,
Web de RevoltaGlobal
Portada del sitio > Notícies > Internacional > Les dretes profundes d’Amèrica Llatina

Les dretes profundes d’Amèrica Llatina

Jueves 6 de octubre de 2016

Todas las versiones de este artículo:

  • [Español]

 


Massimo Modonesi - Viento Sur

Massimo Modonesi és historiador i sociòleg; Professor de la Facultat de Ciències Polítiques i Socials de la UNAM.

Les dretes llatinoamericanes han estat molt actives i han reportat significatives victòries en els últims temps. La darrera en ordre d’aparició: el descarrilament del procés de pau a Colòmbia. En menys d’un parell d’anys, les dretes van guanyar les eleccions a Veneçuela i Argentina; van bloquejar la possibilitat d’una altra reelecció d’Evo Morales a Bolívia i, per altres mitjans, aparentment també de Correa a Equador; van destituir a Dilma i van acorralar a Lula a Brasil; van disputar entre si la segona volta de les eleccions presidencials a Perú. En perspectiva amenacen amb guanyar un referèndum destituient a Veneçuela i es presenten com a favorites en les eleccions mexicanes de 2018, excepte considerar tots els reacomodaments i les eventualitats que ocorrin en el tradicionalment incandescent any pre-electoral. I el llistat podria seguir, incloent l’assenyalament de les poques excepcions que, no obstant això, no són totalment alienes a la tendència general, com, per exemple, en el cas de l’Uruguai i de Nicaragua on el gir a la dreta semblen produir-se a l’interior del progressisme local més que pel visible enfortiment d’oposicions francament neoliberals.

Si en alguns d’aquests països, com Colòmbia, Perú i Mèxic, el gir a la dreta es produeix a l’interior d’escenaris polítics que mai van deixar de ser neoliberals i conservadors, és més alarmant que la tendència es manifesti també i de forma contundent en països on, durant més d’una dècada, han governat forces progressistes.

Respecte d’aquests casos, la tornada de les dretes remitent a moltes causes la concatenació de les quals resulta difícil de desxifrar. Em limitaré a assenyalar de forma telegràfica dues d’elles -la primera d’ordre econòmic i la segona d’ordre polític- per posar en evidència el pes polític que adquireixen en la conjuntura alguns aspectes estructurals.

En el plànol econòmic, ha estat assenyalat com el canvi de clima en el mercat capitalista mundial va enfonsar l’anomenat consens de les commodities, limitant els ingressos i, per tant, la iniciativa productiva i la capacitat redistributiva d’aquests governs que se sostenia en el principi del creixement de la grandària del pastís i de les tallades de cadascun dels comensals. La conjuntura actual està marcada per l’afirmació ineluctable de la lògica dels cicles i la crisi capitalistes, alguna cosa que possiblement no va ser considerat pel cortoplacisme o perquè es considerava que escapava als marges d’intervenció i acció dels governs de torn. Però, encara que es pogués justificar d’aquesta manera, aquesta apreciació no es va fer explícita a l’hora de dissenyar i defensar la perspectiva neodesarrollista que aquests van assumir i que, com el seu antecedent històric dels anys 40 i 50, va acabar estavellant-se amb la persistència de la dependència.

D’altra banda, en el terreny polític, des de fa anys he insistit –al costat d’altres analistes- que els vicis inherents a l’aposta dels diversos progressismes llatinoamericans a una forma de conducció estatalista i gubernamentalista, en plena continuïtat amb la lògica delegativa de l’electoralisme i el caudillisme, promovent (en uns casos més que en uns altres) la desmobilització o re-subalternització dels actors i moviments socials que havien estat protagonistes del cicle de lluites antineoliberales dels anys 90, en honor de garantir l’estabilitat del procés-projecte autoproclamat postneoliberal i afermar determinats grups dirigents o organitzacions polítiques. Els resultats recents demostren que es va sobreestimar la capacitat de govern i de construcció de majories electorals –no exemptes de s’artificialment inflades per pràctiques assistencials i clientelars-, es va desestimar la possibilitat d’apostar per la mobilització i l’activació de les classes subalternes i es va subestimar la capacitat de reacció de les dretes de la regió.

I justament, en absència de contrapesos cap a l’esquerra, de grans i combatius moviments populars, les dretes llatinoamericanes que a diversos països (Argentina, Brasil, Bolívia, Equador i Veneçuela en particular) van ser francament derrotades a mitjans dels anys 2000 van acabar per recuperar-se. Això va ocórrer tant per l’inevitable desgast propi de l’exercici de governs de les forces progressistes com pel fet que els discursos i les pràctiques nacional-populars no van aconseguir penetrar prou profundament en termes societals i els valors i les creences no van ser modificades substancialment. El conservadorisme social sembrat i collit en el cicle d’instauració del neoliberalisme entre els anys 80 i 90 es va mantenir per la seva solidesa intrínseca i perquè alguns dels seus principis no van ser qüestionats frontalment sinó, més d’una vegada, utilitzats instrumentalment com, per exemple, en el cas del consumisme, que va constituir una de les clau d’èxit polític-electoral de realització de la clase mitja del projecte neodesarrollista durant més d’una dècada. Així que darrere de processos que van semblar reeixits en termes de construcció d’hegemonia en el curt termini, sota la forma de vots, aliances i consens interclasista, va emergir fatalment, en el terreny de la disputa política-cultural, la qüestió hegemònica de fons, en la qual les sedimentacions ideològiques de mig-llarg termini no van deixar de tenir un clar tint neoliberal i, en una capa encara més profunda, de conservadorisme històric.

En síntesi, més enllà de les variables responsabilitats polítiques dels uns i els altres, les dretes van trobar les condicions per al seu ressorgiment en les profunditats estructurals, econòmiques i culturals, de les societats capitalistes llatinoamericanes. Per això no serà fàcil combatre-les i, al mateix temps, la seva emergència, per lamentable i dolorós que resulti en termes dels interessos immediats de les classes subalternes, obliga a un saludable exercici de revisió de tàctiques i estratègies, a reorganitzar forces socials i polítiques i repensar projectes i valors de referència.


contacte revolta global contacte  |  contacte amb el webmaster webmaster  |  Seguir la vida del sitio RSS 2.0  |  tornar a dalt inici