalana i l’esquerra alternativa

Per primer cop des de la Segona República, la Generalitat serà governada per partits que es reclamen del moviment obrer i de les classes populars. Sembla raonable pensar que, fins a cert punt, sortiran a la llum moltes de les actuacions corruptes de CiU, es trencarà amb les pràctiques clientelistes profundament arrelades a la Generalitat, s’establirà un funcionament més transparent a les institucions i es consentirà un major pluralisme als mitjans de comunicació públics.

Malgrat tot, no es pot ser gaire optimista sobre el potencial del “gir a l’esquerra” que pugui imprimir el nou govern. Si fem balanç de les experiències més recents de gestió local i comarcal dutes a terme per les forces del tripartit, no podem fer-nos massa il·lusions. L’experiència de moltes gestions locals, començant per la de la ciutat de Barcelona, és clara en aquest sentit.

Per tant, la tasca de l’esquerra alternativa es pressionar perquè el govern porti a la pràctica els elements més progressistes del seu programa d’una forma coherent, denunciar aquelles mesures governamentals que vagin en contra dels interessos de la majoria de la població, lluitar amb criteris unitaris per l’autonomia dels moviments socials en relació al nou govern i als partits que el componen, seguir mobilitzant i construint una nova correlació de forces al carrer i al món del treball i contribuir a articular una força anticapitalista àmplia, pluralista i representativa, situada fora de la lògica de l’esquerra plural.

Pressionar perquè es compleixin els elements més avançats del programa

Tot i ser un pacte programàtic social-liberal, a l’acord de govern del tripartit hi ha propostes força progressistes que cal defensar i impulsar. En bona mesura, aquests elements progressistes incorporen, en la majoria de casos, reivindicacions que s’han fet sentir al carrer durant els últims anys, però notablement rebaixades.

La nostra tasca, la tasca de tota la gent anticapitalista, és lluitar perquè aquestes reivindicacions segueixin ocupant l’espai públic de la mobilització i l’autoorganització obrera i ciutadana, tot i el canvi de govern. No podem cometre les errades del passat: l’”ara és l’hora dels polítics, anem-nos-en a casa i no destorbem” de la transició no es pot repetir mai més. Al contrari, ara que tenim un govern d’esquerres hem de pressionar més que mai perquè es portin a terme les reivindicacions centrals de les lluites i les demandes socials dels últims anys.

Lluitar per l’autonomia dels moviments socials

Com apuntàvem més amunt, ara cal posar l’accent en l’autonomia dels moviments socials respecte al nou govern i els partits que el formen. Això vol dir que hem de lluitar perquè no hi hagi interferències governamentals o partidàries que condicionin, bloquegin o s’oposin al desenvolupament democràtic, pluralista i unitari de les lluites socials.

Hem d’evitar a tot preu que el canvi de govern neutralitzi l’acumulació de forces, campanyes i autoorganització que hem viscut a Catalunya durant els últims anys i que és, no ho oblidem, un dels factors que expliquen el gir a l’esquerra que ha possibilitat la derrota de CiU.

La continuitat de les lluites és, a més, una precondició perquè el nou govern estigui obligat a aplicar els elements més progressistes del seu programa, tot contrarestant la pressió de la dreta catalana i espanyola i dels poders fàctics.

Traduir la remobilització social en un veritable canvi en la correlació de forces

Tot i la remobilització social d’aquests anys i el canvi de govern, la correlació de forces entre classes encara no ha deixat de degradar-se en la mesura en què el capital i la burgesia segueixen portant la iniciativa en l’empitjorament de les condicions de vida i de treball de la immensa majoria de la població: els assalariats i assalariades. Caldrà lluitar perquè aquesta ofensiva del capital toqui fons i organitzem el contraatac.

Perquè això sigui viable, cal traduir la remobilització social nebulosa i semiespontània dels últims anys en una tasca pacient de autoorganització estable als barris, a les empreses, als centres d’estudi, com a única forma d’acumular forces i de lliurar un combat a llarg termini. Això, en altres paraules, no és més que la recomposició del moviment obrer i popular en sentit ampli, una tasca que exigirà la participació activa i conscient de la nova generació de treballadors i treballadores que ha pres consciència d’ella mateixa en les lluites contra la globalització i la guerra dels últims anys. Això és una feina d’anys, i no existeixen dreceres electoralistes ni politicistes que la puguin accelerar.

L’element principal que pot contribuir poderosament a fer més ràpid aquest procés és la construcció d’una nova força política anticapitalista centrada en l’impuls de les lluites socials i de l’autoorganització com a tasca prioritària, i allunyada de pretensions gestionàries.

Articular una força política anticapitalista àmplia, pluralista i representativa

Creiem que l’esquerra anticapitalista ha de defensar, en qualsevol context històric, la conveniència d’un govern tan progressista com sigui possible, i ser conscient que el principal enemic són la patronal i la dreta. Tot i això, i creient fermament que en qualsevol circumstància l’esquerra alternativa ha d’afavorir la investidura d’un govern d’esquerres sempre que sigui possible, els revolucionàries i les revolucionàries pensem que, atesa la correlació de forces actual, una esquerra anticapitalista coherent no pot participar en un govern que es veurà obligat a aplicar unes polítiques que no trencaran, no ja amb el capitalisme, sinó ni tan sols amb el neoliberalisme.

Creiem que, a causa de la naturalesa mateixa de l’Estat capitalista, és impossible canviar de societat i superar el capitalisme des de les institucions establertes sense una ruptura amb l’aparell d’Estat, recolzada prioritàriament en un fort procés de mobilització social extraparlamentària. Per tot això, creiem que cal lluitar per aconseguir un escenari de reagrupament dels corrents, els col·lectius i els activistes que treballen en la nostra perspectiva en una força anticapitalista àmplia, pluralista i representativa.

Publicat al nº3 de Revolta Global (febrer 2004)


contacte revolta global contacte  |  contacte amb el webmaster webmaster  |  Seguir la vida del lloc RSS 2.0  |  tornar a dalt inici