,
Revolta Global
Arrel de la web > Notícies > Estat Espanyol > Quan el roig destenyeix

Quan el roig destenyeix

dissabte 2 de març de 2013

Totes les versions d'aquest article:

  • [català]

 


David G. Marcos [1]

«El vell món es mor i el nou tarda a aparèixer. En aqueix clarobscur sorgeixen els monstres». Antonio Gramsci

Des de fa algun temps hem pogut comprovar com el clarobscur del que ens advertia Gramsci resulta estar cada vegada més a prop que lluny. Mentrestant, tal com apuntava el filòsof marxista, els inquietants monstres trauen el cap a l’aguait darrera de les cortines d’un borrós discurs interclassista, demagog i patrioter.

En l’aparador de l’actualitat llueixen els aberrants escàndols de corrupció i la nefasta gestió d’una classe política professional que fa ja temps que va adoptar el rol d’administrar els mecanismes del sistema capitalista darrere de la seua perpetuació i conseqüent socialització de la misèria. La desafecció cap a la política s’estableix llavors com a norma que s’expandeix líquidament com epidèmia d’impacte generalitzat. Així mateix, els punts cardinals de la política institucional no indiquen més que posicions espacials relatives i intercanviables. La desafiliació política s’afig llavors a la desafiliació social. Arribats a aquest punt, «solament les orientacions radicals, les oposicions extremes, són capaces de donar sentit al antagonisme polític» [2]. En l’actual conjuntura sociopolítica, negar aquesta dissensió entre els interessos de classe d’opressors i oprimits és fer-se el llonguis enfront d’una realitat que delimita un conflicte històric plausible.

En aquest sentit, si hi ha algú que se sent còmode amb l’animadversió cap a la política és el propi sistema capitalista que, salvant els seus mobles per la via de la tecnocràcia, advoca per estalviar-se mecanismes participatius i de transparència que, al cap i a la fi, diguem que són una molèstia. I si la cosa es posa lletja, obrim la porta al feixisme, que tan bons resultats ha portat sempre a les elits del règim. Gens expressa millor aquest sentiment de conformitat per part del sistema amb la desafiliació política que les declaracions del somrient diputat Esteban González Pons dirigides cap a les joves, a els qui recomanava ‘no ficar-se tant en política’ i gaudir del seu frescor mantenint-se al marge de la mateixa.

Ni la política profana ni la lluita de classes poden veure’s engolides pels posicionaments de medianització interclassista. Aquests posseeixen totes les paperetes de poder embullar-se sota l’aparent buit d’una ultradreta desbordant. En aquest sentit, UPyD estreny, de nou, l’accelerador cap a la meta del ultraconservadurisme espanyol. En aquest cas, el que s’ha obstinat a elevar al seu casposa organització pel cap alt dels titulars ha sigut Toni Cantó. Les infames declaracions de l’actor deixen de relleu, una vegada més, que ‘de centre’ gens: Misògins, espanyolistes, demagogs i populistes. Hi ha qui encara se sorprèn quan recorda que Rosa Díez forjava la seua carrera política en el si del partit socialista. No obstant açò, a hores d’ara, i després de la pantomima -deliberada o involuntària- de Beatriz Talegón a la recerca de la credibilitat perduda; a ningú se li escapa que, si el roig és de pot, el roig destenyeix. En el cas de UPyD ha acabat per convertir-se en magenta.

D’aquesta manera, veiem com les bandades ideològiques i les aparents ‘crisis d’identitat’ experimentades per les organitzacions polítiques en un context de fluctuació permanent com l’actual fan un flac favor a la demarcació del camí mitjançant el qual serem capaços d’eixir d’aquesta situació: una senda de ruptura amb l’ordre establit. L’inici d’aquesta travessia resulta estar íntimament lligat a la politització de la ciutadania, a una irrupció de la mateixa en el més profund de l’esfera política que siga capaç de desmuntar una a una les contradiccions inherents al sistema.

Som moltes les persones que desitgem la consumació del primer enunciat de Gramsci: que al vell món se li acoste el seu final. El que no està tan clar és que els ritmes capritxosos de la revolta apressen el seu tic-tac cap a la construcció d’aquest nou escenari pel qual hem de treballar abans de l’aparició dels temibles monstres.

@DavidGMarcos

http://fragmentosdescreidos.wordpress.com/2013/02/27/cuando-el-rojo-destine/

Notes

[1David G. Marcos, activista estudiantil i militant d’ESAN

[2Daniel Bensaïd. Lucha de Clases, Fragmentos Descreídos [2005].


contacte revolta global contacte  |  contacte amb el webmaster webmaster  |  Seguir la vida del lloc RSS 2.0  |  tornar a dalt inici