,
Web de RevoltaGlobal
Arrel de la web > Revista > 2004 > #02 desembre-gener 2004 > Com més creix la resistència, més creix la desmoralització dels (...)

Iraq

Com més creix la resistència, més creix la desmoralització dels soldats

dilluns 15 de desembre de 2003

Totes les versions d’aquest article:

  • [català]

 


Derek Seidman, Nova York (derekseidman@yahoo.com)

JPEG L’eufòria per la invasió victoriosa s’ha esvaït ràpidament a mesura que l’ocupació d’Iraq esdevé un malson fet realitat. Aquesta realitat es va imposant amb cada mort de la qual s’informa sense que hi hagi cap signe fidedigne de progrés o de sortida possible. Els soldats dediquen els seus dies i les seves nits a transportar combois per rutes extremadament perilloses on el risc de ser tirotejats o de topar-se amb una bomba mortífera al costat de la carretera és constant. [...] Deuen estar adonant-se que el seu govern els ha mentit, que la població ocupada no vol la seva presència i que s’afronten a una mort sense sentit en qualsevol moment. La idea que el govern estigui “donant suport als soldats” esdevé una il·lusió que costa cada cop més de mantenir. Aixafats sota el pes emocional de tot això, alguns soldats segurament cauran en un estat de primitivisme, veuran cada iraquià com a un enemic de sang i cometran brutalitats i assassinats com ho van fer els soldats nord-americans durant la guerra de Vietnam. D’altres, però, començaran a criticar l’ocupació i a oposar-s’hi de forma activa.

Mentrestant, el govern ha reiterat l’ordre que els mitjans de comunicació no informin del creixent nombre de taüts que estan arribant a casa. [...] Tanmateix, per més que el govern intenti alleugerar (llegeixi’s: manipular) la realitat en benefici de les pobres masses dels Estats Units, aquest esforç està resultant tan inútil com el d’amagar la imatge dels soldats caiguts. Això és el que ocupa el pensament de tothom. Els mitjans, de mal grat i per la força dels fets, estan començant a dedicar més cobertura a la realitat que contradiu les assegurances del govern amb cada soldat que torna a casa mort. Les famílies dels soldats estan parlant públicament, organitzant-se, fins i tot amotinant-se als centres militars. S’adonen que se’ls va mentir i se’ls acaba la paciència per veure el retorn dels seus familiars.

Debbie Roath, amb cinc fill(e)s, de Marshall, Missouri, que té el seu marit a l’Iraq, va votar Bush el 2000. Ara el critica obertament: “Es posa en perill la vida dels nostres marits i dels nostres fills i no veig cap altre motiu per això que no sigui l’avarícia”. En assabentar-se que el govern havia faltat a la seva promesa i havia prorrogat el període de servei del seu marit, va comunicar la notícia als seus fills. “Van plorar i estaven enrabiats. No entenen per què els militars i el president els van mentir”.

Per què els van mentir? Veient que no s’han descobert les armes de destrucció massiva ni s’han comprovat els lligams amb Al-Qaida, els soldats i les seves famílies deuen tenir una sensació de fàstic a l’estómac. Mentre s’esforcen per creure que la vida dels seus camarades i familiars no es va perdre en va, que s’han sacrificat per una causa noble, l’amarga veritat es va imposant. Els han fet servir com a carn de canó pels motius inics del govern dels Estats Units. La mal preparada missió per fer una jugada estratègica orientada a la conquesta de la regió del món econòmicament més important, l’esforç per assumir la supremacia en la concurrència geo-política, s’està convertint en una carnisseria tan temuda com inevitable.

Els cadàvers de soldats dels Estats Units s’estan acumulant, tot i que no tan de pressa com el ressentiment dels iraquians corrents que es resisteixen a l’ocupació del seu país. Aquesta resistència no surt del buit, sinó que està alimentada per l’experiència d’un carnatge que els soldats nord-americans tot just comencen a conèixer. Una dècada de sancions que van matar centenars de milers entremig de guerres i bombardeigs que van destruir la vida de milions de persones: això és l’experiència iraquiana moderna. Cada iraquià té un familiar o amic que ha estat mort or mutilat per les forces americanes, lacerat per la metralla d’una bomba de fragmentació, deformat per la radiació verinosa de l’urani empobrit, emmalaltit a causa d’un sistema de proveïment d’aigua destruït a posta i ara ple de contaminació: aquesta és la realitat iraquiana. I ara l’impenitent autor d’aquests crims arriba per ocupar oficialment la teva terra, fent-se passar per ser el teu Alliberador mentre dispara contra la població civil al carrer, crea el desordre civil i mostra la més insultant classe de manca de sensibilitat cultural. Mentre alguns soldats americans s’estan adonant d’aquesta realitat, l’estan arribant a entendre, nosaltres hem de començar a comprendre aquesta situació des de la premissa ineludible que el poble iraquià ha patit més, ha mort més, ha plorat més, que aquestes tropes d’ocupació hauran de fer-ho mai. Aquesta és, de fet, la gran veritat: la necessitat d’oposar-nos a l’imperialisme dels Estats Units.

Als Estats Units la prepotència imperialista hi està profundament arrelada. En el cas de la majoria de la gent corrent, aquesta arrogància pren la forma d’una mena d’ingenuïtat imperialista. La gent no entén el que passa a la resta del món i tampoc no veu la necessitat de fer-ho. Creu, gràcies a una màquina de propaganda molt potent desplegada per la classe dirigent, el govern i els mitjans de comunicació, que les nostres aventures a l’estranger són inspirades i imbuïdes d’intencions nobles. Així, la creixent crítica i/o oposició a la guerra i l’ocupació no es basa en una comprensió dels motius i de l’objectiu deplorables de la política estrangera dels Estats Units, ni hauríem d’esperar que ho fos.

Allò que està canviant l’opinió pública és la mort dels soldats. L’admiració sentida per als soldats està pregonament impregnada en el teixit emocional de la nostra societat. En la majoria dels casos, això no és pas perquè els ciutadans normals aclamin les ambicions imperials dels Estats Units. És perquè els soldats són mares i pares, germans i germanes, fills i filles de la classe treballadora. La gent dóna suport als soldats perquè vol donar amor i suport a la seva família i els seus amics. Molta gent admira els soldats perquè els veu com a persones que arrisquen la seva vida per defensar els ideals nobles que creuen, erròniament, representats pels Estats Units. Tanmateix, tan bon punt comença a fer-se palès que estan morint per motius sense sentit que no tenen res a veure amb la llibertat i la democràcia, la gent comença a fer-se càrrec que donar suport als soldats no vol dir donar suport a l’imperialisme dels Estats Units, sinó oposar-s’hi. Per a la resta del món, les “tropes” són una força que significa la intimidació i la destrucció del planeta, l’arma militar dels objectius imperialistes dels EUA. Per a la gent corrent als Estats Units, en canvi, són persones reals per a qui sentim afecte i no volem que morin ni que tornin a casa ferides o traumatitzades. Alguns sectors de l’esquerra s’oposen a l’ús de consignes com ara “Donem suport als soldats – que tornin a casa” amb l’argument que no hauríem de “donar suport” a l’espasa de l’imperialisme. Encara que ben intencionada, aquesta manera d’enfocar el problema evidencia una gran incomprensió de la dinàmica de la lluita avui als Estats Units.

En primer lloc, clarament no té lògica pretendre que plantejar les dues idees relacionades, de suport als soldats i la demanda del seu retorn a casa, signifiqui abonar l’imperialisme dels Estats Units. Això es podria sostenir, potser, si l’única reivindicació fos que tornessin a casa. Però en fer dependre aquesta idea del compliment de la demanda del retorn de les tropes, adquireix objectivament una dinàmica anti-imperialista. En aquest context, donar suport als soldats equival a demanar el seu retorn a casa, el qual equivaldria a una desfeta per a l’imperialisme dels Estats Units.

[…] En general, la gent no es mou per una moral abstracta, sinó per allò que l’afecta físicament. Encara que estaria bé si el gruix de l’oposició a la guerra i l’ocupació sorgís inicialment d’una repulsió moral envers l’imperialisme dels Estats Units, no cal confondre el desig amb la realitat. Perquè la majoria de la gent arribi a aquest punt, cal que les circumstàncies concretes l’obligui a enfrontar-se a la realitat. La forma que aquestes circumstàncies estan prenent en aquests moments és la mort de les tropes, la qual està començant a colpir la gent i fer-li oposar-se a la guerra només per l’interès de no voler que algú mati els seus familiars o amics. Un cop fet aquest primer pas, les preguntes que es plantegen de forma natural són: Per què hi són, realment, els soldats? Per què se’ns va mentir? Qui se’n beneficia, de tot això? Per què el nostre govern s’ha ficat en una cosa com aquesta? A l’hora de buscar respostes a aquestes preguntes, la gent comença a pensar de forma crítica. La gent esdevé més capaç d’absorbir i d’acceptar les idees radicals proporcionades per les respostes a les seves preguntes, ja que aquestes idees deixen de ser abstraccions. Així, per alguns, “donar suport als soldats” és la porta natural cap al desenvolupament d’una oposició radical a un ordre injust.

Atendre el creixent sentiment contra la guerra, a qualsevol nivell que es desenvolupi, serveix objectivament l’interès del món sencer. Com més forta la resistència a la guerra a casa, més fort serà el cop contra l’imperialisme a escala mundial i més poder tindran els que s’hi resisteixen.

El canviant sentiment a les files de les forces armades és igualment un nou fet de vital importància. Al capdavall, la majoria dels soldats són joves de la classe obrera, desproporcionadament pobres i de color. [...] Molts arribaran a reconèixer que se’ls ha mentit i que s’està fent servir la seva vida com a peons en el joc imperialista de la classe dirigent. S’adonaran, com va passar al Vietnam, que no solament no volen morir per aquell joc, sinó que és moralment injust anar a un altre país, ocupar-lo i oprimir-ne el poble que desitja l’autodeterminació.

Hauríem d’esperar que molta gent passarà per aquest mateix procés d’aprenentatge quan assimili la realitat. El que hem de fer com a activistes anti-guerra és crear i cultivar un clima on es pot assolir aquesta mena de consciència, on es donarà la benvinguda a les persones que comencen a tenir crítiques pel que fa a la guerra i se’ls donarà un espai acollidor per aprendre -per si soles i amb l’ajuda honesta d’altres- la veritat. Aquesta és l’única manera de poder construir un veritable moviment contra la guerra i l’ocupació.


Publicat al nº2 de Revolta Global (desembre-gener 2004)


contacte revolta global contacte  |  contacte amb el webmaster webmaster  |  Seguir la vida del lloc RSS 2.0  |  tornar a dalt inici