,
Web de RevoltaGlobal
Portada del sitio > Notícies > Catalunya > La islamofòbia invisible

La islamofòbia invisible

Jueves 9 de febrero de 2017

Todas las versiones de este artículo:

  • [Español]

 


Ver en línea : La Directa.cat

Un informe de la Plataforma Ciutadana Contra la Islamofòbia registra 278 casos d’atacs islamòfobs l’any 2015 a l’Estat espanyol, dels quals un 28% a Barcelona. Segons entitats com Musulmans contra la Islamofòbia, les dones són de llarg qui més en pateixen.

Fa una setmana va saltar a les portades dels diaris el cas de la regidora de Guanyem Badalona Fàtima Taleb, que va denunciar dos atacs racistes que es van succeir en pocs dies. "Una jove em va insultar de manera agressiva, a la qual cosa es van unir familiars seus i persones alienes que passaven pel carrer pensant que tenien dret a insultar-me i jo el deure de callar, simplement per ser diferent i ser musulmana’, va explicar Taleb, que va relacionar la impunitat amb la qual es produeixen aquesta mena de delictes amb els discursos excloents de polítics com l’exalcalde de Badalona Xavier García Albiol.

El cas de Taleb és només la punta de l’iceberg de molts episodis d’islamofòbia que es produeixen en el nostre entorn i que no es visibilitzen. "La islamofòbia està poc documentada perquè sembla que és un fenòmen més recent. Però n’hi ha hagut sempre", apunta Dolors Bramon, professora d’estudis àrabs i islàmics de la Universitat de Barcelona.

El darrer informe de la Plataforma Ciudadana Contra la Islamofòbia en registra 278 casos l’any 2015 a l’Estat espanyol. D’aquests, els succeïts a Barcelona comprenen un 28%, dels quals un 12% es produeix per motius religiosos. Pel la seva banda, l’Enquesta de Valors Socials de l’Ajuntament de Barcelona registra que un 17,7% de la població afirma que l’hi molesta bastant tenir una mesquita al costat de casa i un 13,4% de ciutadanes que els desagradaria bastant que els seus fills i filles anessin a una escola on la meitat o més de l’alumnat fossin fills i filles de persones migrades.

Malgrat que les xifres mostren un augment dels casos, les fonts consultades valoren que molts d’aquests episodis no estan registrats i no arriben a denunciar-se. La manca de denúncies és, segons apunten, deguda a la falta d’informació o a la creença que denunciar no és efectiu per part de les persones que pateixen aquest tipus de discriminació, per por o per desconfiança en la policia, per normalització del fet discriminatori com alguna cosa quotidiana o per falta de permís de residència.

"Ens trobem que pràcticament el 90% de casos no es denuncien. Perquè està normalitzat, si des de les institucions no s’informa que això és una vulneració de drets. Fa poc vam veure un cas d’un nen de 14 anys que cada cap de setmana patia insults racistes quan jugava a futbol per part dels pares dels altres infants. A tots els àmbits hi ha casos de racisme invisibilitzats", explica Moha Gerehou, president de SOS Racisme Madrid.

A Barcelona, el Servei de Delictes d’Odi i Discriminació de la Fiscalia Provincial està en funcionament des d’octubre del 2009. Va ser el primer d’aquesta mena a constituir-se a l’Estat. L’any 2010, el Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya va establir un protocol coordinadament amb la Fiscalia Provincial de Barcelona per tal que els Mossos d’Esquadra recollissin les primeres xifres estadístiques sobre delictes d’odi i discriminació i, per tant, es pogués quantificar les víctimes. Quatre anys després, el 2014, es va publicar el primer Informe del Ministeri d’Interior sobre l’evolució dels delictes d’odi a l’Estat. "La no existència d’aquesta opció fins l’any 2010 (Departament d’Interior de la Generalitat) i 2011 (Ministeri de l’Interior) ha contribuït a la no visibilització del patiment de les víctimes", explica l’informe que va elaborar l’Ajuntament de Barcelona per presentar el passat gener el seu Pla municipal en contra de la islamofòbia.

Tant la impossibilitat de denunciar aquesta mena de delictes fins fa poc, com la criminalització de certs col·lectius per part dels cossos policials –amb pràctiques com ara la identificació per perfil ètnic– col·laboren a afegir un altre ingredient necessari per a la no denúncia i reproducció d’aquesta mena de discriminació: el racisme institucional.

Islamofòbia i racisme institucional

Segons dades de l’últim informe anual sobre l’estat del racisme publicat per SOS Racisme el març de l’any passat, un 35% del total d’incidents registrats pel Servei d’Atenció i Denúncia per a les Víctimes de Racisme i Xenofòbia (SaiD) van tenir com a responsables agents de policia. Però –malgrat que poden ser els episodis més visibles i nombrosos que es denuncien a l’Estat en relació al racisme institucional– aquest tipus de discriminació també es manifesta, en el cas de la islamofòbia, amb mesures i pràctiques que a vegades passen més desapercebudes per estar més normalitzades, com ara l’estigmatització de la comunitat, representant-la com a susceptible de radicalització o de tenir poca voluntat d’acceptació dels costums locals. L’àmbit educatiu, l’espai públic, els mitjans de comunicació i la feina són els espais on més es donen els casos d’islamofòbia registrats, segons l’informe de l’Ajuntament de Barcelona.

L’Estat espanyol, però, té des de fa 25 anys una eina des del punt de vista institucional que serveix per regular l’islam, des de les classes de religió a l’accés a l’alimentació halal en els centres educatius públics: són els acords de cooperació establerts per la llei 26/92 de 10 de novembre. "La llei pateix un incompliment sistemàtic des de fa 24 anys per part les institucions de l’Estat i els partits polítics, que han tingut la responsabilitat de donar-li sortida", denuncia Miguel Ángel Perez, membre Musulmans contra la islamofòbia (MCI). L’entitat va nèixer fa dos anys per empoderar, des de l’activisme i la denúncia jurídica, les ciutadanes que puguin patir islamofòbia, així com per reivindicar la normalització de certes pràctiques característiques de la comunitat musulmana que a vegades es fan servir com a argument per discriminar-la, o bé no es respecten i poden derivar en racisme institucional.

Un exemple d’això és la demanda d’algunes famílies del Raval de Barcelona per disposar de menú halal als menjadors de les escoles. Després de rebre la negativa verbal per part del centre, l’escola Drassanes, alguns pares i mares van presentar una sèrie de sol·licituds formals i van demanar una modificació del decret menjador, tenint en compte els drets reconeguts en la llei 26/92. Es va aconseguir que a l’escola hi hagi menú halal, però sense indicar a cap lloc que ho és. "Entenem que ho fan així i no ho visibilitzen per evitar que tot l’alumnat musulmà del barri vulgui anar a aquesta escola", valora Pérez, que afegeix que en tot cas la resposta a la demanda ha de ser global i no dependre del centre educatiu. Ara estendran la seva reivindicació a Santa Coloma de Gramenet, on un grup d’unes 60 famílies ha iniciat el mateix procés.

Ser dona i portar vel

Les fonts consultades coincideixen en assenyalar que les dones que es visibilitzen com a musulmanes pateixen més islamofòbia que els homes de la mateixa comunitat, i hi ha un registre major de casos d’aquest tipus de discriminació entre la població femenina. Moltes vegades es dóna en l’àmbit laboral, on tenen més dificultats per promocionar, no només que els homes, sinó també que les altres dones. "Jo porto vel des de sempre, es manifesta que sóc musulmana i això m’ha comportat rebuig al món educatiu. Els meus companys al pati han arribat a intentar treure’m el vel perquè em comparaven amb les altres marroquines que no el portaven", explica una testimoni que prefereix mantenir l’anonimat. "S’està discriminant dones molt preparades pel fet que porten un mocador. Això genera a la comunitat por a no poder accedir al mercat laboral si defenses els teus valors religiosos. És com expulsar-te", diu Miguel Àngel Pérez.

La discriminació per portar un vel es pot estendre, en molts casos, a tots els aspectes d’una vida i de manera molt quotidiana: bullying, assetjament racista, insults o exclusió de certes opcions de desenvolupament social i econòmic, com poden ser certes feines. La moneda de la discriminació té una altra cara, la que ha convertit el tema de la vestimenta –i, en particular, el vel– en el gran cavall de batalla de les veus, a vegades també de dones, que creuen saber que és el que més li convé a les musulmanes i que acaben per cosificar-les amb una suposada tutela a favor seu.

Adeeba Asghar té 27 anys i en porta 17 vivint a l’Estat espanyol. A l’octubre passat va anar amb la seva germana, que s’havia cremat l’engonal, al servei d’urgències del Pere Camps. Quan va entrar al box, va demanar a la metgessa que tanqués la cortina que dividia el seu amb el contigu. Segons va deixar constància Asghar en una queixa per escrit, a la qual ha tingut accés la Directa, al mateix centre de salut, la metgessa es va negar a tancar la cortina al·legant que "això és Espanya, aquí la gent va ensenyant les cames, aquí la gent no va amb tanta roba". Les noies es van queixar per "tracte racista" i la metgessa les va acusar de "tancades" i les va derivar a un infermer home. "Jo crec que ella pensava que no ens defensaríem, com fa la majoria de gent, però ens vam queixar, vam demanar les seves dades i li vam posar una denúncia", declara Asghar.

En un intent d’evitar episodis d’islamofòbia i garantir la cohesió social, fa quinze dies l’Ajuntament de Barcelona va presentar el Pla municipal de lluita contra la Islamofòbia. El pla és previst que es posi en marxa al llarg dels divuit mesos vinents i la majoria de les accions que preveu són preventives i de visibilització. Entre d’altres, pretén informar a les associacions de persones musulmanes i oratoris sobre els drets de ciutadania i els mecanismes per a garantir-los, fent incidència en les dones. A més, es vol impulsar l’Oficina per a la No Discriminació (OND) com a punt principal per a la ciutadania i les organitzacions de la ciutat per documentar-se, rebre informació, formació, assessorament sobre els delictes i discursos d’odi, així com per a activar els mecanismes de denúncia d’episodis concrets. També es vol elaborar un manual pràctic d’identificació i detecció de discriminacions islamòfobes per a treballadores municipals i actualitzar la Instrucció 29/08 de la Guàrdia Urbana per incloure la islamofòbia com a forma de discriminació. D’altra banda, es pretenen posar en marxa mecanismes una vegada s’hagi produït una discriminació islamòfoba. Per exemple, impulsant litigis estratègics per delictes d’odi en els quals s’exercirà l’acusació a través dels Serveis Jurídics Centrals municipals.

"La denúncia és part de la solució. Quan cau a algú una pena per delicte d’odi es genera una alerta. Però també ha d’haver-hi polítiques que normalitzin l’islam a la societat (el ramadà, el dia del sacrifici del xai...), que les pràctiques musulmanes formin part de la cultura", valora Miguel Àngel Pérez. Unes pràctiques que s’han de normalitzar i fer quotidianes per a generar una narrativa general del que és la diversitat en la societat en la qual vivim.


contacte revolta global contacte  |  contacte amb el webmaster webmaster  |  Seguir la vida del sitio RSS 2.0  |  tornar a dalt inici