,
Web de RevoltaGlobal
Portada del sitio > Notícies > Catalunya > La tasca pendent del catalanisme popular dels ’Comuns’

La tasca pendent del catalanisme popular dels ’Comuns’

Jueves 22 de septiembre de 2016

Todas las versiones de este artículo:

  • [Español]

 


Oscar Blanco i Laia Facet. Viento Sur

Quaranta anys després de la mítica mobilització de 1976 a Sant Boi, la població del Baix Llobregat va tornar a ser protagonista (parcial) de la Diada nacional de Catalunya. Per partida doble. Primer, l’acte el 9 de setembre organitzat per les agrupacions locals d’ERC, la CUP i Podem que es va convertir en nacional amb la participació d’Anna Gabriel, Albano Dante i Oriol Junqueras. Després, amb la diada del catalanisme popular organitzat pels “Comuns”. Aquest acte i la intervenció de Dante el 9S van suposar la primera escenificació d’una nova estratègia sobiranista alternativa al processisme.

Un catalanisme popular que aspira a ser catalanisme de majories, com diu Xavier Domènech. Però, aquesta estratègia és àdhuc una intuïció, una negació del full de ruta del govern de Junts pel Si; però al seu torn, una tasca pendent. Una tasca pendent per a l’espai polític dels Comuns i els seus aliats que ha d’abordar-se de manera col·lectiva i oberta. L’única certesa és que, com la resta de vegades que el catalanisme popular ha esdevingut majoria, el protagonisme ha de ser de les classes populars organitzades i en lluita. Dins d’aquest debat, per omplir de contingut una alternativa de país, llancem algunes idees.

Les dues vies que han guiat els debats a Catalunya, la unilateralitat i la fraternitat enteses com a excloents, demostren límits evidents. D’una banda, a mesos de finalitzar el full de ruta unilateral, no s’han donat passos concrets i cada dia sembla menys versemblant un Estat propi. Els gestos i la retòrica rupturista s’encadenen però sense actes tangibles de desobediència amb la legalitat espanyola. Fet que expressa l’actual desorientació del govern o la reapropiación del referèndum com a eina legítima en paraules del president Puigdemont durant la Diada. Però, la promesa d’un enteniment pactat per via estatal després dels resultats de les generals perd també credibilitat i és una via morta amb l’actual correlació de forces. D’altra banda, no podem comprendre el punt en el qual estem a Catalunya com si aquestes dues apostes no s’haguessin alimentat l’una a l’altra. Sense una aposta unilateral, les forces del canvi a escala estatal probablement no haurien incorporat les demandes democràtiques de Catalunya. Sense agents fora de Catalunya que construeixin aliances tampoc sembla factible un suport social que afavoreixi la construcció d’una República. Així, una ha alimentat l’altra. I és que no podem pretendre una desconnexió sense que se’ns vegi, sense fer soroll, construir una república d’esquena a la realitat coercitiva de l’Estat. Però tampoc estar esperant un canvi de correlació de forces en abstracte que res indica que vagi a arribar.

Considerem que hi ha tres riscos que els Comuns hauran de sortejar per arribar a bon port. En primer lloc, el de construir una estratègia que ho fiï tot a l’Estat Español i que en algun moment autoritzi el referèndum. Aquesta via s’ha demostrat del tot bloquejada. A més, el fet que considerar l’autorització de l’Estat una condició sine qua non xoca amb la concepció mateixa de Catalunya com a subjecte polític sobirà i amb dret a autodeterminarse. Per tant, cal integrar escenaris de xoc amb l’Estat i de desobediència a la legalitat del règim del 78. De fet, semblen els únics escenaris probables.

En segon lloc, el plantejar que es poden recuperar sobiranies progressivament des d’un govern autonòmic dins de l’actual Estat espanyol i l’actual Unió Europea sense un acte de ruptura o un cop sobre la taula. L’experiència grega serveix d’avís. El govern Tsipras pretenia defugir el xoc amb la troica i que aquesta acabés cedint sense tenir un Pla B en cas que l’acord fos impossible. Finalment es van veure obligats a capitular i aplicar un nou memoràndum d’austeritat a l’espera d’unes condicions gregues i internacionals millors per acabar amb l’austeritat. Però, el fet d’aplicar polítiques d’austeritat i ajust estructural contra les classes populars fa que la relació entre el govern i aquestes classes que haurien de sostenir un enfrontament amb la Troica sigui cada vegada més hostil. De la mateixa forma, els vincles de Syriza amb els moviments socials i el sindicalisme també s’esquerden i el clima afavoreix a la desmobilització i la despolitización d’amplis sectors. En definitiva, sense ruptura una força anti-austeritat al govern només té marge per gestionar la misèria i perdre la credibilitat progressivament.

En tercer lloc, el plantejar-ho com una llarga marxa a la sobirania sense solució en el curt i mig termini. La dinàmica actual no afavoreix una millor correlació de forces amb el pas del temps. Tot el contrari, a Catalunya el propi moviment sobiranista està cada dia més afeblit. ANC i Ómnium han deixat de mobilitzar la seva base social, especialment durant la preparació de la Diada si comparem amb les últimes. Encara que això no es tradueixi en la participació en la convocatòria i aquesta més o menys es mantingui. És a dir, el 11S contínua sent massiu, però la vitalitat del soberanisme per baix està molt lluny dels seus millors moments quan era capaç d’organitzar centenars d’actes tot l’estiu als llarg del territori. Com més temps passa més s’aprofundeix la dinàmica de desmobilització, però al seu torn no podem plantejar-nos construir un bloc alternatiu si el que ha estat fins ara la base social del soberanisme no es reorienta cap a una altra estratègia; i ara com ara la tendència d’aquesta base social és o bé desconnectar-se o bé justificar cegament el govern.

Com canviar la tendència? Això només és possible si hi ha una experiència col·lectiva de masses que faci de punt d’inflexió. Cosa que hagués pogut succeir el 9N si Convergència hagués estat abatut davant el rebaixa del referèndum, donant com resultat un nou alineament polític i una experiència de masses de desobediència. Però això és el que no va passar el 9N. Un precedent de generar performance sense repercussió real, acorralant-se cada dia més a ells mateixos. Però també, un precedent per a les esquerres socials i polítiques de no intervenir per subalternizar a Convergència en el propi procés. En aquest moment apareix el “jo trauria les urnes” d’Ada Colau, agenciant-se el dret a l’autodeterminació fins a les seves últimes conseqüències. El 9N no va ser aquest punt d’inflexió i Ada Colau no estava en posició de donar aquest cop sobre la taula. Així i tot, segueix pendent un xoc amb l’Estat que permeti una dinàmica de remobilització social i l’obertura real d’un procés constituent amb protagonisme popular. Un xoc que podria venir per la via institucional fent l’experiència del límit de l’arquitectura constitucional i retornant al carrer l’embranzida constituent. Què és el que pot precipitar aquest xoc? Posem sobre la taula dues hipòtesis:

D’una banda, una hipòtesi de govern d’esquerres al voltant dels Comuns amb un pressupost que desobeeixi el sostre del dèficit. Els debats entorn del pressupost de Junqueras d’aquest any expressen els límits econòmics que manté l’actual marc autonòmic de Catalunya. I és que la voluntat de fer polítiques socials i redistributives és una mica més fàcil (no gaire més) en un ajuntament amb superàvit com el de Barcelona que des d’una Generalitat ofegada econòmicament i que, liderada per un govern d’esquerres, sofriria un ofec per interessos polítics segurament major. En un article en Critic/1 Iolanda Fresnillo i Sergi Cutillas (membres de la PACD) desgranen l’actual situació financera de la Generalitat i apunten que per dur a terme un impagament a curt termini haurà de ser amb una “estratègia de desenvolupar en un escenari real de confrontació i ruptura amb l’Estat”. Ara mateix, la voluntat de fer polítiques socials, de defensar drets fonamentals i revertir les privatitzacions només arribar al govern de la Generalitat va lligat a la necessitat d’un pressupost desobedient. Un xoc d’aquest estil té la capacitat de lligar les demandes socials amb les d’autogovern i sobirania. Un xoc que pot articular majories socials àmplies enfront de les elits, tant les catalanes com les espanyoles, i fins i tot les europees. Però, Fresnillo i Cutillas també apunten les dificultats. I és que la falta de finançament propi que manté a Catalunya depenent del FLA implica que “trencar amb aquest mecanisme és tancar-ens l’única aixeta, sense tenir una aixeta alternativa", per tant, necessàriament hauria de comportar un alt grau d’auto-organització i compromís popular massiu a desobeir el pagament d’impostos a l’Estat per fer-ho a la Generalitat.

D’altra banda, la possibilitat que la Generalitat organitzi un referèndum d’autodeterminació i que ho porti fins a les ultimes conseqüències. Per exemple, simultàniament a la properes eleccions autonòmiques com apuntava en un article Jaume Asens, tinent d’alcaldia de Barcelona. Aquesta opció té diferents problemes de tipus organitzatiu que es van veure amb el 9N i l’enorme dificultat d’aconseguir mobilitzar el vot del “no” per legitimar el plebiscit. No obstant això, en cas que no es pogués dur a terme la imatge de les forces i cossos de seguretat de l’Estat evitant que es posin les urnes comportaria un dels escenaris en què la Generalitat desobeint acumularia major legitimitat democràtica nacional i internacionalment. A més, no es pot obviar que el punt de partida òptim per a una República Catalana és una majoria social que s’expressa inequívocament per la ruptura amb l’Estat espanyol en un referèndum vinculant.

En qualsevol situació de desobediència, en qualsevol de les dues hipòtesis o d’unes altres, hi ha un repte clau a resoldre: és imprescindible un nivell d’auto-organització i enpoderament popular que avui és inexistent. Per exemple, com engegar una hisenda catalana que recapti els impostos si la població no està disposada a assumir els costos repressius per part de l’Estat? Com afrontar un tall de liquiditat per part de l’Estat sense unes xarxes per sota capaces d’acollir l’impacte de pugui haver-hi en les condicions de vida?

No només això, sinó que aquest element imprescindible va en la direcció contrària a la lògica de delegació i de moviment sobiranista entès com a lobby al govern amb què ha funcionat fins ara ANC i Òmnium. Per exemple, el tuiter i col·laborador d’alguns mitjans ‘Modernet de merda’ feia una llista de motius per assistir a la mobilització d’aquest 11S “A Punt” on afirmava que "no trobaràs cap altre objectiu de la teva vida que t’exigeixi un esforç d’aproximadament 2 hores / any". Manifestar-se el 11S i deixar als polítics professionals gestionar les repercussions de la mobilització fins a l’any següent. El problema de l’auto-organització no afecta només al soberanisme. També xoca amb la dinàmica general de desmobilització social i l’actual bretxa entre representants i representats de la nova política. En definitiva, qualsevol situació de disputa entre la Generalitat i l’Estat es resoldrà en millors o pitjors condicions segons els nivells de compromís popular. Això exigeix un enorme esforç per reconstruir una base social activa, crítica i que no depengui de la política parlamentària. Capaç de preparar un conflicte que no pot posposar-se per demà constantment.

Oscar Blanco i Laia Facet, militants de Revolta Global - Esquerra Anticapitalista.

1/ http://www.elcritic.cat/actualitat/per-que-és-impossible-avui-deixar-de-pagar-el-deute-amb-estat-espanyol-8564

Procés Constituent


contacte revolta global contacte  |  contacte amb el webmaster webmaster  |  Seguir la vida del sitio RSS 2.0  |  tornar a dalt inici