,
Web de RevoltaGlobal
Arrel de la web > Revista > 2003 > #0 octubre 2003 > L’Iraq ocupat mai no coneixerà la pau

L’Iraq ocupat mai no coneixerà la pau

diumenge 5 d’octubre de 2003

Totes les versions d’aquest article:

  • [català]

 


Tariq Ali [1]

La recolonització de l’Iraq no acaba de rutllar. La resistència a l’interior del país (i a Palestina) no significa pas, com els agrada donar a entendre als propagandistes israelians i occidentals, que l’Islam s’hagi tornat boig. És, en ambdos casos, una conseqüència de l’ocupació. Abans de l’última guerra, alguns de nosaltres afirmavem que el poble iraquià, tot i despreciar Saddam Hussein, no acceptaria massa bé l’ocupació dels Estats Units i dels seus còmplices britànics. A diferència dels iraquians que portaven molt temps en nòmina dels Estats Units i que van garantir George Bush que les tropes nordamericanes serien bén rebudes i cobertes de flors, nosaltres afirmavem que l’ocupació conduiria a l’acós i a la mort dels soldats occidentals i que esdevindria ràpidament una guerra de guerrilles de baixa intensitat. Que els esdeveniments hagin confirmat aquest anàlisi no és pas un motiu de satisfacció. Tot el país es troba ara en una situació caòtica, pitjor que abans del conflicte. L’única explicació de la resistència que donen les agències de notícies occidentals és que reposa sobre els vestigis de l’antic règim. Aquesta setmana Washington ha contradit la seva pròpia propaganda tot decidint recuperar els autèntics vestigis de l’aparell de l’antic règim -la policia secreta- per intentar localitzar les organitzacions de la resistència que composen més de quaranta grups diferents. Les manifestacions a Bassora i la mort dels soldats britànics constitueix una senyal evident que els antics bastions de l’oposició a Saddam són ara a punt per incorporar-se a la lluita.

L’atemptat contra el quarter general de l’ONU a Bagdad ha colpejat a Occident però com ha assenyalat Jamie Trabay de l’Associated Press en un comunicat enviat des de la capital iraquiana la setmana passada, existeix una profunda ambivalència vers l’ONU entre els iraquians del carrer. Això és un eufemisme! En realitat, l’ONU és percebuda com un dels lacais més implacables de Washington. Ha supervisat les sancions, que segons les xifres de l’UNICEF, han estat directament responsables de la mort de mig milió d’infants iraquians i d’un increment terrible de les taxes de mortalitat. Dos alts funcionaris de l’ONU, Denis Halliday i Hans von Sponeck, han dimitit per protestar contra aquesta política i han denunciat que l’ONU no ha complert el seu deure vers el poble iraquià. Al mateix temps, els Estats Units i la Gran Bretanya han llençat, a partir de 1992, amb l’aprovació de l’ONU, centenars de tones de bombes i milers de míssils sobre l’Iraq, mentre els funcionaris dels Estats Units anaven informant tranquilament al Wall Street Journal que s’havien aconseguit els seus objectius. El 2001 el bombardeig de l’Iraq havia durat més que l’invasió de Vietnam pels Estats Units. Per aquest motiu l’ONU no és pas percebuda amb simpatia per molts iraquians. La recent decisió del Consell de Seguretat d’aprovar retrospectivament la invasió, una violació oberta de la Carta de les Nacions Unides, no ha fet més que augmentar les ires populars. Tot això ens porta a demanar-nos si l’ONU és quelcom més que una empresa de rentat d’imatge de l’imperi americà.

Els efectes de la resistència han començat a les dues potències ocupants. Els darrers sondejos de Newsweek han posat de manifest que l’índex de popularitat del president Bush ha baixat 18 punts fins el 53% i que, per primer cop des de l’Onze de Setembre, la majoria dels votants (49%) han manifestat que preferirien que no fos reelegit. Això no farà més que empitjorar (depenent del punt de vista des d’on cadascú es sitúi) si les baixes americanes a l’Iraq continuen augmentant. A Gran Bretanya, més de dos terços de la població consideren que Tony Blair els ha mentit pel que fa a l’Iraq. Aquest punt de vista és compartit per importants personalitats de l’establishment. Ha existit una ruptura inquietant al si de les forces armades abans inclús que esclatés la guerra. Alguns generals no estaven gaire contents amb l’espectacle oferit pel seu primer ministre [...] mentre es preparaven per enviar un terç de l’exèrcit britànic per ajudar a ocupar una de les antigues colònies més importants del país a l’Orient Mitjà.

Després de la presa de Bagdad, Sir Rodric Braithewaite, l’antic cap del comitè dels serveis d’informació i antic conseller de seguretat nacional de Blair, ha escrit una carta sorprenent al Financial Times en la qual acusa Blair d’haver creat deliberadament una histèria belicista per atemorir una població massa escèptica com per conduïr-la a recolsar una guerra. "Els pescadors venen peixos, els belicistes venen la guerra", ha escrit Mr. Braithwaite, tot afirmant que Blair va exagerar les virtuds dels seus productes. Aquestes còleres al si de l’establishment han arribat a un punt crític amb el suïcidi d’un important científic del Ministeri de Defensa, el doctor David Kelly, i ha provocat una investigació judicial, una espècie de teràpia molt popular per a la classe dirigent anglesa. Blair serà interrogat aquesta setmana per Lord Hutton, però la investigació ja ha iluminat aquesta concatenació de maleses. Ara es diu que el Nou Laborisme sacrificarà el Secretari de Defensa, un individu mediocre i sense talent anomenat Geoff Hoon, com a boc expiatori per tranquilitzar al públic. Però què passarà si Hoon refusa marxar sol? Després de tot, ell sap on estan enterrats els cadàvers.

I a Austràlia? Allà baix, el primer ministre, un etern lloro encaramat a les esquenes de l’imperi, ha aconseguit retirar els seus soldats abans que comenci la resistència. Té grans necessitats que atendre a les Illes Salomon. Com Blair, John Howard ha repetit falsetats com un lloro per justificar la guerra, i com Blair, té la sort que la seva oposició oficial sigui dirigida per un polític cobard i incompetent que té por de la seva pròpia ombra.

Un dia, quan els infants dels iraquians i dels americans morts demanin perquè van morir els seus pares, la resposta serà: “perque els polítics han mentit”.

Mentres tant, no hi haurà pau mentre Palestina i l’Iraq romanguin ocupats i cap apologeta del món podrà amagar aquest fet.

Publicat al nº0 de Revolta Global (octubre 2003)

Notes

[1Escriptor i guionista, és un dels redactors de la New Left Review i una de les figures públiques més destacades del "Stop The War Coalition" del Regne Unit. És autor de El choque de los fundamentalismos, Alianza Editorial, Madrid, 2002.


contacte revolta global contacte  |  contacte amb el webmaster webmaster  |  Seguir la vida del lloc RSS 2.0  |  tornar a dalt inici