,
Web de RevoltaGlobal
Portada del sitio > Notícies > Catalunya > Educació pública, procés constituent i “nova democracia” de (...)

Educació pública, procés constituent i “nova democracia” de mercat.

Miércoles 26 de abril de 2017

Todas las versiones de este artículo:

  • [Español]

 


Ver en línea : En castellano aquí

El passat dissabte 25 de març es van realitzar a Barcelona, ​​de manera simultània i en paral·lel, dos importants debats sobre el futur de l’educació a Catalunya.

D’una banda, a l’edifici de CosmoCaixa, culminava "Ara és demà", un procés de reflexió impulsat pel Departament d’Ensenyament i el Consell Escolar de Catalunya que a partir de 5 personalitats i les seves respectives ponències pretén dibuixar en clau constituent la arquitectura de l’educació de la futura república catalana. En teoria, aquest debat es plantejava com un procés participatiu obert a entitats i particulars de la societat civil on cadascú podria fer la seva aportació. Però en la pràctica el procés de discussió ha quedat sota el control total dels ponents proposats des de dalt que són lliures d’acceptar o desestimar les aportacions que els van arribant.

Més enllà de les bones paraules, de les referències pomposes a la tradició de l’escola pública catalana o del mateix títol del debat ( "Ara és demà", en referència a un conegut poema de Miquel Martí i Pol), la veritat és que el que es plantejava com un procés de reflexió obert i participatiu per pensar "la nova escola del segle XXI" ha esdevingut, per contra, l’afirmació i apuntalament dels principis de les dues lleis més regressives que ha hagut de confrontar des de la mobilització i la lluita la comunitat educativa a Catalunya: la Llei d’Educació Catalana (LEC) i la Llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (LOMQE).

De fet, l’esperit que es desprèn de les ponències porta fins al paroxisme aquests principis: Direccions fortes i gerencials, contractació a dit del professorat, desmantellament de facto de la funció pública, fusió dels centres privats-concertats i públics sota els paràmetres dels primers, incentius i avaluacions per resultats, destrucció de la visió integral de la xarxa i competència entre centres, concepció gerencial de l’autonomia de centres ...

D’altra banda, dèiem, el mateix dia i a la mateixa hora, però no en el mateix lloc sinó en un institut públic d’un barri obrer de Barcelona (ja en si tota una metàfora de les dues realitats que es confronten) se celebrava el "Debat extraordinari sobre l’educació pública catalana". Un debat alternatiu a l’institucional, obert a totes i impulsat per tots els actors que han lluitat per l’educació pública en els últims temps: Assemblea Groga, Ampes, sindicats, associacions de veïns, Xarxa d’escoles insubmises ... i un llarguíssim etcètera. Com el mateix manifest deia: <>.
I, en efecte, aquesta comunitat es va pronunciar. El nombre d’inscripcions va desbordar les previsions dels organitzadors fins al punt que es va haver de buscar una ubicació més gran, passant de la petita escola pública que havia d’acollir l’acte inicialment a un institut de molta més capacitat. I els eixos del debat que es van perllongar al llarg de tot el dia a través de tallers oberts, van abordar tots aquells temes i aquelles problemàtiques que el debat institucional vol enterrar sota la catifa d’un fals consens: concertada-pública, pobresa i segregació, privatització, participació democràtica, mercantilització, educació crítica i per a la transformació social ...
Des que el 9N de 2015 el Parlament de Catalunya va declarar "l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu", en cada ocasió que la comunitat educativa s’ha organitzat i ha intentat participar, la reacció del Govern ha estat la mateixa: menyspreu, censura i finalment veto.

Aquest va ser el cas de la ILPeducació el curs passat. Una iniciativa de la societat civil amb més de 95 000 signatures recollides, 170 entitats de la societat civil adherides i 26 mocions aprovades en diferents ajuntaments del territori des de petits pobles com Bordills fins a grans metròpolis com Barcelona.

Va ser el Govern de JuntsPelSí que prèviament havia declarat solemnement l’obertura d’un procés participatiu a Catalunya el que amb els vots del PP no va permetre, ni tan sols, la possibilitat de fer un debat sobre la iniciativa sorgida de la societat civil més important que hi ha hagut des de la transició en matèria educativa en aquest país.

Ara, doncs, que la Generalitat torna a posar en marxa un debat constituent sobre el futur de l’Educació a Catalunya, fet des de dalt i obviant, una altra vegada, les preocupacions i les reivindicacions de l’escola pública, així com molts dels actors que les han protagonitzat, cal recordar que a les acaballes del franquisme a Catalunya hi va haver un autèntic procés constituent, participat i des de baix, en l’àmbit de l’educació.

La mobilització social i l’autoorganització van ser capaços d’anar aixecant de facto i a través de la lluita una nova realitat constituent en l’àmbit educatiu que va permetre abolir els antics cossos de direccions franquistes i aixecar una nova institucionalitat democràtica (claustres de professors i consells escolars vinculants) sense la qual la participació real (no com a consumidors, no com "usuaris", sinó com a ciutadans de ple dret) de tota la comunitat educativa no hagués estat possible.
Gracies a aquestes lluites, els centres públics van anar introduint en la seva organització de treball i en seva gestió formes de funcionament democràtiques i participatives. On la participació i la gestió col·lectiva s’articulava a través de l’elecció directa de la direcció (quan n’hi havia) que representava la comunitat educativa davant de l’administració, i a través de les decisions dels claustres i consells escolars; de la creació d’estructures horitzontals de treball col·lectiu i debat pedagògic.

No és casualitat que un dels moments d’innovació pedagògica més rics i fèrtils que hi ha hagut al nostre país sorgeixi d’aquestes lluites (la immersió lingüística entre moltes altres experiències innovadores) i es desplegui en el marc d’aquesta nova institucionalització (les aules d’acollida, els grups flexibles, el treball cooperatiu, treball per projectes ...), on els actors educatius es movien en un clima d’igualtat, democràcia, autonomia pedagògica i col·laboració mútua dins del centre, amb l’entorn i amb el conjunt de la xarxa.

La primera cosa que fa la LEC quan aterra a Catalunya (de la mà de les "recomanacions" de la patronal europea, dels" llibres blancs" de la Comissió Europea i de l’OCDE) és començar a desmantellar aquesta institucionalitat democràtica (ja tocada per les diferents lleis que la precedien) conquerida per les classes populars i que va fer possible aquesta renovació pedagògica.

La LEC consagra els cossos de directors i una gestió piramidal i jeràrquica que emula la privada-concertada on els directors fan les funcions de caps de personal i de representants de l’Administració, obrint de nou l’educació pública al control ideològic, a les velles xarxes clientelars i l’arbitrarietat. Externalitza serveis i enterra a docents i alumnes en una morralla burocràtica d’avaluacions estandarditzades per confeccionar rànquings de centres i incentius econòmics i, això sí, a canvi ens ofereix la pastanaga del "segell de prestigi" de les fundacions privades: "l’educació del segle XXI ", la solució màgica perquè centres, docents i Ampes, en un context de desinversió estructural i de precarització creixent competim entre nosaltres per les matrícules i per uns recursos cada vegada més escassos...

Tal com han mostrat els sociòlegs Christian Laval i Pierre Dardot / 1, estem assistint a un immens experiment d’enginyeria social impulsat per l’OCDE, la Unió Europea i els seus Estats que tenen les seves arrels ideològiques i teòriques més profundes en l’escola d’economistes i juristes ordoliberal alemanya i l’escola neoliberal austro-americana que es van començar a forjar a l’Europa d’entreguerres per enlairar-se institucionalment a partir de la revolució conservadora dels anys 80 i que, a poc a poc, han anat configurant un canvi axiològic, epistemològic i antropològic de molts dels conceptes que han informat la modernitat: democràcia, individu, sobirania, llibertat ...

Aquest discurs al llarg de les últimes dècades ha anat trobant en la transformació dels models educatius dels diferents països el seu àmbit estratègic privilegiat d’aplicació i en les socialdemocràcies europees els seus més entusiastes impulsors en tots els terrenys de la gestió pública; d’aquí la seva fallida política i moral, d’aquí, també, la crisi de legitimitat de les institucions europees i de molts dels seus Estats.

En aquesta nova concepció, veiem com es produeix una autèntica inversió dels conceptes i del sentit de les lluites sobre les que s’havien construït els Estats de benestar. La "sobirania" ja no rau en el poble o els ciutadans com a fonament del dret públic, sinó en el "ciutadà-consumidor" i la seva "llibertat d’elecció" que es converteix en l’expressió genuïna i irrevocable de la "voluntat general". voluntat que l’Estat ha de preservar mitjançant la institucionalització del "dret privat" com a forma de societat que regula els vincles humans a través del seu nou fonament "universal": la competència.

En aquest context, l’Estat ha d’assegurar aquesta "voluntat general" ( a través de la institucionalització del dret privat com a principi regulador de tots els aspectes de la vida) davant dels interessos "particulars" que ara ja no són, com abans, els interessos de les empreses o d’aquells individus que volen treure un benefici o avantatges d’un bé comú a costa dels altres, sinó (ans al contrari) de tots aquells agents o marcs institucionals que posen traves o obstacles al "normal funcionament" del dret privat i la seva llibertat d’elecció: drets dels treballadors, sindicats, drets socials, sanitat pública, educació pública ... que es converteixen així en "anomalies corporatives" que cal anar desmantellant.

En resum, la sobirania es converteix en "sobirania del consumidor", la democràcia en "democràcia de consum" i la llibertat en "llibertat d’elecció" en un marc d’atomització social i competència de mercat generalitzat.

Tot això representa un veritable canvi de paradigma global en les polítiques de gestió dels serveis públics. Una concepció que emula els models de gestió de l’empresa privada i concep els serveis públics, ja no com uns drets fonamentals que cal preservar de la lògica depredadora del mercat, sinó que, per contra, entén que l’obligació de les administracions és anar descentralitzant i posant de mica en mica els recursos públics en mans de la iniciativa privada. És així com veiem que l’administració s’adapta cada vegada més al paper d’un simple supervisor i distribuïdor de recursos públics que, a través d’incentius i avaluacions, ha de fomentar aquesta mateixa iniciativa privada en els centres educatius.

Ara s’entén millor el sentit de propostes d’innovació pedagògica com l’Escola Nova 21 (patrocinades per la Caixa i la Fundació Bofill entre altres entitats) on es posa a disposició de les escoles públiques nous segells de prestigi per "revaloritzar-se", que permetran a les escoles armar-se amb el "capital simbòlic" suficient per a la nova selva neoliberal del segle XXI que ve; per al nou mercat emergent de tots contra tots per matricules i recursos. Obligant a escoles, docents i Ampes a actuar com a agents privats dins de la mateixa xarxa pública; a la recerca d’oportunitats de mercat que permetin la supervivència de la seva escola i la situï en una posició més competitiva que l’altra escola pública del mateix barri ...

Finalment, per moure’s amb èxit en aquesta nova "utopia social", es postula com a ideal un nou procés de subjectivació o un nou tipus antropològic: "l’home-empresa" o "l’emprenedor". Al mateix temps que tot aquest canvi axiològic va lligat, tal com dèiem, a una nova epistemologia i praxeologia sobre el món que ens envolta; on no importa el "què" o el "perquè" del coneixement; sinó el "com" l’individu pot adquirir en la seva pràctica i experiència un coneixement que pugui ser utilitzat de forma profitosa per tenir més avantatges que els altres en aquest marc de competència generalitzada que cal preservar i impulsar com a expressió més alta de democràcia i llibertat :
<<Tots som emprenedors, o més aviat aprenem a ser-ho, ens formem mitjançant el funcionament del mercat en la disciplina de governar-nos com a empreses, el mercat és un procés d’aprenentatge continu i d’adaptació permanent. (...) la llibertat és la possibilitat d’experimentar les pròpies facultats, d’aprendre, de corregir-se, de adaptar-se. El mercat és un procés de formació de si. Tal societat es caracteritza per la seva "adaptabilitat" i la seva norma de funcionament, el canvi perpetu: L’emprenedor va a la recerca del canvi, sap actuar sobre ell i explotar-lo com una oportunitat. El nou ’management’ d’emprenedors, pretén estendre i sistematitzar l’esperit d’empresa en tots els dominis de l’acció col·lectiva, molt particularment en el Servei Públic, fent de la innovació el principi universal d’organització>> (Laval i Dardot, 2015: p 147-155) .

Es diu sempre que la millor manera de saber a quina societat s’aspira en un país és observar quin model educatiu proposa. Aquest és el model que ens proposa el Govern de la Generalitat per a la futura república catalana. Tota una nova concepció de les societats, de l’individu i del paper dels serveis públics, que respon sense complexos a aquesta voluntat d’introduir la filosofia empresarial en l’àmbit de l’educació pública. I on queda la democràcia en tot aquest entramat? Doncs la "nova democràcia" rau precisament en totes aquestes transformacions que hem apuntat, ens vénen a dir els nous gurus del futur educatiu ...

A Catalunya estem assistint a un procés constituent de facto. Fet des de dalt i pels de sempre. Qualsevol marc de sobirania que no constituïm des de baix i des de la mobilització social serà constituït per dalt i al servei dels interessos dels de sempre. Els moviments socials a Catalunya hem de coordinar-nos i conjurar-nos en clau constituent a través d’una gran assemblea de moviments socials perquè, independentment del marc de relació que finalment decidim tenir amb l’Estat espanyol, siguem capaços de definir mitjançant la lluita no només quina educació volem , sinó quina sanitat, quins serveis socials, quines relacions laborals ... .en definitiva, per articular també de facto, una correlació de forces que ens permeti constituir sobirania real i compartida entre les classes populars d’aquí, dels pobles de l’Estat i de tota Europa.

Marc Casanovas és membre del Seminari Ítaca d’Educació Crítica (SIEC) i redactor de la revista Viento Sur

Notes: 1 / Laval.C, Dardot.P (2015) La nova raó del món. Barcelona: Gedisa


contacte revolta global contacte  |  contacte amb el webmaster webmaster  |  Seguir la vida del sitio RSS 2.0  |  tornar a dalt inici