,
Web de RevoltaGlobal
Arrel de la web > Revista > 2003 > #01 novembre 2003 > Entrevista a César Reyes, militant del sindicat CO.BAS. de Telefònica

Entrevista a César Reyes, militant del sindicat CO.BAS. de Telefònica

dissabte 1 de novembre de 2003

Totes les versions d’aquest article:

  • [català]

 

Hem decidit parlar amb César Reyes sobre una interessant experiència sindical que val la pena difondre. César treballa a Telefònica i havia estat “tota la vida” a Comissions Obreres, incloent-hi vuit anys com a secretari general de la secció sindical de l’empresa a Barcelona. Aquí ens explica com el sector crític, del qual ell formava part, es va veure obligat a abandonar CC.OO. i formar un nou sindicat, CO.BAS., a Telefònica. César és també autor d’una novel·la, el efecto túnel (Icaria editorial, 1999), on anuncia alguns dels problemes tractats aquí.


Entrevista realitzada per Antonio Gil

Revolta global: Per què les COBAS ?
César Reyes: COBAS és un sindicat que neix al febrer del 2003, just abans de les Eleccions Sindicals que es van celebrar a Telefònica. En el moment de la seva configuració, la quasi totalitat dels seus membres prové de CC.OO. Avui s’hi han incorporat companys i companyes procedents de tots els sindicats que es mouen en l’àmbit de Telefònica, àdhuc bastants que abans no estaven afiliats.

Podem dir que COBAS és un fenomen de cristal·lització de dues conviccions fonamentals que van ser sentides i assumides per un col·lectiu important de treballadors/es:

a) Els sindicats majoritaris a Telefónica, CC.OO. i UGT van entrar en una dinàmica d’acceptació, sense la menor oposició, de la política que duu a terme l’empresa, encara que sigui quelcom tan aberrant com la reducció en un terç de la plantilla. Sense oblidar que aquesta plantilla, que en 1991 era de 75.000 treballadors/es es va reduir a 41.000 al començament del 2003. Avui accepten que quedi en 25.000.

I això, sense parlar del fet que les condicions de treball dels que vam quedar estan sofrint una degradació tal que en àrees com la de Comercial, per exemple, ja no estranya ningú que un company hagi d’anar urgentment als serveis mèdics, afectat per una taquicàrdia, o que es presenti una ambulància per a emportar-se’n un altre, afectat per una crisi nerviosa.

I és que CC.OO. i UGT no és que no vulguin mostrar resistència a l’empresa: és que no poden! Tal és el lligam d’interessos amb l’empresa (Fons de Pensions, alliberats, tracte de favor, cursos de formació, mitjans materials...). I això només és un reflex del que s’esdevé a escala confederal: Tenim el convenciment que si CC.OO. i UGT haguessin de desenvolupar-se només amb les quotes dels seus afiliats/des, haurien de plegar.

b) Érem els suficients com per intentar d’oferir al conjunt de la plantilla una alternativa real, creïble i eficaç, en la defensa dels nostres drets. Ja no n’hi havia prou amb plorar, com anaven fent molts durant massa temps: calia intentar d’organitzar als descontents.

R. G: Per què no CCOO?
C. R: En part ja s’ha vist com no era possible continuar a CC.OO. No obstant això, encara no ha quedat clar com vam arribar a la convicció que era impossible canviar l’organització. En l’últim congrés de Telefònica, la majoria oficialista va obtenir un 52% de suport i els diversos sectors que es mostraven crítics el 48%. Això es plasma en una Executiva estatal d’11 a 10, més el secretari general de la majoria, naturalment. Ni això, ni la resposta importantíssima de la plantilla contra els plans de segregació empresarial (sobretot a Madrid i Barcelona, que és on es concentra el 40% de la plantilla) és prou perquè la pírrica majoria recapaciti sobre la seua posició d’acceptació de la segregació. Tenen una coartada: el Consell Estatal, màxim òrgan de direcció entre congrés i congrés, els és indiscutiblement favorable. Coses de la democràcia orgànica: el 52% del congrés es plasma en els dos terços del Consell. Com? Molt fàcil: sobredimensionant la representació de les províncies que a penes tenen plantilla: quatre afiliats de Ceuta tenen un delegat en el Consell i 1.600 de Barcelona, 4. Tot democràtic!

Cal dir que en tot moment hem actuat estretament lligats amb el Sector Crític de CC.OO. a escala Confederal. Però arriba el moment de la veritat: Comencen les sancions (per estar al costat dels companys i companyes que es mobilitzen) i el Sector Crític es mostra absolutament incapaç de defensar els seus components. Només demanen paciència per a preparar el pròxim Congrés Confederal. La realitat: el Sector Crític es va desinflant per la neteja que van realitzant els oficialistes o per l’abandó per avorriment.

Així, se’ns va posar davant de l’obligació de continuar, acceptant la repressió contra diversos companys i, sobretot, havent de demanar a la plantilla el vot per a una organització que accepta i defensa els plans de segregació de l’empresa, que menysprea els treballadors de SINTEL (90% d’afiliats a CC.OO.)... etc. 31 dels 33 delegats/des de Barcelona (més molts de Madrid, Euskadi, Andalusia), vam arribar a la conclusió que no teníem estómac per a això.

R.G: Per què no un altre dels sindicats existents?
C. R: Només hi havia un sindicat a Telefónica que portava 10 anys plantant cara a l’empresa: AST (Alternativa Sindical de Treballadors). Un sindicat format de primer per exafiliats de CC.OO. i UGT, que se’n van anar per les discrepàncies sorgides amb els plans de previsió social. Eren companys amb què coincidíem, en la pràctica, amb moltes de les anàlisis que es feien i, sobretot, en les mobilitzacions que es van anar convocant pels comitès d’empresa provincials. Parlar amb ells i entendre’ns va ser tot u: nosaltres fins i tot vam renunciar a les nostres sigles (COBAS) i ells feien seves les candidatures que nosaltres vam presentar en diverses províncies. Cal dir que, fins llavors, AST estava constreta a Madrid. El resultat no va poder ser millor: Sindicat més votat a Madrid, Barcelona, Granada, Almeria i representació en les dotze províncies en què vam presentar candidatura. Vam aconseguir entrar en el Comitè Intercentres.

No hi havia més sindicats (que tinguessin una vocació d’actuació a escala estatal): des dels merament corporatius a la mateixa CGT portaven tots un procés d’acomodació i emulació dels sindicats majoritaris. I, a més, van mostrar la seua incapacitat per a convocar mobilitzacions, tot i que la plantilla va demostrar en la pràctica que sí que hi estava preparada.

R.G. Hi ha possibilitats d’estendre les COBAS?
C. R: El sindicalisme de COBAS-AST pot i ha d’estendre’s. L’expectació creada va ser immensa. La maduresa que mostrà la plantilla de Barcelona, per exemple, és reveladora de l’aspiració de canvi que tenen molts treballadors, de ruptura amb mètodes burocràtics, amiguistes i resignats. Els vam dir: Fins ahir, com sabeu, estàvem a CC.OO. Avui ja som COBAS, però no podeu votar COBAS, ens vam presentar amb les sigles d’AST per a poder incidir en el Comitè Intercentres. Volem sumar, no excloure... Només ens cal dir que vam millorar els resultats que va obtenir CC.OO. a les eleccions de 1999, que sempre havia guanyat a Barcelona.

R.G: Veieu possible la unitat d’acció amb altres sectors i/o sindicats alternatius?
C. R: La convergència de totes les forces que es van oposar a la segregació de Telefónica ha sigut el missatge, pràcticament únic, que hem difós. Però el corporativisme de les organitzacions ja constituïdes pesa molt. No importa. Davant de situacions com aquesta, de màxima tensió i consciència entre la plantilla, qui no posa per damunt dels seus interessos corporatius els de tota la plantilla, està condemnat a desaparèixer.

El procés unitari en l’empresa, la incorporació de persones i organitzacions a un projecte comú (que no té per què ser homogeneïtzador), continua sent la nostra aposta fonamental.

R. G: Contempleu futures convergències orgàniques?
C. R: I, per descomptat, no tenim vocació de sindicat d’empresa. Estem en un procés d’establiment de relacions i convergència amb moltes altres forces sindicals que s’estenen per tots els sectors de la producció. Sabem que en uns casos la convergència orgànica serà possible i en altres no (cas dels sindicats d’Euskadi i Galícia, per exemple, amb els quals, de totes les maneres tenim bones relacions). El fonamental és d’aconseguir una política de resposta comuna a les agressions empresarials, que, per cert, són prou comunes. I, sobretot, és fonamental que vagi calant la idea que un sindicalisme deslligat per complet dels interessos empresarials és possible.

R. G: Per què i amb quina finalitat treballar avui sindicalment?
C. R: Alguns som molt clàssics i continuem considerant que la contradicció fonamental és la que hi ha entre el capital i el treball. La lluita sindical no acaba amb aquesta contradicció, però d’alguna manera caldrà defensar-se de la modernitat que ens venen els empresaris, que no és una altra cosa que la tornada al segle XIX: desprotecció social i laboral, desaparició de matèria reguladora en torns i horaris, desaparició de l’ocupació fixa, etc.

Publicat al nº1 de Revolta Global (novembre 2003)


contacte revolta global contacte  |  contacte amb el webmaster webmaster  |  Seguir la vida del lloc RSS 2.0  |  tornar a dalt inici