,
Revolta Global
Arrel de la web > Comunicats > Declaracions > Les dones no pagarem ni la crisi ni el deute de l’1%

Les dones no pagarem ni la crisi ni el deute de l’1%

dijous 7 de març de 2013

Totes les versions d'aquest article:

  • [català]

 


Declaració de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

Més de quatre anys després que esclatés aquesta crisi, i amb tot el que hem passat des d’aleshores, tenim ja la certesa que ens trobem en un punt d’inflexió, en el que hi ha en joc un canvi integral de model de societat. No ens enganyem: el dia que els grans magnats de les finances comuniquin oficialment l’acta de defunció de la crisi, les nostres vides no tornaran a ser com les recordem abans del 2008: ni les retallades en els serveis públics ni els atacs contra els drets de les treballadores ni els seus desnonaments seran revertits. Sabem a hores d’ara que la crisi està proporcionant la coartada perfecta per a la privatització de la sanitat, l’educació, els serveis socials i les pensions, així com per a la flexibilització del mercat laboral i del conjunt de les nostres existències. Sempre hi va haver raons per a la lluita anticapitalista. Malauradament, però, les d’avui són molt més nombroses que les de fa cinc anys.

Llegir la crisi exclusivament en clau econòmica, laboral o de serveis públics, tanmateix, ja no és suficient. Mai no ho va ser. Una mirada feminista i anticapitalista a la mateixa ens mostra que el nostre treball i la nostra lluita han d’anar molt més enllà. Vam començar la crisi denunciant la invisibilització dels seus impactes de gènere, particularment pel que fa a les dramàtiques condicions laborals de moltíssimes dones a l’Estat espanyol. Després passàrem a denunciar que les retallades en els serveis públics, particularment en Sanitat, Educació i Serveis Socials, a més de deixar a amplis col•lectius socials en situació molt vulnerable, fan recaure de nou sobre les dones la cura, el treball i la responsabilitat que les administracions s’estan traient de sobre. Això ha fet que la càrrega global de treball (que inclou l’assalariat i el no assalariat) de les dones s’hagi multiplicat des dels inicis de la crisi. En altres paraules, les dones no només han de treballar més hores a canvi d’un salari menor per poder mantenir les seves famílies, sinó que han de tenir cura de tots i totes aquelles familiars amb necessitats de cura dels que l’Estat es desfà com a càrrega improductiva i parasitària. "Per què continuar pagant per serveis públics que poden fer tranquil•lament les dones a casa a canvi de res"? es pregunten Mariano Rajoy, Artur Mas i tots els seus compares.

I això ens porta a un tercer moment de crítica feminista anticapitalista, en què (un altre de) els nostres pitjors malsons s’estan fent realitat. Fa uns mesos que el govern del Partit Popular, en boca del seu ministre de justícia Alberto Ruiz Gallardón, va anunciar que pensa reformar l’actual llei de l’avortament. No només es proposen eliminar el termini de 14 setmanes durant el qual les dones poden efectuar una interrupció voluntària de l’embaràs sinó que, a més d’anul•lar la capacitat de decisió de les menors d’edat, pretenen eliminar el supòsit de malformació fetal. Així és la dreta: mentre que destrueix els serveis públics de suport a les persones en situació d’autonomia restringida, prohibeix que una dona renunciï a donar vida a un ésser que mai serà autònom ni autosuficient i que només coneixerà el patiment i la indiferència de la societat. El que suposa ja una amenaça plausible per a la majoria dels dones, d’altra banda, constitueix una realitat per aquelles d’origen immigrant en situació irregular, ja que, gràcies als paquets d’austeritat del govern, des del mes de setembre no poden accedir a la sanitat pública ni per tractar-se en cas de malaltia ni per fer una interrupció voluntària de l’embaràs. Sabem al seu torn que el Partit Popular i Convergència i Unió, en el seu desmantellament reaccionari de l’estat de benestar, pretenen eliminar de la xarxa de la sanitat pública qualsevol prestació que tingui a veure amb la salut sexual i reproductiva de les dones, i això inclou qüestions com l’avortament o la contracepció. D’aquesta manera, els gestors d’aquesta crisi no només precaritzen les vides de les dones mitjançant els seus atacs laborals i socials sinó que al seu torn, per acabar de reblar el clau, amenacen el seu dret a decidir sobre els seus propis cossos i les seves pròpies vides.

I la cosa no queda aquí. Qui no recorda el popular Javier Arenas afirmant fa només uns mesos que el Govern ha de "recuperar els valors familiars que, des que la dona treballa, s’han perdut"? O a Gallardón reivindicant que la maternitat fa a les dones veritablement lliures? O Castelao dient que, com les dones, les lleis estan per ser violades?

No només ataquen els drets laborals i socials de totes i tots sinó que, en el mateix procés, ressusciten l’ideal de la dona submisa i cuidadora, ideal que els va de perles no només per arrabassar a les dones les seves llibertats sinó també per facilitar la transferència a les seves esquenes del suport, serveis i atencions que, moviments com el sindical, el feminisme i el veïnal havien aconseguit que fossin públics després de dècades de lluites. El que està en joc, d’aquesta manera, no són només unes quantes reduccions en prestacions i programes de les administracions públiques. Amb aquesta crisi, així com amb les batalles que plantem davant seu, estan en joc dos models radicalment diferents de societat. La d’ells, on no quedi res per privatitzar i on els drets de les dones, incloent el seu dret a escollir, estiguin subordinats a la lògica del benefici econòmic, la productivitat i la rapinya. O la nostra, on la Sanitat, l’Educació, els serveis públics i, en definitiva, el comú, es gestionin de manera col•lectiva, solidària i justa, i on totes les persones tinguin l’oportunitat de triar què volen fer amb els seus cossos, amb les seves vides, dels seus afectes, del seu treball, del seu futur.

El 8 de març d’aquest any una passa més en la construcció d’una alternativa feminista i anticapitalista al model econòmic i social que ens imposen; ha de ser una jornada de lluita que obri escletxes per més lluites, més profundes, més inclusives, més unitàries i més radicals; ha de ser un altre recordatori de la importància i protagonisme del feminisme, perquè és inadmissible que l’1% faci recaure el pes d’aquesta crisi sobre les esquenes i els cossos de les dones. El 8 de març seguim sortint al carrer perquè sense les dones s’esfondra el sistema i perquè sense el feminisme la lluita està incompleta.


contacte revolta global contacte  |  contacte amb el webmaster webmaster  |  Seguir la vida del lloc RSS 2.0  |  tornar a dalt inici