,
Web de RevoltaGlobal
Portada del sitio > Notícies > Internacional > Autocrítica d’un fracàs

Autocrítica d’un fracàs

Miércoles 9 de noviembre de 2016

Todas las versiones de este artículo:

  • [Español]

 


Brian Anglo, militant de Revolta Global - Esquerra Anticapitalista

Hi ha fracassos i fracassos. Les enormes mobilitzacions contra la guerra d’Iraq no van evitar ni el desastre de la invasió ni el seguit de desastres consegüents. Dit curt i ras: van fracassar en el seu objectiu principal. Tanmateix, les seves explicacions sobre les causes de la guerra van arribar a moltíssima gent i van bastir moviments, alguns dels quals encara continuen actius.

La destrucció de Síria – de la població i de les infraestructures- és un desastre comparable amb la invasió d’Iraq i les seves seqüeles, però les mobilitzacions no han estat ni de bon tros comparables. En aquest cas, amb prou feines han existit. Cert, durant un temps un sector de la comunitat siriana es manifestava pràcticament cada setmana a Barcelona. La seva constància, però, no va tenir la recompensa d’un ressò mediàtic. Les poques convocatòries que, almenys sobre el paper, eren més àmplies, no han arreplegat gaire més gent, uns centenars a tot estirar.

Paradoxalment, aquesta manca de resposta solidària envers la gent que lluita i pateix dins el país contrasta vivament amb la vaga de simpatia despertada envers els refugiats i refugiades, sobretot la part que ha entrat, o encara malda per entrar, en Europa. Ja s’han fet dues manifestacions bastant nombroses a Barcelona i s’han constituït arreu comitès que treballen a favor d’aquestes persones, un alt percentatge de les quals són sirianes.

Crida poderosament l’atenció també la quantitat de persones de Catalunya (i de la resta de l’Estat espanyol) que s’han desplaçat de forma espontània a Grècia per ajudar amb l’acollida o el rescat d’aquests refugiats que arribaven generalment amb la intenció de prosseguir el seu camí cap al nord d’Europa.

Un repte difícil

El fracàs que representa l’absència d’un moviment amb cara i ulls de solidaritat amb el poble sirià és -parcialment si més no- el de bona part de la “vella” esquerra radical i de les diverses forces de ruptura sorgides després del 15M. I, com a membre de tots dos corrents, haig d’assumir que el fracàs també és meu i “dels meus”.
No cal dir que es tracta d’un conflicte complex, multiforme i canviant que no és fàcil d’entendre cabalment amb les visions parcials i distorsionades servides per la majoria dels mitjans de comunicació i les poques fonts d’informació i d’anàlisi fiables disponibles. Sens dubte la confusió resultant ha estat un dels principals factors dificultant la mobilització.

A més, el fet que no s’han produït campanyes massives a cap altre país indica l’existència de forts impediments, tant objectius com subjectius, per a una reacció de gran envergadura. Amb tota probabilitat, doncs, encara que ens hi haguéssim compromès a fons, el resultat no hauria estat qualitativament millor. Amb tot, això no excusa la falta de compromís; el no fer res era en si mateix un fracàs anunciat.

Fer un esforç per intentar incidir en la situació al màxim de les possibilitats era una obligació militant. En part, per la valoració que feia molta gent de la importància d’allò que estava en joc a Síria... i encara ho està; en part pel deure de qui té una visió internacionalista de la política de procurar contribuir, ni que fos mínimament, a alleugerir el patiment d’un poble que està sent massacrat.

Rectificar mancances passades

Es podria haver fet més per divulgar el caràcter popular i progressista de l’aixecament contra el règim despòtic de Baixir Al-Assad; per denunciar la intervenció subsegüent de totes les forces exteriors que han volgut pescar en aigua tèrbola; o per desmuntar la propaganda, de Turquia, dels Estats Units i dels seus aliats, per una banda, i del mateix règim i dels seus aliats, per l’altra, que ens ha volgut fer creure que la seva suposada lluita contra Daeix o altres grups jihadistes és altra cosa que una mera excusa i cobertura per ficar cullerada a favor dels seus propis interessos.

En tot cas, era una obligació elemental condemnar el bombardeig de la població civil, el fes qui el fes, i demanar que cessés. I continua essent una demanda elemental.

Després de més de cinc anys, la guerra–més ben dit, les múltiples guerres entrecreuades- no ha acabat. No solament les persones refugiades, sinó també les persones desplaçades, amenaçades i atacades dins el país necessiten el nostre suport i la nostra solidaritat. Entre altres barbaritats, el setge i el bombardeig d’Alep clamen al cel.

Ara, la Plataforma Aturem la Guerra, que al llarg d’aquest temps ha convocat, o coconvocat, diverses accions, torna a cridar a una concentració, el pròxim 17 de novembre a les 7 del vespre a la plaça de Sant Jaume sota el lema: “No a la guerra a Síria”.

Aprofitem, doncs, aquesta oportunitat per donar a aquesta qüestió la importància que mereix, difonent la convocatòria, animant com més organitzacions i persones millor a participar-hi, aportant-hi visions més afinades i concretes... i mirant com continuar després.


contacte revolta global contacte  |  contacte amb el webmaster webmaster  |  Seguir la vida del sitio RSS 2.0  |  tornar a dalt inici