,
Web de RevoltaGlobal
Arrel de la web > Revista > 2003 > #01 novembre 2003 > “Ni calc ni còpia”: Che Guevara a la recerca d’un nou (...)

En teoria

“Ni calc ni còpia”: Che Guevara a la recerca d’un nou socialisme

dissabte 1 de novembre de 2003

Totes les versions d’aquest article:

  • [català]

 

En un article publicat el 1928, José Carlos Mariátegui –l’autèntic fundador del marxisme llatino-americà– escrivia les següents paraules: “No volem, certament, que el socialisme sigui a Amèrica calc i còpia. Cal que sigui creació heroica. Hem de donar vida, amb la nostra pròpia realitat, amb el nostre propi llenguatge, al socialisme indo-americà. Vet aquí una missió digna d’una generació nova”. La seva advertència no fou escoltada: aquell mateix any, el moviment comunista llatino-americà començà a caure sota la influència del paradigma stalinista, que va imposar, durant gairebé mig segle, el calc i la còpia de la ideologia de la burocràcia soviètica i de l’anomenat “socialisme real”.


Michel Löwy

No sabem si el Che coneixia aquest text de Mariátegui; possiblement sí que l’havia llegit, donat que la seva companya Hilda Gadea li havia deixat els escrits de Mariátegui durant els anys que precediren la revolució cubana. En qualsevol cas, es pot afirmar que bona part de la seva reflexió i de la seva pràctica política, sobretot als anys seixanta, tenia com a objectiu sortir del carreró sense sortida a què portava la imitació servil del model soviètic i dels països de l’Europa de l’Est. Les seves idees sobre la construcció del socialisme són una temptativa de “creació heroica” de quelcom nou, la recerca –interrompuda i inacabada– d’un paradigma de socialisme diferent i, en molts aspectes, radicalment oposat a la caricatura burocràtica “realment existent”.

JPEG Entre el 1959 i el 1967, el pensament del Che evolucionà molt. Es va allunyar cada cop més de les il·lusions inicials al voltant del socialisme soviètic i de l’estil soviètic –és a dir, stalinista– de marxisme. En una carta del 1965 a un amic cubà critica amb duresa el “seguidisme ideològic” que es manifiesta a Cuba per l’edició de manuals soviètics com a eina d’ensenyament del marxisme. Aquests manuals –que ell denomina “totxos soviètics”– “tenen l’inconvenient de no deixar-te pensar: el Partit ja ho fa per tu i tu ho has de digerir”. Es percep de manera cada cop més explícita, sobretot en els seus escrits a partir del 1963, el rebuig al “calc i còpia” i la recerca d’un model alternatiu, la temptativa de formular una altra via al socialisme, més radical, més igualitària, més conseqüent amb l’ètica comunista. La seva mort, l’octubre del 1967, va interrompre un procés de maduració política i de desenvolupament intel·lectual autònom. La seva obra no és un sistema tancat, un plantejament acabat que té resposta per a tot. Sobre moltes qüestions –la democràcia a la planificació, la lluita contra la burocràcia– la seva reflexió és incompleta.

El motor essencial d’aquesta recerca d’un nou camí –més enllà de qüestions econòmiques específiques– és la convicció que el socialisme no té sentit –i no pot triomfar– si no representa un projecte de civilització, una ètica social, un model de societat totalment antagònic als valors de l’individualisme mesquí, de l’egoisme ferotge, de la competència de la guerra de tots contra tots de la civilització capitalista –aquest món on “l’home és un llop per a l’home”–. La construcció del socialisme és inseparable de certs valors ètics, contràriament al que plantegen les concepcions economicistes –de Stalin fins a Jruschov i els seus sucessors–, que només consideren “el desenvolupament de les forces productives”. En la famosa entrevista amb el periodista Jean Daniel (juliol del 1963) el Che, en el que era ja una crítica implícita al “socialisme real” plantejava el següent: “El socialisme econòmic sense la moral comunista no m’interessa. Lluitem contra la misèria, però, alhora, contra l’alienació. [...] Si el comunisme passa per alt els fets de consciència, podrà ser un mètode de repartiment, però no és ja una moral revolucionària”.

Si el socialisme pretén lluitar contra el capitalisme i guanyar-lo en el seu propi terreny, en el terreny del productivisme i del consumisme, tot utilitzant les seves pròpies armes –la forma mercantil, la competència, l’individualisme –, està condemnat al fracàs. No es pot dir que Guevara va preveure l’ensorrament de la Unió Soviètica, però va tenir la intuició que un sistema “socialista” que no tolera la divergència, que no representa valors nous, que tracta d’imitar el seu adversari, que no té altra ambició que “aconseguir i superar” la producció de les metròpolis capitalistes, no té futur. El socialisme, per al Che, era el projecte històric d’una nova societat, basada en valors d’igualtat, solidaritat, colectivisme, altruisme revolucionari, lliure discussió i participació popular. Tant les seves crítiques –creixents– al “socialisme real” com la seva pràctica com a dirigent i la seva reflexió sobre l’experiència cubana estan inspirades per aquesta utopia –en el sentit que li va donar Ernst Bloch a aquest concepte– comunista.

Tres aspectes tradueixen concretament aquesta aspiració de Guevara i la seva recerca d’un nou camí: la discussió sobre els mètodes de gestió econòmica, la qüestió de la lliure expressió de divergències i la perspectiva de la democràcia socialista. El primer ocupava, és clar, un lloc central en la reflexió del Che; els altres dos –estretament interconnectats– estan molt menys desenvolupats, amb llacunes i contradiccions. Però no deixen d’estar presents en les seves preocupacions i en la seva pràctica política.

1) Els mètodes de gestió econòmica

Es tracta de la cèlebre discussió de 1963-1964 sobre diferents aspectes de la planificació, en confrontació amb partidaris del model soviètic –Alberto Mora, i Carlos Rafael Rodríguez– sostinguts pel conegut economista marxista francès Charles Bettelheim. Els plantejaments d’Ernesto Guevara –que van rebre el recolzament de l’economista marxista belga (i dirigent de la IVª Internacional) Ernest Mandel– suposen una crítica radical –al principi implícita, després explícita– al “socialisme real”. Els principals aspectes del model soviètic a què s’oposava el Che eren: a)la llei del valor com a llei objectiva de les economies de transició al socialisme (tesi de Stalin defensada per Charles Bettelheim). b)La mercaderia com a base del sistema productiu. c)La competència –entre empreses o entre treballadors– com a factor d’increment de la productivitat. d)Mètodes d’incentiu i distribuició individuals abans que col·lectius. e)Privilegis econòmics per als gerents i administradors. f)Criteris mercantils en les relacions econòmiques entre països socialistes.

En el seu famós “Discurs d’Alger” (febrer del 1965), Ernesto Guevara feia una crida als països que es reclamaven socialistes a “liquidar la seva complicitat tàcita amb els països explotadors d’Occident”, que es traduia en les relacions d’intercanvi desigual que mantenien amb els pobles en lluita contra l’imperialisme. [...] Tot analizant, en el seu assaig de març del 1965 El socialismo y el hombre en Cuba, els models de construcció del socialisme vigents a l’Europa Oriental, el Che rebutjava la concepció que pretenia “derrotar el capitalisme amb els seus propis fetitxes”: “Perseguint la quimera de realitzar el socialisme amb l’ajut de les armes moscades que ens va llegar el capitalisme (la mercaderia presa com a cèl·lula econòmica, la rentabilitat, l’interès material individual com a palanca, etcètera), es pot arribar a un carreró sense sortida [...]. Per a construir el comunisme, simultàniament amb la base material

s’ha de construir l’home nou”. Un dels principals perills del model importat dels països de l’Est d’Europa és l’increment de la desigualtat social i la formació d’una capa privilegiada de tecnòcrates i buròcrates: en aquest sistema de retribució “són els directors qui guanyen cada cop més.” [...] El fons del debat consistia en una confrontació entre una visió economicista –l’esfera econòmica com a sistema autònom, regit per les seves pròpies lleis, com la llei del valor o les lleis del mercat– i una concepció política del socialisme, és a dir, la presa de decisions econòmiques –les prioritats productives, els preus– segons criteris socials, ètics i polítics. Les propostes econòmiques del Che –la planificació front al mercat, el sistema pressupostari de finançament, els incentius col·lectius o “morals”– tenien com a objectiu la recerca d’un model de construcció del socialisme fonamentat en aquests criteris i, per tant, diferent del soviètic. Cal afegir, a més, que Guevara no va aconseguir formar-se una idea clara de la natura del sistema burocràtic stalinista. Seguint –en la meva opinió– una pista equivocada, buscava en la NEP, més que en el Thermidor stalinista, l’origen dels problemes i les limitacions de la experiència soviètica.

2) La llibertat de discussió

Un aspecte polític important de la discussió econòmica de 1963-1964, que mereix ser subratllat, és el fet mateix de la discussió. És a dir, el plantejament que l’expressió pública de desacords és normal en el procés de construcció del socialisme. En altres paraules, la legitimació d’un cert pluralisme democràtic en la revolució. Aquesta problemàtica és tan sols implícita en el debat econòmic. Guevara mai no la desenvolupà de forma explícita o sistemàtica, i, sobretot, no la relacionà amb la qüestió de la democràcia en la planificació. Però la seva actitud, en diverses ocasions al llarg dels anys seixanta, és favorable a la llibertat de discussió en el camp revolucionari i a respectar la pluralitat d’opinions.

Un exemple interessant és el seu comportament vers els trotskistes cubans, les anàlisis dels quals no compartia en absolut (va criticar-les durament en diferents ocasions). [...] L’exemple més clar és la seva resposta –en un informe del 1964 als seus companys del Ministeri d’Indústria– a l’acusació de “trotskista” que li van fer alguns soviètics: “Pel que fa a això, crec que, o tenim la capacitat de destruir amb arguments l’opinió contrària, o hem de deixar que s’expressi [...]. No és possible destruir una opinió amb la força, perquè això bloqueja qualsevol desenvolupament lliure de la inteligència. També del pensament de Trotski es pot prendre una sèrie de coses, fins i tot encara que, com crec, es va equivocar en els seus conceptes fonamentals, i encara que la seva acció posterior fou errònia [...]”.

Potser no sigui casualitat que la defensa més explícita de la llibertat d’expressió i la crítica més directa de Guevara a l’autoritarisme stalinista es manifestés en el terreny de l’art. En el seu conegut assaig El socialismo y el hombre en Cuba (1965) denuncia el “realisme socialista” d’elaboració soviètica com la imposició d’una única forma d’art, la “que entenen els funcionaris”. Amb aquest mètode, subratllava, “s’anul·la l’autèntica investigació artística” i es posa una autèntica “camisa de força a l’expressió artística”.

3) La democràcia socialista

Tot i que el Che mai no va arribar a elaborar una teoria acabada sobre el paper de la democràcia en la transició socialista –potser la principal llacuna de la seva obra–, rebutjava les concepcions autoritàries i dictatorials que tant mal van fer al socialisme al llarg del segle XX. A aquells que pretenen, des de dalt, “educar el poble” –falsa doctrina ja criticada per Marx en les Tesis sobre Feuerbach (“qui educa l’educador?”)–, el Che contestava el següent: “La primera recepta per a educar el poble [...] és fer-lo entrar en la revolució. Mai no pretengueu educar un poble, amb la finalitat que, per mitjà de l’educació exclusivament, i amb un govern despòtic a sobre, aprengui a conquerir els seus drets. Cal ensenyar-lo, primer que tot, a conquerir els seus drets, i aquell poble, quan estigui representat en el govern, aprendrà tot el que s’ensenyi, i molt més: serà el mestre de tots sense cap esforç”. En altres paraules: la sola pedagogia emancipadora és l’autoeducació dels pobles mitjançant la seva pròpia pràctica revolucionària –o, com ho plantejava Marx en la Ideologia alemanya, “en l’activitat revolucionària, el canvi de sí mateix coincideix amb la modificació de les condicions”–.[...] El principal límit és la insuficiència de la seva reflexió sobre la relació entre democràcia i planificació. Els seus arguments en defensa de la planificació [...] deixen de banda la qüestió política clau: Qui planifica? Qui decideix les grans opcions del pla econòmic? Qui determina les prioritats de la producció i del consum? Sense una democràcia autèntica –és a dir, sense a) pluralisme polític, b) lluire discussió de les prioritats i c) llibertat de la població per escollir entre les diverses proposicions i plataformes econòmiques proposades–, la planificació es transforma inevitablement en un sistema burocràtic, autoritari i ineficaç de “dictadura sobre les necessitats”, com ho demostra abastament la història de l’antiga Unió Soviètica. Dit d’altra forma: els problemes econòmics de la transició al socialisme són inseparables de la natura del sistema polític. L’experiència cubana dels últims trenta anys revela, també ella, les conseqüències negatives de l’absència d’institucions democràtico/socialistes, tot i que Cuba va aconseguir evitar les pitjors aberracions burocràtiques i totalitàries dels altres Estats de l’anomenat “socialisme real”.

Aquest debat té a veure, per suposat, amb el problema de les institucions de la revolució. Guevara rebutja la democràcia burgesa, però –tot i la seva sensibilitat antiburocràtica i igualitària– està lluny de tenir una visió clara de la democràcia socialista. A El socialismo y el hombre en Cuba, l’autor reconeix que l’Estat revolucionari pot equivocar-se, provocant una reacció negativa de les masses que l’obliga a rectificar [...] Però, reconeix, “és evident que el mecanisme no és suficient per assegurar una successió de mesures sensates i que manca una connexió més estructurada amb la massa”. En un primer moment, el Che sembla trobar una solució en una vaga “interrelació dialèctica” entre els dirigents i la massa. Mentrestant, algunes pàgines més avall confessa que el problema està lluny d’haver trobat una solució adequada, permetent un control democràtic efectiu: “Aquesta institucionalitat de la Revolució encara no s’ha aconseguit. Busquem quelcom nou [...]”.

Sabem que en els últims dos anys de la seva vida va avançar molt en el seu distanciament vers el paradigma soviètic [...] Però una bona part dels seus últims escrits resta encara inèdita, per raons inexplicables. Entre aquests documents hi ha una crítica radical al Manual d’Economia Política de l’Acadèmia de Cièncias de la URSS, redactada el 1966. En un article publicat el 1996, Carlos Tablada –autor d’un llibre important sobre el pensament econòmic del Che– cita alguns paràgrafs d’aquest document, al qual va tenir accés (però no l’autorització de publicar-lo íntegrament). Un d’ells és força interessant, perquè demostra que, en les seves últimes reflexions polítiques, Guevara s’apropava a la idea d’una democràcia socialista, d’una planificació democràtica en la qual sigui el poble mateix, els treballadors, “les masses” (per utilitzar la seva terminologia), qui prenguin les grans decisions econòmiques [...]

Les bales dels assassins de la CIA i dels seus socis bolivians interromperen, l’octubre del 1967, aquest treball de “creació heroica” d’un nou socialisme revolucionari, d’un nou comunisme democràtic.

Publicat al nº1 de Revolta Global (novembre 2003)


contacte revolta global contacte  |  contacte amb el webmaster webmaster  |  Seguir la vida del lloc RSS 2.0  |  tornar a dalt inici