,
Web de RevoltaGlobal
Arrel de la web > Revista > 2003 > #01 novembre 2003 > Insurrecció a Bolívia!

Insurrecció a Bolívia!

dissabte 1 de novembre de 2003

Totes les versions d’aquest article:

  • [català]

 

A l’hora de redactar aquestes línies, hi ha un compàs d’espera després que la impressionant revolta ha fet fora –del govern i del país- l’odiat president Goni, el gringo asesino. Us oferim aquí una descripció i una anàlisi dels fets escrites per Adolfo Gilly mentre s’estaven produint que ajuden a fer-nos una idea de l’emoció del moment, de la ràbia llargament continguda finalment desfermada.


Adolfo Gilly

JPEG Bolívia està vivint una revolució. Les mobilitzacions en les ciutats i en el camp es proposen de tombar el govern neoliberal massacrador. El punt d’unificació va ser la temptativa -una més- de lliurar l’explotació i l’exportació del gas bolivià a les empreses transnacionals (entre les quals hi ha Repsol-YPF). Aquest punt, emperò, aglutina totes les diferents ofenses, els greuges i despullaments que els successius governs neoliberals han inferit al poble bolivià.

Els insurrectes del camp i de la ciutat exigeixen la renúncia del president. Aquest s’hi nega, sostingut obertament per Washington, l’exèrcit repressor i els sectors empresarials bolivians més lligats a les finances internacionals. Són els tres pilars del comandament neoliberal a Bolívia.

A semblança del moviment popular a Argentina el desembre de 2001, les manifestacions dels carrers exigeixen que se’n vagi Gonzalo Sánchez de Lozada. A diferència d’Argentina, no demanen “que se’n vagin tots”, sense un altre punt d’unió. Les exigències de renúncia estan convergint en la demanda d’una Assemblea Constituent i un govern provisional per a convocar-la: és a dir, d’una altra república i un altre govern.

Des dels temps de la Colònia, Bolívia té tradicions d’insurreccions indígenes, pageses i mineres, i d’una gran revolució popular radical en el segle XX, la revolució d’abril de 1952, quan els miners armats i el poble de La Paz van assaltar els quarters, van destrossar l’exèrcit i tornaren a posar al govern el president nacionalista, l’elecció del qual havia sigut ignorada, Víctor Paz Estenssoro.

El moviment revolucionari que avui sacseja Bolívia està cobrint tot el país i té focus indígenes, miners, urbans i populars diferents. La seva ràbia i la seva feresa per a enfrontar l’exèrcit, arreplegar els propis morts i tornar a la càrrega és pròpia d’un poble en revolució, on s’ha acumulat en dècades i en segles una cultura insurreccional. La fona, arma antiga de les insurreccions indígenes en la Colònia, és la mateixa que avui llança les pedres o els cartutxos de dinamita contra l’exèrcit. El que estan fent en aquests dies les ciutats i els barris de El Alto, La Paz, Oruro, Cochabamba i les comunitats aimares de l’Altiplà no s’improvisa ni se transmet per una proclama o un manifest. Se sap per experiència, és l’amarga herència d’una pàtria amarga des de fa moltes generacions d’oprimits, exclosos i humiliats que en les seues comunitats, en els seus barris i en els seus centres miners van conservar l’honor i el respecte de si mateixos i dels seus semblants contra el racisme atroç dels senyors, els governants i els polítics urbans. Aqueix respecte de si mateixos avui es desborda en una ràbia i una bravor que són la substància anímica d’aquesta nova revolució llatinoamericana. Una revolució no és una festa. És un sacrifici obligat i amarg. Ningú se n’hi va per pròpia voluntat, sinó perquè ja no queda cap altra sortida. Avui, en aquest creixent i violent desordre mundial, aquesta nova revolució boliviana recupera un ordre insurreccional i uns costums provats i polits a través dels temps.

El dilluns 13 d’octubre, els indígenes aimares de l’Altiplà es preparaven per anar en ordre de combat sobre La Paz. En tot el centre de la capital es van produir enfrontaments entre el poble rebel i els militars. A poqueta nit va arribar notícia, per les ràdios populars, que l’exèrcit es preparava a prendre aqueix sector. Els rebels es van replegar en ordre a les 20 hores. A la matinada del 14, els tancs van reprendre el control dels carrers deserts.

El dimarts 14, al migdia, milers de miners de Huanuni -el centre on el 1944 es va fundar la Federació Sindical de Treballadors Miners de JPEG Bolívia, eix obrer de la revolució de 1952 i de les dècades següents- van anar sobre la ciutat d’Oruro i, junt amb el poble, van ocupar el centre d’aquesta ciutat capital dels miners i es preparaven a convergir sobre La Paz.

Això són a penes descripcions, instantànies, moments puntuals reveladors d’una situació general d’insurrecció popular. En aquest moviment convergeixen diverses tradicions de vida i de combat: aimara, quítxua, urbana, minera, “cocaleros”, transportistes, artesans, comerciants pobres i una inenarrable multitud de joves a qui res, excepte pobresa i desocupació, els ofereix la Bolívia amarga d’aquests temps.

Aqueixa convergència d’estats d’ànim, formes organitzatives i visions polítiques diferents pot llegir-se en dues declaracions: una, del Movimiento al Socialismo (MAS), encapçalada pel dirigent cocaler Evo Morales; l’altra, del moviment indígena aimara, dirigit pel Mallku Felipe Quispe. Aquests dos, Morales i Quispe, són avui diputats.

El document del MAS, que exigeix la renúncia del president i una Assemblea Constituent, parla de “la gent”, “la societat civil”, “un projecte de nació”, “una democràcia incloent”, en llenguatge afí al de les direccions polítiques i partidàries urbanes. El manifest de la Confederació Sindical Única de Pagesos de Bolívia parla en nom de les “comunitats aimares” i dels “comunarios”, es dirigeix als “germans i germanes del gran Kollasuyu i del món” invocant “la veu del poble de cara morena”, i també exigeix la renúncia del president. Però no parla, com l’altre, de Constituent ni de “refundar la democràcia”. És un crit de fúria antiga contra la humiliació, el racisme, el despullament i l’explotació, que acaba invocant les figures de Tupaj Katari i Bartolina Cisa, símbols de la gran insurrecció aimara anticolonial de 1781 que va aixecar l’Altiplà i va assetjar la ciutat de La Paz, rebel·lió després ofegada en sang per l’exèrcit colonial espanyol.

Són dos aixecaments insurgents convergents en la defensa del gas, en l’odi a les forces repressores i en la renúncia del president, encara que diferents en el seu llenguatge, en els seus objectius socials i en la seva dinàmica interna. Són enllaços possibles entre aquests dos moviments, la rebel·lió minera i les seves organitzacions, el poble indígena urbà de El Alto, els barris pobres de La Paz, d’Oruro, de Cochabamba i d’altres centres urbans.

Fins ara aquesta insurrecció sembla jugar la seva sort no tan sols en la increïble voluntat de sacrifici dels insurrectes sinó també a l’èxit d’una direcció, si no única, com a mínim unificada en alguns objectius comuns. Hi ha els elements i les exigències de baix perquè aquesta s’acabi conformant. Però en ser els greuges tan antics i diversos, no és senzill reconèixer-se els uns als altres entre la pols, la sang, el soroll i la fúria dels enfrontaments amb l’enemic que a tots reprimeix.

D’aquesta convergència, no obstant això, sembla dependre el destí d’aquesta revolució dels indígenes, els pagesos, els miners, els treballadors, els venedors dels mercats, els pobres, els estudiants, els veïns, els empleats i els desocupats de Bolívia contra un aparell repressiu que continua matant sense pietat i sense mesura.

Publicat al nº1 de Revolta Global (novembre 2003)


contacte revolta global contacte  |  contacte amb el webmaster webmaster  |  Seguir la vida del lloc RSS 2.0  |  tornar a dalt inici