,
Web de RevoltaGlobal
Arrel de la web > Revista > 2003 > #0 octubre 2003 > Un fidel reflex de supervivència

OCUPACIÓ DE LES CASERNES MILITARS ABANDONADES DE SANT ANDREU

Un fidel reflex de supervivència

davant d’un sistema de govern discriminatori i feixista

diumenge 5 d’octubre de 2003

Totes les versions d’aquest article:

  • [català]

 


Yerko Toro Contreras

Encara que cadascun dels que hem arribat a fer d’aquestes casernes militars abandonades la nostra llar durant aquests dos anys tenim una història diferent, ens uneix el motiu pel qual hem arribat a aquesta situació de precarietat. I és que, a pesar d’haver intentat en diverses ocasions i durant diversos anys regularitzar la nostra situació en aquest país, o sigui, obtenir el preuat permís de treball i residència, no ho hem aconseguit. En no comptar amb un “permís” que et permeti circular lliurement pels carrers i accedir als drets mínims de cada ésser humà, com ara que amb el teu propi esforç puguis guanyar els recursos necessaris per a menjar i viure sota un sostre digne, fa que no siguem reconeguts com a persones i siguin vulnerats tots els nostres drets.

Al llarg de l’ocupació s’han succeït una gran quantitat de fets i situacions pròpies de temps feixistes que no val la pena recordar perquè els estem patint novament... El Ministerio de Defensa va abandonar el 1998 les dependències definitivament, despreocupant-se totalment del lloc. Des de finals de l’any 2001 són conscients que a poc a poc hi ha immigrants que van ocupant les instal·lacions, però fan els ulls grossos, igual que la resta de les administracions, totes amb un motiu diferent per a no mirar.

Els immigrants, que han arribat a sumar més de 40 nacionalitats al llarg de l’ocupació, aconsegueixen un espai per a “sobreviure” i des d’un principi compten amb el suport del veïnat, que en tot moment donen ajuda a les necessitats bàsiques. Des del principi hem estat víctimes de l’actual Llei d’Estrangeria, la qual ens duu a viure amuntegats en pisos o llocs, com les casernes abandonades, que no reuneixen les mínimes condicions per a viure. “Aquí i així ningú no vol viure” responem cada vegada que ens pregunten, però si no podem accedir a un treball estable i digne, hem de sobreviure aquí.

L’alarma social no ha saltat fins que, a causa de l’ambient d’incertesa entre els habitants de les casernes i el veïnat, i el fals discurs de solucions del govern i les administracions, van sorgir aires racistes i xenòfobs de la mà de falsos rumors que tendien a desprestigiar a qualsevol preu els residents de les casernes abandonades i davant el que vam haver de respondre per a defensar-nos.

Tant els ha dolgut i tanta “por” ens han agafat pel sol fet de demanar solucions dignes per als més necessitats, que han tret tota la seva artilleria pesant i feixista per a enfrontar-se a uns “indefensos” “sense papers”. Es va iniciar una demanda de desallotjament en contra de tots els habitants de les casernes, a la qual vam assistir tots (més de 600) en un acte sense precedents, davant la qual la jutgessa ja no va admetre la “urgència” demanada pel ministeri de defensa i el procés seguirà el seu curs normal mentre defensa respon sobre l’abandónament del lloc des de 1998. Les administracions creen un suposat projecte “reallotjament digne” per a tots els habitants de les casernes que seria portat a terme per Creu Roja.

Tots això ha estat una farsa, mitjançant amenaces i coaccions han entrat a les casernes i han enderrocat tot el que han pogut. S’ha empresonat i expulsat del país a més de 200 companys de tot el món i els pocs reallotjats ja han tornat, pel fet que la “solució” que se’ls va donar era un pegat. Aleshores ens vam trobar amb unes casernes irrecognoscibles, on encara malviuen prop de 200 companys que han aguantat unes condicions precàries de vida (sense aigua, llum ni treball), que han aguantat que se’ls tracti com a “rates” i que no se’ls reconeix com a persones per no tenir papers, que han resistit davant les màquines d’enderroc a la seva porta... Però, ¿per què? És la gran pregunta. ¿Per què segueixen allí?

La resposta és molt simple. No tenim on anar i no vam venir a aquest país per a viure marginats i de la caritat de ningú. L’únic culpable d’aquesta situació és l’actual govern amb la seva discriminatòria i feixista Llei d’Estrangeria i hem de denunciar-lo.

Ja ho vaig dir abans i ho torno a repetir: l’única solució definitiva a aquest conflicte és un permís de treball i residència temporal que ens permeti circular lliurement pels carrers i que amb el nostre propi esforç, en llibertat i sense repressions, poder treballar i guanyar els recursos necessaris per a menjar i viure sota un sostre digne.

Però el govern es nega rotundament i a més menteix a tota la societat, fent falses promeses de reallotjament digne per als immigrants. A això se suma que les grans “organitzacions humanitàries”, segur que per compromissos de subvencions i lleialtat al govern, no s’han apropat ni en gens ni mica a conèixer la nostra realitat. I aleshores, què passa? Per ventura hem de tornar a amenaçar amb atemptar contra les nostres pròpies vides per a aconseguir el nostre objectiu?

La política del món actual és deixar obsolet el comunisme, perquè en els seus caps altaners no hi ha lloc per a la “igualtat” de les persones, ni en drets ni en deures. Sempre intentaran passar sobre nosaltres, de calcigar-nos, però sempre estarem allí. Mai no claudicarem en la nostra lluita, perquè estem molt convençuts que el que fem és pel benestar dels més necessitats i indefensos. En qualsevol part del planeta...

Utopia-Resistència!

Publicat al nº0 de Revolta Global (octubre 2003)


contacte revolta global contacte  |  contacte amb el webmaster webmaster  |  Seguir la vida del lloc RSS 2.0  |  tornar a dalt inici